OPINIÓ

Bohigas, se’n va l’home, queda l’obra

«No va defugir el compromís polític i els seus tres anys al capdavant de la regidoria de Cultura encara s’enyoren»

per Montserrat Tura, 5 de desembre de 2021 a les 20:00 |
Com si es tractés d’un ritual per impedir l’oblit quan la mort s’emporta als meus referents busco en el meu entorn allò que me’l continuarà recordant. Des de fa uns dies, a l’entrada de casa hi ha la Guia d’Arquitectura Moderna i he canviat el trajecte per agafar l’autopista per veure alguna de les seves obres abans d’anar a treballar.

Ha mort Oriol Bohigas i Guardiola, l’artista que dibuixava ciutats, que projectava espais per aprendre a viure i per viure. Ha mort l’home de la modernitat, el que exercia de descendent de moviment modern dels anys vint del segle passat i en defensava la metodologia, l'ètica i l’estil.


L’home amb opinió arrelada en el coneixement de la història a qui li agradava puntualitzar que no se sentia noucentista per nostàlgia sinó per voler repetir l’efervescència cultural que al voltant de l’any 1907 va convertir Barcelona en un hiperactiu teixit abocat a la visió d’enriquiment col·lectiu que per a la ciutat suposava el pressupost extraordinari de Cultura, la Biblioteca Nacional, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola Industrial del Treball, la Junta de Museus, la de Ciències Naturals, la finalització del Palau de la Música, el ressorgiment de l’Orfeó Català, el dinamisme a l’entorn de l’Ateneu Barcelonès. Insistia en que no es tractava d’etiquetes, sinó de fets.

La seva defensa de les ciutats com a ens polític, amb ideologia, d’un o altre signe segons els períodes. El mestre que xalava explicant el concepte de cultura de les ciutats de Mumford al seus alumnes i de com de poderosos eren els instruments de planificació urbana.


Va tenir la gran oportunitat d’usar els instruments creatius de la planificació urbanística amb el suport d’una agosarada administració local que va canviar radicalment la relació de Barcelona amb la Mediterrània.  Quan explicava el seu arrelament a Barcelona i la seva passió per la Ciutat Vella sempre deia que Barcelona era una ciutat del Mediterrani que no havia vist el mar fins a finals del segle XX. La seva aportació amb el projecte de transformació del vell teixit industrial ja degradat del Poblenou en el que avui coneixem com Vola olímpica és l’èxit pràctic dels seus projectes teòrics, el mateix que havia aconseguit Cerdà, a qui tant admirava.

Però sense ètica no hi modernitat, no hi ha aportació a la col·lectivitat. Li agradava projectar equipaments públics, però la seva obra està plena d’encàrrecs de tota mena, també de promotors privats; aleshores s’exigia que els seus projectes fessin una aportació sòlida a la convivència fructífera, un concepte del que cal agafar-ne la torxa.


No va defugir el compromís polític i els seus tres anys al capdavant de la regidoria de Cultura encara s’enyoren. Provocatiu, agosarat, mestre íntegre i integral, és el representant més destacat d’una arquitectura de qualitat que encara avui es fa a Catalunya i que, malauradament, s’ha deixat de valorar l’aportació que la bona arquitectura a fet i fa a la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats.

Gaudia de la bona música i defensava l’obra de Chopin dels que la titllaven d’ensucrada.  La defensava perquè totes les seves composicions constituïen un mètode interpretatiu, un referent del llenguatge sensorial per al desenvolupament dels humans en els seus aprenentatges del gaudi de la bellesa.

Posaria música de Chopin a l’hora d’enviar-vos aquest humil record d’un amic que ha estat important per la causa col·lectiva de buscar formes que ens facin més rics intel·lectualment, més iguals, i entre tots sapiguem dotar-nos de sistemes de benestar que no condemnin a la infravida a ningú, L’Oriol Bohigas era un militant en aquestes causes.

No obstant el fet que Chopin sonarà per a recordar-lo sovint, avui us envio l’article amb les mil cares de Barcelona, perquè la pèrdua d’un amic ha anat acompanyada de l’anunci del comiat de Joan Manuel Serrat, i la seva Barceloana i això és -també- una lliçó d’urbanisme. Doncs l’urbanisme és sociologia, economia, ecologia, art...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Montserrat Tura
Metgessa, especialitzada en gestió de serveis de salut i economia sanitària. Va ser alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003), població on va néixer i on ha viscut sempre, diputada al parlament (1995-2003 i 2010-2012) i consellera d'Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010). Actualment forma part de la direcció assistencial dels Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà. És mare de dues filles. A Twitter: @montserrat_tura.
16/01/2022

Un tenista dels Balcans

27/12/2021

Un carrer de Klerksdorp

19/12/2021

La democràcia i la forma útil d'ostentar el poder

05/12/2021

Bohigas, se’n va l’home, queda l’obra

21/11/2021

Apunts d'una amnistia

07/11/2021

Ús i abús de la justícia

24/10/2021

Zammour, més a la dreta de la dreta extrema

10/10/2021

Molt més que un repartidor a la porta

26/09/2021

Esperança socialdemòcrata a Alemanya

12/09/2021

​20 anys del dia que vam sentir-nos novaiorquesos

Participació