29
de març
del
2024
Actualitzat
el
02
d'abril
a les
11:12h
L'advocat Benet Salellas (Girona, 1977) és una de les cares conegudes de les causes més mediàtiques del procés. Va ser protagonista al judici de l'1-O, com a advocat de Jordi Cuixart, i ara també porta la defensa d'alguns encausats per Tsunami Democràtic. La seva trajectòria com a lletrat comença molt abans, l'any 2003. Una de les grans causes en què ha participat és l'operació Garzón, la ràtzia contra l'independentisme que buscava desactivar el moviment a les portes dels Jocs Olímpics. Salellas va prendre part en la denúncia al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), on es va aconseguir la primera condemna a Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures en dependències policials que van fer diversos detinguts.
El també exdiputat de la CUP publica ara En encesa espera (Tigre de paper), un exhaustiu repàs del sumari de l'operació Garzón, complementat amb entrevistes a les víctimes i una recerca periodística per construir un relat coral d'una causa que va marcar més d'una generació d'independentistes, i que va evidenciar fins on estava disposat a arribar l'Estat, també després de la dictadura. En aquesta entrevista, Salellas detalla el fil que uneix Baltasar Garzón i Manuel García Castellón, i constata com el poder profund espanyol, aliè als canvis de majories democràtiques, s'activa per desactivar tots aquells moviments que posen en qüestió la seva concepció de l'Estat. 30 anys després, els paral·lelismes amb causes actuals que afecten el moviment independentista apareixen com a evidents en el llibre de l'advocat.
L'operació Garzón va marcar una generació d'independentistes? L'Estat va demostrar fins on estava disposat a arribar, també en democràcia.
Sí, a molts nivells. La generació que pateix directament aquesta operació i les que venim darrere i hi tenim algun tipus de contacte veiem que l'Estat està disposat a tot per aplicar objectius d'autoprotecció. Quan es tracta de defensar-se, pot arribar a aplicar tècniques tan bèsties com la tortura contra els detinguts. Aquest és el primer impacte: l'Estat es defensa per tots els mitjans, utilitzant la brutalitat, la crueltat i l'alquilació moral i física de les persones a qui interessa desactivar en cada moment. Això ens ha permès ser molt conscients que la peça de la repressió és molt present en l'equació de la lluita política, i tenir una alta sensibilitat antirepressiva.
L'Estat està disposat a tot, però a principis dels anys 90 el moviment independentista no tenia una gran força, i tampoc la tenia Terra Lliure. Per què s'actua així en aquell moment, a banda d'intentar garantir la pau olímpica?
Es vol garantir que no hi ha cap veu discordant en l'escenari dels Jocs Olímpics, i en aquell moment l'independentisme d'esquerres o popular era l'única veu discordant sobre aquesta qüestió. A l'Estat sempre li interessa desactivar tots els moviments que el qüestionen i que poden ser llavor d'alternatives. L'independentisme dels 90 no té res a veure amb l'actual, més enllà que un és llavor de l'altre, però s'ubicava als marges i era minoritari. Aquesta és la paradoxa: l'Estat té problemes amb l'independentisme quan és majoritari i quan és minoritari, perquè el problema és l'independentisme.
Decideix escriure el llibre perquè troba tot de documentació en una mudança. Va descobrir alguna novetat que desconeixia?
Havia tingut contacte amb l'operació Garzón com a advocat, perquè vaig participar en la vista al Tribunal Europeu dels Drets Humans, però tenia un coneixement del cas per l'aspecte de les tortures, que és central en el llibre. Trobar el sumari em permet llegir el cas des de la perspectiva judicial i policial, i incorporar històries de persones que són diferents. Al llibre presento un relat més coral, en què no tothom respon de la mateixa manera a la repressió. En operacions com aquesta, tenim un ventall de maneres de respondre, des de solucions individuals, fins a col·lectives, més idealistes o pràctiques. A mi em serveix, sense jutjar què és correcte, veure maneres diferents d'afrontar aquests fets, i fer-ho de manera documentada, sense apriorismes, a través del relat judicial complementat amb entrevistes i recerca periodística.
Al llibre apareix un nom, Ángel Gozalo, que té un paper destacat en l'operació Garzón i apareix també al judici del procés. Com s'explica aquesta continuïtat?
Es dibuixa molt clarament la continuïtat entre 1992 i 2017. Es pot construir un fil entre Garzón i García Castellón. L'Estat, aquest estat profund, les estructures policials i judicials ubicades al centre del poder, no es modifiquen. Canvien els governs, poden canviar algunes polítiques, però les estructures es mantenen. I el llibre suggereix fins a quin punt aquestes estructures van molt més enrere. No comencen al 92, sinó que aquesta estructura repressiva ja és present durant la dictadura. Part de la responsabilitat té a veure amb el fet que no es va trencar amb aquesta estructura estatal en el moment d'iniciar el règim de 1978, i ho arrosseguem des d'aquell moment. Les persones que hi havia a la dictadura ja no hi són, però s'ha mantingut una cultura repressiva. Han canviat les persones, però s'ha mantingut una cultura repressiva, perquè els que han entrat han estat formats pels vells actors. Això permet que hi hagi el fil repressiu fins avui.
La judicatura i la policia són els espais que menys han fet la transició?
Sí. No seria just posar tothom al mateix sac, però els espais nuclears o especialment sensibles -l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem, o les unitats d'informació o antiterrorista dels cossos policials- són ressorts del poder que han quedat ancorats en una cultura repressiva molt determinada, amb una hegemonia jurídica conservadora molt continuista en els valors i en la perspectiva que hi havia en el règim anterior.
Del llibre se'n desprèn que el problema és estructural. No és el jutge Garzón que va per lliure, sinó un problema de fons.
Sí. El llibre vol posar el dit a la nafra, perquè el jutge Garzón no deixa de ser una de les vedets de la judicatura pretesament progressista espanyola. Transmet la vella idea que, quan parlen de qüestions profundes de l'Estat, la seva configuració o la seva protecció, el PP i el PSOE no tenen visions tan diferents.
Si l'estructura perviu i els protagonistes mantenen la mateixa idea, es pot garantir que les tortures de l'operació Garzón han deixat de practicar-se, avui dia?
L'operació Garzón va afectar moltes persones, en diferents punts geogràfics, durant dies. És una actuació que no pot respondre a un excés d'un funcionari, és una operació d'Estat, és una ordre donada pels superiors. Si en un cas com aquest, i amb una sentència d'Estrasburg, no hem aconseguit que els responsables retin comptes davant la justícia o el poder polític, ni que hi hagi hagut cap depuració, ens hem de plantejar que es pot tornar a repetir. Si quan hi ha un cas així no provoca cap mesura nova que garanteixi que no es repetirà, és evident es tornarà a repetir. L'Estat no ha fet res perquè això no es repeteixi.
I l'exemple pràctic és Via Laietana.
Hi faig referència al llibre perquè és una de les coses que més em van impactar de les protestes de 2019. Moltes de les persones que van ser detingudes en aquells dies i van passar per la comissaria de Via Laietana, van denunciar tortures i maltractaments. Al mateix lloc on es torturava durant la dictadura, hi ha joves que l'any 2019 van passar-hi que també han denunciat tortures, i algunes d'elles s'estan investigant. Es tortura encara avui? Sí, avui encara tenim denúncies per tortures a les mateixes comissaries on es torturava durant la dictadura. Malauradament, es continua torturant a les comissaries, però és cert que, avui, algunes funcions que tenia la tortura es poden aconseguir amb metodologies més sofisticades, com l'espionatge, fórmules que no demanen un acte tan brutal com la tortura en una comissaria.
L'operació Garzón va acabar amb una "victòria" a Estrasburg, però aquella sentència no ha tingut conseqüències.
Per a les persones afectades, va ser una victòria. Quan vens d'un context en què s'ha negat per part dels poders públics i la premsa que van existir les tortures, el reconeixement que es van fer coses malament ja és una victòria. Aquest és un dels motius que em va portar a explicar la història, perquè en el moment actual, amb la repressió molt present, es llegeix la repressió de manera molt derrotista. M'interessava explicar com una operació que destrossa molta gent al principi, tenim la capacitat de donar-li la volta i convertir una operació d'Estat en una victòria del moviment. El cas Garzón i la sentència d'Estrasburg van ser una victòria, encara que després arriba fins on arriba en aquests espais foscos del poder. No podem deixar de recordar que va ser la primera condemna d'Espanya en matèria de tortures, i va obrir la porta a moltes sentències posteriors en relació amb altres detinguts.
Suprimir l'Audiència Nacional seria una manera de tallar aquest fil conductor del franquisme a la democràcia?
Sí. Si entenem que el poder judicial ha de funcionar com a contrapoder de l'executiu, i que dins de l'administració de justícia hi ha d'haver diferents contrapoders, és més fàcil que aquest control del poder es pugui fer de manera transparent i democràtica si es fa de manera difusa arreu dels jutjats territorials que no pas si es fa de manera centralitzada a l'Audiència Nacional. Perquè hi ha una selecció de jutges i fiscals de perfil concret, i hi ha una concentració de poder en un únic lloc que col·loca el ciutadà en una posició de molta més vulnerabilitat. Si això ho traslladem arreu del territori, hi ha molta més aleatorietat i augmentem la capacitat de controlar què passa als aparells de l'Estat. Jo eliminaria l'Audiència Nacional, és una demanda de fa 40 anys que s'ha fet des de molts sectors.
El problema, però, no és només l'Audiència Nacional.
Durant molts anys havíem tingut una Audiència Nacional molt repressiva, però que tenia un contrapès amb el Tribunal Suprem, que li corregia moltes sentències i feia aquest paper d'equilibri. Això ja no és així. La sala segona del Suprem està totalment colonitzada de la mateixa ideologia jurídica que l'Audiència Nacional. Ara com ara, eliminar-la podria ser una victòria una mica pírrica.
Sorprèn que en algun moment hi hagués un Suprem que fes de contrapoder a l'Audiència Nacional.
Els equilibris entre les diferents visions de la judicatura s'han anat modificant. En comparació amb els 90 i els 2000, ara tenim un sala segona de les més conservadores que hi ha hagut a la judicatura espanyola.
L'operació Garzón es pot comprar amb l'operació Judes, Volhov o Tsunami?
Tenen molts elements en comú. Es poden establir patrons molt clars en relació amb operacions antiterroristes, però també contra la corrupció. Són operacions que afecten molta gent, acompanyades d'un dispositiu comunicatiu molt gran per transmetre un relat i que s'acaben diluint amb el temps. No importa el que passa en el judici, sinó que el càstig és el procés en si, que acostuma a allargar-se durant molts anys. Això desnaturalitza la idea de justícia. En tots aquests casos no passa, perquè el que volen és impactar comunicativament, generar un relat i desactivar unes persones determinades. L'operació Garzón reapareix en els últims deu anys en molts exemples, com el cas Tsunami.
Els alts funcionaris defensors de l'Estat, ara són García Castellón o Manuel Marchena?
Penso que sí. Cristalitzen en un procediment judicial la ideologia dominant en aquest poder central de l'Estat, inamovible, que té aquesta essència conservadora tan gran i és menys permeable a les propostes de l'esquerra transformadora o l'alternativa. Marchena o García Castellón són els grans ídols de la casta espanyola que controla les institucions reals de l'Estat. Marchena, pels seus orígens, on s'ha format, a l'ombra de qui ha crescut i com s'ha erigit en una de les principals figures de la judicatura espanyola, és algú que, mentre aquesta ideologia continuï sent hegemònica, encara té molta carrera a la cúpula del poder judicial. Part de la batalla amb la renovació del CGPJ ens demostra el gran poder que encara té aquesta judicatura conservadora en el si del poder judicial.
Parlant de Marchena: era previsible el moviment de Tribunal Suprem de quedar-se la causa de Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg?
Era previsible des d'una anàlisi política. Jurídicament, el moviment de García Castellón i Manuel Marchena no té base. A les resolucions intenten introduir legislació internacional, però des d'una visió comparada costa molt en l'àmbit europeu trobar incriminacions de terrorisme per fets com els de Tsunami Democràtic. Encara que entenguéssim que els fets d'Urquinaona tenen a veure amb Tsunami Democràtic, que seria erroni, fins i tot així no trobarem en l'entorn europeu altres tribunals que considerin que això és terrorisme. Des d'una perspectiva política, demostra que la cúpula del poder judicial espanyol té una agenda política que té per objectiu fer tot el possible per dificultar el govern de Pedro Sánchez. L'amnistia és la peça més atractiva i que té més a mà el poder judicial, perquè els permet obrir un front contra el govern Sánchez. La causa de Tsunami és l'excusa per tenir un paper actiu en la lluita contra l'amnistia del govern espanyol. Faran tot el possible perquè la llei descarrili.
L'amnistia pot embarrancar al TC?
No veig quin obstacle constitucional pot tenir aquesta llei. Ens hauríem d'acostumar que el TC tingués un paper cada vegada menor en el control de les lleis. Qui legisla és el poder legislatiu i només en casos excepcional ha d'entrar el TC. Que els jutges siguin els protagonistes és una mala notícia, perquè s'està alterant els termes del jocs democràtic. Als jutges no els ha votat ningú i no són els que han de legislar. Ni el Suprem, ni l'Audiència Nacional ni el TC.
El també exdiputat de la CUP publica ara En encesa espera (Tigre de paper), un exhaustiu repàs del sumari de l'operació Garzón, complementat amb entrevistes a les víctimes i una recerca periodística per construir un relat coral d'una causa que va marcar més d'una generació d'independentistes, i que va evidenciar fins on estava disposat a arribar l'Estat, també després de la dictadura. En aquesta entrevista, Salellas detalla el fil que uneix Baltasar Garzón i Manuel García Castellón, i constata com el poder profund espanyol, aliè als canvis de majories democràtiques, s'activa per desactivar tots aquells moviments que posen en qüestió la seva concepció de l'Estat. 30 anys després, els paral·lelismes amb causes actuals que afecten el moviment independentista apareixen com a evidents en el llibre de l'advocat.
L'operació Garzón va marcar una generació d'independentistes? L'Estat va demostrar fins on estava disposat a arribar, també en democràcia.
Sí, a molts nivells. La generació que pateix directament aquesta operació i les que venim darrere i hi tenim algun tipus de contacte veiem que l'Estat està disposat a tot per aplicar objectius d'autoprotecció. Quan es tracta de defensar-se, pot arribar a aplicar tècniques tan bèsties com la tortura contra els detinguts. Aquest és el primer impacte: l'Estat es defensa per tots els mitjans, utilitzant la brutalitat, la crueltat i l'alquilació moral i física de les persones a qui interessa desactivar en cada moment. Això ens ha permès ser molt conscients que la peça de la repressió és molt present en l'equació de la lluita política, i tenir una alta sensibilitat antirepressiva.
"L'Estat té problemes amb l'independentisme quan és majoritari i quan és minoritari, perquè el problema és l'independentisme"
L'Estat està disposat a tot, però a principis dels anys 90 el moviment independentista no tenia una gran força, i tampoc la tenia Terra Lliure. Per què s'actua així en aquell moment, a banda d'intentar garantir la pau olímpica?
Es vol garantir que no hi ha cap veu discordant en l'escenari dels Jocs Olímpics, i en aquell moment l'independentisme d'esquerres o popular era l'única veu discordant sobre aquesta qüestió. A l'Estat sempre li interessa desactivar tots els moviments que el qüestionen i que poden ser llavor d'alternatives. L'independentisme dels 90 no té res a veure amb l'actual, més enllà que un és llavor de l'altre, però s'ubicava als marges i era minoritari. Aquesta és la paradoxa: l'Estat té problemes amb l'independentisme quan és majoritari i quan és minoritari, perquè el problema és l'independentisme.
Decideix escriure el llibre perquè troba tot de documentació en una mudança. Va descobrir alguna novetat que desconeixia?
Havia tingut contacte amb l'operació Garzón com a advocat, perquè vaig participar en la vista al Tribunal Europeu dels Drets Humans, però tenia un coneixement del cas per l'aspecte de les tortures, que és central en el llibre. Trobar el sumari em permet llegir el cas des de la perspectiva judicial i policial, i incorporar històries de persones que són diferents. Al llibre presento un relat més coral, en què no tothom respon de la mateixa manera a la repressió. En operacions com aquesta, tenim un ventall de maneres de respondre, des de solucions individuals, fins a col·lectives, més idealistes o pràctiques. A mi em serveix, sense jutjar què és correcte, veure maneres diferents d'afrontar aquests fets, i fer-ho de manera documentada, sense apriorismes, a través del relat judicial complementat amb entrevistes i recerca periodística.
"Es pot construir un fil que uneix Garzón i García Castellón"
Al llibre apareix un nom, Ángel Gozalo, que té un paper destacat en l'operació Garzón i apareix també al judici del procés. Com s'explica aquesta continuïtat?
Es dibuixa molt clarament la continuïtat entre 1992 i 2017. Es pot construir un fil entre Garzón i García Castellón. L'Estat, aquest estat profund, les estructures policials i judicials ubicades al centre del poder, no es modifiquen. Canvien els governs, poden canviar algunes polítiques, però les estructures es mantenen. I el llibre suggereix fins a quin punt aquestes estructures van molt més enrere. No comencen al 92, sinó que aquesta estructura repressiva ja és present durant la dictadura. Part de la responsabilitat té a veure amb el fet que no es va trencar amb aquesta estructura estatal en el moment d'iniciar el règim de 1978, i ho arrosseguem des d'aquell moment. Les persones que hi havia a la dictadura ja no hi són, però s'ha mantingut una cultura repressiva. Han canviat les persones, però s'ha mantingut una cultura repressiva, perquè els que han entrat han estat formats pels vells actors. Això permet que hi hagi el fil repressiu fins avui.
La judicatura i la policia són els espais que menys han fet la transició?
Sí. No seria just posar tothom al mateix sac, però els espais nuclears o especialment sensibles -l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem, o les unitats d'informació o antiterrorista dels cossos policials- són ressorts del poder que han quedat ancorats en una cultura repressiva molt determinada, amb una hegemonia jurídica conservadora molt continuista en els valors i en la perspectiva que hi havia en el règim anterior.
"Quan es parla de la protecció de l'Estat, PP i PSOE no tenen visions tan diferents"
Del llibre se'n desprèn que el problema és estructural. No és el jutge Garzón que va per lliure, sinó un problema de fons.
Sí. El llibre vol posar el dit a la nafra, perquè el jutge Garzón no deixa de ser una de les vedets de la judicatura pretesament progressista espanyola. Transmet la vella idea que, quan parlen de qüestions profundes de l'Estat, la seva configuració o la seva protecció, el PP i el PSOE no tenen visions tan diferents.
Si l'estructura perviu i els protagonistes mantenen la mateixa idea, es pot garantir que les tortures de l'operació Garzón han deixat de practicar-se, avui dia?
L'operació Garzón va afectar moltes persones, en diferents punts geogràfics, durant dies. És una actuació que no pot respondre a un excés d'un funcionari, és una operació d'Estat, és una ordre donada pels superiors. Si en un cas com aquest, i amb una sentència d'Estrasburg, no hem aconseguit que els responsables retin comptes davant la justícia o el poder polític, ni que hi hagi hagut cap depuració, ens hem de plantejar que es pot tornar a repetir. Si quan hi ha un cas així no provoca cap mesura nova que garanteixi que no es repetirà, és evident es tornarà a repetir. L'Estat no ha fet res perquè això no es repeteixi.
"Moltes persones detingudes el 2019 que van passar per la comissaria de Via Laietana van denunciar tortures"
I l'exemple pràctic és Via Laietana.
Hi faig referència al llibre perquè és una de les coses que més em van impactar de les protestes de 2019. Moltes de les persones que van ser detingudes en aquells dies i van passar per la comissaria de Via Laietana, van denunciar tortures i maltractaments. Al mateix lloc on es torturava durant la dictadura, hi ha joves que l'any 2019 van passar-hi que també han denunciat tortures, i algunes d'elles s'estan investigant. Es tortura encara avui? Sí, avui encara tenim denúncies per tortures a les mateixes comissaries on es torturava durant la dictadura. Malauradament, es continua torturant a les comissaries, però és cert que, avui, algunes funcions que tenia la tortura es poden aconseguir amb metodologies més sofisticades, com l'espionatge, fórmules que no demanen un acte tan brutal com la tortura en una comissaria.
L'operació Garzón va acabar amb una "victòria" a Estrasburg, però aquella sentència no ha tingut conseqüències.
Per a les persones afectades, va ser una victòria. Quan vens d'un context en què s'ha negat per part dels poders públics i la premsa que van existir les tortures, el reconeixement que es van fer coses malament ja és una victòria. Aquest és un dels motius que em va portar a explicar la història, perquè en el moment actual, amb la repressió molt present, es llegeix la repressió de manera molt derrotista. M'interessava explicar com una operació que destrossa molta gent al principi, tenim la capacitat de donar-li la volta i convertir una operació d'Estat en una victòria del moviment. El cas Garzón i la sentència d'Estrasburg van ser una victòria, encara que després arriba fins on arriba en aquests espais foscos del poder. No podem deixar de recordar que va ser la primera condemna d'Espanya en matèria de tortures, i va obrir la porta a moltes sentències posteriors en relació amb altres detinguts.
"L'operació Garzón va acabar sent una victòria del moviment"
Suprimir l'Audiència Nacional seria una manera de tallar aquest fil conductor del franquisme a la democràcia?
Sí. Si entenem que el poder judicial ha de funcionar com a contrapoder de l'executiu, i que dins de l'administració de justícia hi ha d'haver diferents contrapoders, és més fàcil que aquest control del poder es pugui fer de manera transparent i democràtica si es fa de manera difusa arreu dels jutjats territorials que no pas si es fa de manera centralitzada a l'Audiència Nacional. Perquè hi ha una selecció de jutges i fiscals de perfil concret, i hi ha una concentració de poder en un únic lloc que col·loca el ciutadà en una posició de molta més vulnerabilitat. Si això ho traslladem arreu del territori, hi ha molta més aleatorietat i augmentem la capacitat de controlar què passa als aparells de l'Estat. Jo eliminaria l'Audiència Nacional, és una demanda de fa 40 anys que s'ha fet des de molts sectors.
El problema, però, no és només l'Audiència Nacional.
Durant molts anys havíem tingut una Audiència Nacional molt repressiva, però que tenia un contrapès amb el Tribunal Suprem, que li corregia moltes sentències i feia aquest paper d'equilibri. Això ja no és així. La sala segona del Suprem està totalment colonitzada de la mateixa ideologia jurídica que l'Audiència Nacional. Ara com ara, eliminar-la podria ser una victòria una mica pírrica.
"L'operació Garzón reapareix en els últims deu anys en molts exemples, com el cas Tsunami"
Sorprèn que en algun moment hi hagués un Suprem que fes de contrapoder a l'Audiència Nacional.
Els equilibris entre les diferents visions de la judicatura s'han anat modificant. En comparació amb els 90 i els 2000, ara tenim un sala segona de les més conservadores que hi ha hagut a la judicatura espanyola.
L'operació Garzón es pot comprar amb l'operació Judes, Volhov o Tsunami?
Tenen molts elements en comú. Es poden establir patrons molt clars en relació amb operacions antiterroristes, però també contra la corrupció. Són operacions que afecten molta gent, acompanyades d'un dispositiu comunicatiu molt gran per transmetre un relat i que s'acaben diluint amb el temps. No importa el que passa en el judici, sinó que el càstig és el procés en si, que acostuma a allargar-se durant molts anys. Això desnaturalitza la idea de justícia. En tots aquests casos no passa, perquè el que volen és impactar comunicativament, generar un relat i desactivar unes persones determinades. L'operació Garzón reapareix en els últims deu anys en molts exemples, com el cas Tsunami.
"Marchena o García Castellón són els grans ídols de la casta espanyola que controla les institucions reals de l'Estat"
Els alts funcionaris defensors de l'Estat, ara són García Castellón o Manuel Marchena?
Penso que sí. Cristalitzen en un procediment judicial la ideologia dominant en aquest poder central de l'Estat, inamovible, que té aquesta essència conservadora tan gran i és menys permeable a les propostes de l'esquerra transformadora o l'alternativa. Marchena o García Castellón són els grans ídols de la casta espanyola que controla les institucions reals de l'Estat. Marchena, pels seus orígens, on s'ha format, a l'ombra de qui ha crescut i com s'ha erigit en una de les principals figures de la judicatura espanyola, és algú que, mentre aquesta ideologia continuï sent hegemònica, encara té molta carrera a la cúpula del poder judicial. Part de la batalla amb la renovació del CGPJ ens demostra el gran poder que encara té aquesta judicatura conservadora en el si del poder judicial.
Parlant de Marchena: era previsible el moviment de Tribunal Suprem de quedar-se la causa de Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg?
Era previsible des d'una anàlisi política. Jurídicament, el moviment de García Castellón i Manuel Marchena no té base. A les resolucions intenten introduir legislació internacional, però des d'una visió comparada costa molt en l'àmbit europeu trobar incriminacions de terrorisme per fets com els de Tsunami Democràtic. Encara que entenguéssim que els fets d'Urquinaona tenen a veure amb Tsunami Democràtic, que seria erroni, fins i tot així no trobarem en l'entorn europeu altres tribunals que considerin que això és terrorisme. Des d'una perspectiva política, demostra que la cúpula del poder judicial espanyol té una agenda política que té per objectiu fer tot el possible per dificultar el govern de Pedro Sánchez. L'amnistia és la peça més atractiva i que té més a mà el poder judicial, perquè els permet obrir un front contra el govern Sánchez. La causa de Tsunami és l'excusa per tenir un paper actiu en la lluita contra l'amnistia del govern espanyol. Faran tot el possible perquè la llei descarrili.
L'amnistia pot embarrancar al TC?
No veig quin obstacle constitucional pot tenir aquesta llei. Ens hauríem d'acostumar que el TC tingués un paper cada vegada menor en el control de les lleis. Qui legisla és el poder legislatiu i només en casos excepcional ha d'entrar el TC. Que els jutges siguin els protagonistes és una mala notícia, perquè s'està alterant els termes del jocs democràtic. Als jutges no els ha votat ningú i no són els que han de legislar. Ni el Suprem, ni l'Audiència Nacional ni el TC.