Opinió

Camins de Castella

«Al sortir em va fer un darrer prec. Diga'ls que malgrat que els moments són severs, no defallim. Persistim i donem un missatge clar al món, i a nosaltres mateixos, el dia 21-D»

per Joan Ignasi Elena, 15 de desembre de 2017 a les 22:25 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de desembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En un inhòspit racó de Castella, sense cap senyal de vida en llibertat a força quilòmetres a la rodona, sobtadament apareix a l'horitzó un edifici gris. Trist. Fred. Sense ànima. Tràmits burocràtics i sorolloses portes que es tanquen al passar. La temperatura és baixa i la sensació de fred és encara més intensa. Amara tot el cos.

Quan creues la darrera porta i et trobes l'Oriol Junqueras darrere d'un vidre de seguretat, tens la necessitat de pessigar-te per comprovar que sí, que el Junqueras és a la presó.


L'home que encapçala la llista que moltes enquestes apunten com a guanyadora, és a la presó. A la presó. Un home bo. Hi és, per les seves idees, que defensa apassionadament. I no pots evitar pensar en les desenes de corruptes que circulen lliures amb total impunitat i fins i tot amb fatxenderia. Alguns amb sentència. I ell tancat. I el Quim. I els "Jordis".

Ho viu amb serenitat. I sorpresa. No pot entendre (no es pot entendre!) que aquell qui sempre ha predicat els valors cristians, la pau i la força de la paraula, sigui a la presó. Sense judici i per violent!


Per això, i altres coses inacceptables, les eleccions del 21-D són atípiques. I per aquesta raó, les eleccions van de democràcia, de llibertat. De donar un missatge clar als del 155. Així, no.

I segur que tothom ha de reflexionar sobre els darrers mesos. Segur. D'encerts i especialment dels errors. Però hi ha una condició necessària sense la qual la normalitat difícilment tornarà. Que els treguin de la presó i que els qui són fóra puguin tornar sense temor a ser empresonats.


He vist un Junqueras serè. La vida a la presó transcorre de forma rutinària i amb bon ambient. Tot molt pautat, poc marge a la improvisació. Esport, lectura, escriure. I en el seu cas, oració. Amb alegria explicava el darrer dels articles que ha escrit. Sobre els anys que va passar Miguel de Cervantes a la presó. Sí. Justament a la Manxa, on és reclòs també ell. Tristes coincidències.

I el més difícil de gestionar. L'aïllament de l'exterior. De la Neus, del Lluc i de la Joana. Dos nens petits que no entenen res. Cruel i dolorós. Tremendament dur perquè provoca un enyor profund. I patiment per la seva família que no mereix tot aquest malson de què són innocents i tanmateix el viuen cada dia. I la dels "Jordis" i el Quim.

I l'aïllament dels companys i amics. I del país. I que li impedeix exercir les seves llibertats polítiques com a candidat. Manllevant-li a ell i a tots els catalans, el votin o no, del seu dret a defensar les seves posicions com a candidat. Em resulta incomprensible amb la tranquil·litat que alguns candidats accepten aquesta situació d'avantatge respecte de l'adversari polític. I com alguns a més, de forma malsana, s'hi recreen. Quin greu error polític. I quina poca humanitat.

Però, malgrat tot, he vist un Junqueras esperançat. Convençut que si junts hem fet coses meravelloses, les podem seguir fent. Un país plural, divers, amb mirades diferents. I precisament per això ric i magnífic. Així el volem, repetia. Un país en què pensem, estimem, resem cadascú a la nostra manera, però en el qual som capaços de caminar plegats. De viure i conviure. De ser allò al que mai hem de renunciar, ser un sol poble.

En marxar m'ha demanat explícitament que us doni les gràcies en nom seu. Sent l'escalf dels milions de ciutadans que mostren la seva solidaritat. I els ho vol agrair.

En sortir em va fer un darrer prec. Diga'ls que malgrat que els moments són severs, no defallim. Persistim i donem un missatge clar al món, i a nosaltres mateixos, el dia 21 de desembre. I l'endemà a seguir construint, teixint, sumant perquè tots som pocs per construir. I no sobra ningú. Pensi com pensi. I jo estaré, deia, allà on els catalans vulguin que estigui. Tampoc defalliré.

De nou les mans al vidre fred. I un adéu de complicitat.

Tornant direcció a Atocha, no em treia del cap la imatge d'un home honest darrere d'un vidre, privat de llibertat. I aquesta fosca estampa m'ha ratificat que davant la injustícia no pots ser indiferent, si no vols ser captiu del cinisme.

Potser aquesta nit mentre escric aquest article em sento especialment trist pensant en aquell instant de comiat, però us ben asseguro que més determinat que mai a lluitar per un país i un món més decent.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació