02
de maig
del
2021
Actualitzat
a les
11:46h
Si parlem d'innovació a Catalunya, el nom de Xavier Ferràs és obligat. Aquest enginyer de Telecomunicacions per la UPC, doctor en Organització i Administració d'Empreses de la UB, és actualment professor del departament d'Operacions, Innovació i Data Sciences a Esade. Ha estat degà de la Facultat de Negocis i Comunicació de la Universitat de Vic, responsabilitat que va deixar l'any 2018.
Ferràs ha treballat en tres sectors que no sempre van a l'una: el privat, el públic i l'acadèmic. Va ser director de la unitat d'Innovació Empresarial d'ACC1Ó i coordinador del Pla d'Innovació Tecnològica de Catalunya (2001-2004). També ha format part de nombrosos patronats i consells executius, des del clúster aeroespacial BAIE al biotecnològic Biocat. L'entrevistem al campus d'Esade de Sant Cugat i ens parla d'innovació, transformació tecnològica i dels nous contextos econòmics i de com impactaran en el nostre entorn i en el treball.
- És un dels màxims experts en innovació. Què vol dir innovar i què vol dir fer-ho a Catalunya?
- Innovar és explotar amb èxit noves idees o coneixement. I això significa també generar avantatges econòmics, socials, sanitaris, etcètera. A Catalunya significa el mateix que a tot arreu. Sí que és cert que la innovació arrela més en uns territoris i en uns altres no tant. Aquest arrelar-se depèn dels marcs institucionals i de les polítiques que es facin.
- En quins models realistes ens hauríem de fixar en innovació? Per un país del nostre abast i la nostra cultura.
- Per mi, hi ha tres models competitius i que són realistes. Un és el xinès, que és l'emergent. No és el model que ens inspira. Després en parlo. El nostre model de referència ha estat els Estats Units, que ve de l'esforç fet des de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín. Un esforç tecnològic en el sector aeroespacial i el de defensa i seguretat. Des de la Segona Guerra Mundial s'han fet grans inversions que han desbordat l'economia. Un Tesla, un Apple, un Google, tracen la seva genealogia a desenvolupaments tecnològics fets aleshores. I, a més, als EUA hi ha mercats financers molt ràpids. Si hi ha una oportunitat que pot significar alguna cosa en el mercat, la borsa la catapulta en uns mesos. Aquest és un model. Ara emergeix el model alternatiu, que és l'asiàtic. Jo parlaria més de model asiàtic que de model xinès.
- I en què es diferencia?
- El model asiàtic és molt pacient, de molt llarg termini, molt constant. És un model que sorgeix de la manufactura bàsica. Si als Estats Units el punt inicial és l'esforç fet en defensa, a l'Àsia el pivotatge és en la manufactura bàsica. Els sud-coreans, els taiwanesos, els japonesos i ara els xinesos comencen amb fàbriques de teixits i de calçats. Comencen a copiar, després a desenvolupar productes propis, després tecnologia pròpia i ara avancen cap al control de la ciència. És un model expansiu des de la manufactura a la ciència. I el model europeu, que per mi hauria de ser el nostre, està clarament definit a Alemanya.
- Com l'explicaria?
- És un model en què es tecnifica transversalment tota la indústria. És a dir, tota la indústria de qualsevol sector s'està tecnificant gràcies a la col·laboració pública-privada amb l'Estat o amb els länder, gràcies a la qual es despleguen centres tecnològics molt vinculats a clústers de petites i mitjanes empreses. No en un sector com és als EUA, no sortint de manufactura bàsica, sinó que, en aquest cas, tota la manufactura que hi ha a Alemanya i a tots els països de l'òrbita germànica i nòrdica està connectada als centres de recerca, que injecten coneixement i converteixen aquestes empreses en líders exportadors. Aquest hauria de ser el nostre model.
- Ha esmentat la col·laboració público-privada. Vostè ha estat als dos costats.
- Jo he estat als tres costats. N'hi ha tres en innovació: l'empresa privada, en què vaig estar uns quants anys, en el sector públic i en l'acadèmia, on estic ara. Un país innovador ha d'alinear aquests tres vectors de l'hèlix: les institucions, les empreses i les fonts de coneixement.
- I a Catalunya com la portem aquesta col·laboració?
- Catalunya ha fet una part dels deures molt ben feta. Ha construït unes bases molt ben estructurades i té uns condicionants de partida molt bons. Té una tradició i un teixit industrial que ve de la primera revolució industrial. El que ha construït molt bé és un entorn científic de primer nivell. I ara està emergint una notable capacitat emprenedora. Però els tres àmbits no estan alineats. S'ha fet molt bé dissenyar un sistema científic que fa que estiguem generant coneixement. Ho deia fa ben poc el nou rector de la UPF, Oriol Amat. Estem generant deu cops més coneixement del que ens tocaria.
- Com s'avalua això?
- Si agafem la generació de coneixement en termes d'articles científics de primer nivell publicats, Catalunya publica aproximadament l'1% de la ciència mundial quan és el 0,1% de la població. Hem fet bé això. Ara bé, ens falta l'altra part. Com reverteix això en creixement econòmic, en ocupació, benestar social o sanitat. Estem a mig camí.
- Ha esmentat Oriol Amat, que va parlar del model d'excel·lència d'Oxford. Se'ns educa per a la innovació?
- Fins ara no. Però ara hi ha un canvi substancial. Especialment algunes universitats estem orientats a fomentar capacitats innovadores i emprenedores. L'any que ve, nosaltres engegarem un nou grau universitari que es farà tot per projectes. Els proposarem als estudiants projectes i objectius diversos, i els continguts els anirem dosificant. Per exemple, què podem fer en mobilitat? Doncs que hi hagi uns equips d'estudiants que estudiïn els fluxos de mobilitat a la ciutat i imaginin com es pot resoldre. Fins ara, les universitats no han format en capacitats innovadores, però cada cop més les coses aniran per aquí. Si observem el World Economic Forum, veurem que incideix en les habilitats per al mercat de treball del futur. I no diu si serà física o literatura. Diu que serà la capacitat de treballar en equip, la creativitat, el pensament crític, la capacitat negociadora... Són capacitats que es poden formar. Jo recordo que en cinc anys de carrera, en cap moment vaig presentar res en públic. Fins al projecte final de carrera. Però si m'haguessin format, hauria aflorat una capacitat que vaig descobrir després.
- Abans parlava dels tres vessants en la innovació. La funció pública s'ha de modernitzar per atreure talent?
- La funció pública juga un paper fonamental en un país innovador. Hem de trencar aquest mite que hi ha dos mons separats, el de l'emprenedor i el de l'administració, que està posant entrebancs. En els països que funcionen, van molt de la mà. L'administració obrint nous espais legislatius i facilitant noves regulacions, i injectant recursos en els àmbits estratègics. Un cas típic, les missions espacials. El mercat no et demana anar a la lluna, són uns líders els que adopten aquestes decisions. I no s'hi pot anar amb texans. El sector tèxtil desenvoluparà uns equips, l'alimentari igual, no es pot anar a la lluna amb tecnologia convencional, has de fer un coet, etcètera. Això ho fan les empreses, però ho paguen els estats. La NASA avui té un pressupost d'I+D per treballar en missions que contracten companyies que es posen en la frontera del coneixement. No és el mercat que els ho demana. És la NASA, però no és la NASA qui fa els materials. La NASA té un pressupost d'I+D de 20.000 milions de dòlars. Tot l'esforç que fa tota l'economia espanyola són 15.000. Si una administració fa un gran esforç, fa d'element de tracció de les empreses. Hi ha estats que fan polítiques que permetin que això passi.
- Som a l'1 de Maig. En aquest nou context que s'està generant, qui serà el futur del treball?
- Hi ha diverses visions sobre l'impacte sobre el treball. Hi ha analistes que creuen que no passarà res, que de les transformacions actuals sorgiran noves ocupacions. Hi ha pensaments més apocalíptics. Jo soc més del segon punt de vista. Crec que hi haurà una substitució creixent de persones per màquines. Aquesta és la part negativa. La positiva és que les màquines generen riquesa. No estem a l'edat mitjana. Hi ha economistes que asseguren que estem entrant en l'era distributiva. Es genera riquesa per a tothom. El problema és com es distribueix.
- Quines solucions entreveu davant la substitució de molts llocs de treball?
- Una és la renda bàsica universal. Ara és impossible, però en vint o trenta anys serà imprescindible. Però per assolir-ho, hem d'haver desenvolupat una economia que permeti mantenir-la. Ha de ser una economia innovadora. Si ara ens diuen que Corea del Sud o Finlàndia instauren una renda bàsica per a tots els seus ciutadans, és perquè han arribat a entrar en les nacions líders. Pensem que Corea del Sud era més pobre que Nigèria fa seixanta anys. Miri com ha crescut.
- Es treballarà menys?
- Sí. Jo veig la renda bàsica universal en el context d'una societat molt avançada culturalment i una economia molt intensiva en coneixement. Si les dues condicions es compleixen, la gent serà emprenedora, no es quedarà a casa jugant amb la play. El mercat de treball canviarà. Possiblement es treballarà en un projecte durant uns mesos, després estarà 3 mesos sense fer res i després es treballarà en dos projectes més durant un any. I així successivament. Serà un sistema de treball molt més dinàmic. El que hem d'impedir és que en aquests intervals la gent caigui en la pobresa. Però això només es pot fer si l'economia està preparada. Als EUA, hi ha estudis que demostren que la quantitat de riquesa creada són uns 8 bilions de dòlars. Hi ha uns 100 milions de llars. Per tant, la riquesa distribuïda suposaria uns 80.000 dòlars per llar.
Això no vol dir que entrem en un paradigma comunista. Vol dir que l'economia de mercat crea molta riquesa, però als Estats Units està molt esbiaixada. En canvi, hi ha grans capes excloses. Hem de buscar noves maneres de distribuir la riquesa. Potser taxant més aquelles empreses que treballin amb menys persones. Si es treu les persones del mercat de treball, qui consumirà? El sistema capitalista podria col·lapsar. Si no es troben maneres de distribuir la riquesa, el sistema pot col·lapsar per manca de demanda.
- Per tant, veu una revolució en el mercat de treball.
- Hi haurà canvis substancials, venen grans innovacions socials i crec que la renda bàsica universal serà una d'elles. A llarg termini i com una fita de país. La riquesa del futur serà el talent i la tecnologia. Però hem de fer els deures.
- Aquesta transformació tecnològica està vinculada al creixement humanístic? Vull dir si la transformació tecnològica ve de la mà dels valors il·lustrats. Ens farà millors persones?
- Nosaltres estem formant directius cada cop amb més component humanístic. En el programa que li deia abans que encetarem l'any vinent, hi haurà una combinació de gestió, tecnologia i humanisme. Imprescindible. A més, això és el que ens diferenciarà. Els dilemes als quals ens sotmetrà la tecnologia només es podran afrontar amb visions humanistes molt consolidades. Pensem que per primer cop en la història, les màquines poden prendre decisions sobre vides humanes. Per exemple, sobre si t'acomiaden o no. No estem encara en aquesta situació, però podríem estar-hi. Un sistema d'intel·ligència artificial podria decidir acomiadar mitja plantilla. O endeutar una companyia. S'ha de discernir molt bé el sistema de suport a una decisió del que és el compromís ètic de la decisió.
- No veu que es vagi cap a un model autoritari, un sistema xinès global?
- Les democràcies occidentals tenen l'amenaça dels sistemes autoritaris, que hi ha qui pot pensar que són més eficaços. La Xina ha tret mil milions de persones de la misèria. Aquí és on Europa, especialment, ha de fer els deures. Els valors ètics, l'humanisme, han de configurar un model de societat. I aquest model té un suport tecnològic. Una tecnologia que, per primer cop en la història, permet que tots tinguem de tot, i hem de decidir si la posem al servei de les societats o en contra.
- Fa poc escrivia en favor d'un "capitalisme amb propòsit", amb sentit de la responsabilitat. Es mostrava crític amb les visions neoliberals de Milton Friedman.
- És això. Friedman deia que l'única responsabilitat social d'una companyia era maximitzar els beneficis dels seus accionistes. I que si s'activava això, tota la resta vindria donat. Això ja s'ha vist on ens portava, a un concepte molt fred i matemàtic de l'economia. Al final, sembla que tot siguin números, i en l'economia pesa més la història i el context cultural que les matemàtiques. Dit d'altra manera, les matemàtiques no s'apliquen per igual en tots els contextos. L'economia s'ha convertit en una ciència que alguns interpreten com a pura. Hi ha qui creu que, per maximitzar beneficis, es pot traslladar el sistema agroalimentari d'un país a un altre. Crec que, a més, després del Covid, està més clar que les economies i tots els sistemes sobre els quals s'assenta, el tecnològic, el productiu, el científic, han d'estar al servei de les societats.
- Coneix a fons la societat nord-americana, que ara està davant un nou cicle polític. L'Administració Biden pot reeixir? El trumpisme, amb tot el que representa de certa concepció del capitalisme, recula?
- Jo estic molt esperançat amb les polítiques de Joe Biden. S'està abocant per afrontar tots els problemes que van portar Trump accedís a la presidència. Problemes sobretot de desigualtat i de sentiment de desemparament en franges de les classes mitjanes. Sectors que han patit decisions fredes com les que comentàvem, persones que han perdut la feina perquè treballava en una indústria que ha desaparegut, fruit d'equacions de mercat. Perquè algú ha considerat que era més eficient traslladar-les a l'Àsia. Biden està fent una reforma en profunditat que pot canviar la base econòmica dels Estats Units.
- En aquest escenari global, la política catalana està per la feina?
- A mi m'agradaria que a Catalunya miréssim més la velocitat de l'entorn. Quan tu et mires massa dins teu, pots perdre de referència l'entorn. És un moment en què l'entorn està absolutament accelerat. En el meu àmbit, que és el de la innovació, quan veiem que Biden destinarà 300.000 milions de dòlars a innovació, quan la Xina ha batut el rècord amb 370.000 milions d'inversió en innovació...
- Això també seria una comparació odiosa. Ni Catalunya ni l'estat espanyol estan en condicions realistes de fer una aposta així.
- Ni Catalunya, ni l'estat espanyol, ni Europa. Però o Europa, que ja s'està posant les piles, competeix en aquesta dimensió, o passarà ser un actor de segon nivell. I si és així, Espanya serà de tercer. A mi m'agradaria veure un neguit més gran per la ciència, la tecnologia i la innovació. Aquí podem tenir part de les solucions. Com deia abans, hem fet part dels deures. Una part dels problemes que tenim es podrien solucionar si enfoquéssim tota la cadena de valor a crear solucions econòmiques.
- L'aposta per la innovació i la tecnologia, com es pot encabir enmig de la dialèctica entre els projectes de país, amb el conflicte Catalunya-Estat, i la gestió del dia a dia?
- Jo el que crec és que s'ha d'aïllar tot el que s'ha fet en l'àmbit científic, que és extraordinari, i s'ha de potenciar cap a la solució dels problemes que afecten els ciutadans. Si es fa això, serà positiu en qualsevol context. El que em preocupa és que aquesta preocupació estigui a la perifèria i no al centre del debat públic.
- Una Catalunya innovadora serà més sobirana?
- Serà més rica. La innovació ens farà més pròspers. El món està situant la ciència i la tecnologia en el centre. Vulguem o no, anirem cap aquí.
Ferràs ha treballat en tres sectors que no sempre van a l'una: el privat, el públic i l'acadèmic. Va ser director de la unitat d'Innovació Empresarial d'ACC1Ó i coordinador del Pla d'Innovació Tecnològica de Catalunya (2001-2004). També ha format part de nombrosos patronats i consells executius, des del clúster aeroespacial BAIE al biotecnològic Biocat. L'entrevistem al campus d'Esade de Sant Cugat i ens parla d'innovació, transformació tecnològica i dels nous contextos econòmics i de com impactaran en el nostre entorn i en el treball.
- És un dels màxims experts en innovació. Què vol dir innovar i què vol dir fer-ho a Catalunya?
- Innovar és explotar amb èxit noves idees o coneixement. I això significa també generar avantatges econòmics, socials, sanitaris, etcètera. A Catalunya significa el mateix que a tot arreu. Sí que és cert que la innovació arrela més en uns territoris i en uns altres no tant. Aquest arrelar-se depèn dels marcs institucionals i de les polítiques que es facin.
- En quins models realistes ens hauríem de fixar en innovació? Per un país del nostre abast i la nostra cultura.
- Per mi, hi ha tres models competitius i que són realistes. Un és el xinès, que és l'emergent. No és el model que ens inspira. Després en parlo. El nostre model de referència ha estat els Estats Units, que ve de l'esforç fet des de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín. Un esforç tecnològic en el sector aeroespacial i el de defensa i seguretat. Des de la Segona Guerra Mundial s'han fet grans inversions que han desbordat l'economia. Un Tesla, un Apple, un Google, tracen la seva genealogia a desenvolupaments tecnològics fets aleshores. I, a més, als EUA hi ha mercats financers molt ràpids. Si hi ha una oportunitat que pot significar alguna cosa en el mercat, la borsa la catapulta en uns mesos. Aquest és un model. Ara emergeix el model alternatiu, que és l'asiàtic. Jo parlaria més de model asiàtic que de model xinès.
- I en què es diferencia?
- El model asiàtic és molt pacient, de molt llarg termini, molt constant. És un model que sorgeix de la manufactura bàsica. Si als Estats Units el punt inicial és l'esforç fet en defensa, a l'Àsia el pivotatge és en la manufactura bàsica. Els sud-coreans, els taiwanesos, els japonesos i ara els xinesos comencen amb fàbriques de teixits i de calçats. Comencen a copiar, després a desenvolupar productes propis, després tecnologia pròpia i ara avancen cap al control de la ciència. És un model expansiu des de la manufactura a la ciència. I el model europeu, que per mi hauria de ser el nostre, està clarament definit a Alemanya.
"Catalunya ha construït molt bé és un entorn científic de primer nivell, però cal alinear administració, empresa i acadèmia"
- Com l'explicaria?
- És un model en què es tecnifica transversalment tota la indústria. És a dir, tota la indústria de qualsevol sector s'està tecnificant gràcies a la col·laboració pública-privada amb l'Estat o amb els länder, gràcies a la qual es despleguen centres tecnològics molt vinculats a clústers de petites i mitjanes empreses. No en un sector com és als EUA, no sortint de manufactura bàsica, sinó que, en aquest cas, tota la manufactura que hi ha a Alemanya i a tots els països de l'òrbita germànica i nòrdica està connectada als centres de recerca, que injecten coneixement i converteixen aquestes empreses en líders exportadors. Aquest hauria de ser el nostre model.
Xavier Ferràs. Foto: Adrià Costa
- Ha esmentat la col·laboració público-privada. Vostè ha estat als dos costats.
- Jo he estat als tres costats. N'hi ha tres en innovació: l'empresa privada, en què vaig estar uns quants anys, en el sector públic i en l'acadèmia, on estic ara. Un país innovador ha d'alinear aquests tres vectors de l'hèlix: les institucions, les empreses i les fonts de coneixement.
- I a Catalunya com la portem aquesta col·laboració?
- Catalunya ha fet una part dels deures molt ben feta. Ha construït unes bases molt ben estructurades i té uns condicionants de partida molt bons. Té una tradició i un teixit industrial que ve de la primera revolució industrial. El que ha construït molt bé és un entorn científic de primer nivell. I ara està emergint una notable capacitat emprenedora. Però els tres àmbits no estan alineats. S'ha fet molt bé dissenyar un sistema científic que fa que estiguem generant coneixement. Ho deia fa ben poc el nou rector de la UPF, Oriol Amat. Estem generant deu cops més coneixement del que ens tocaria.
- Com s'avalua això?
- Si agafem la generació de coneixement en termes d'articles científics de primer nivell publicats, Catalunya publica aproximadament l'1% de la ciència mundial quan és el 0,1% de la població. Hem fet bé això. Ara bé, ens falta l'altra part. Com reverteix això en creixement econòmic, en ocupació, benestar social o sanitat. Estem a mig camí.
- Ha esmentat Oriol Amat, que va parlar del model d'excel·lència d'Oxford. Se'ns educa per a la innovació?
- Fins ara no. Però ara hi ha un canvi substancial. Especialment algunes universitats estem orientats a fomentar capacitats innovadores i emprenedores. L'any que ve, nosaltres engegarem un nou grau universitari que es farà tot per projectes. Els proposarem als estudiants projectes i objectius diversos, i els continguts els anirem dosificant. Per exemple, què podem fer en mobilitat? Doncs que hi hagi uns equips d'estudiants que estudiïn els fluxos de mobilitat a la ciutat i imaginin com es pot resoldre. Fins ara, les universitats no han format en capacitats innovadores, però cada cop més les coses aniran per aquí. Si observem el World Economic Forum, veurem que incideix en les habilitats per al mercat de treball del futur. I no diu si serà física o literatura. Diu que serà la capacitat de treballar en equip, la creativitat, el pensament crític, la capacitat negociadora... Són capacitats que es poden formar. Jo recordo que en cinc anys de carrera, en cap moment vaig presentar res en públic. Fins al projecte final de carrera. Però si m'haguessin format, hauria aflorat una capacitat que vaig descobrir després.
Xavier Ferràs al campus d'Esade a Sant Cugat. Foto: Adrià Costa
- Abans parlava dels tres vessants en la innovació. La funció pública s'ha de modernitzar per atreure talent?
- La funció pública juga un paper fonamental en un país innovador. Hem de trencar aquest mite que hi ha dos mons separats, el de l'emprenedor i el de l'administració, que està posant entrebancs. En els països que funcionen, van molt de la mà. L'administració obrint nous espais legislatius i facilitant noves regulacions, i injectant recursos en els àmbits estratègics. Un cas típic, les missions espacials. El mercat no et demana anar a la lluna, són uns líders els que adopten aquestes decisions. I no s'hi pot anar amb texans. El sector tèxtil desenvoluparà uns equips, l'alimentari igual, no es pot anar a la lluna amb tecnologia convencional, has de fer un coet, etcètera. Això ho fan les empreses, però ho paguen els estats. La NASA avui té un pressupost d'I+D per treballar en missions que contracten companyies que es posen en la frontera del coneixement. No és el mercat que els ho demana. És la NASA, però no és la NASA qui fa els materials. La NASA té un pressupost d'I+D de 20.000 milions de dòlars. Tot l'esforç que fa tota l'economia espanyola són 15.000. Si una administració fa un gran esforç, fa d'element de tracció de les empreses. Hi ha estats que fan polítiques que permetin que això passi.
- Som a l'1 de Maig. En aquest nou context que s'està generant, qui serà el futur del treball?
- Hi ha diverses visions sobre l'impacte sobre el treball. Hi ha analistes que creuen que no passarà res, que de les transformacions actuals sorgiran noves ocupacions. Hi ha pensaments més apocalíptics. Jo soc més del segon punt de vista. Crec que hi haurà una substitució creixent de persones per màquines. Aquesta és la part negativa. La positiva és que les màquines generen riquesa. No estem a l'edat mitjana. Hi ha economistes que asseguren que estem entrant en l'era distributiva. Es genera riquesa per a tothom. El problema és com es distribueix.
"Hem de buscar noves maneres de distribuir la riquesa, si no, el sistema pot col·lapsar"
- Quines solucions entreveu davant la substitució de molts llocs de treball?
- Una és la renda bàsica universal. Ara és impossible, però en vint o trenta anys serà imprescindible. Però per assolir-ho, hem d'haver desenvolupat una economia que permeti mantenir-la. Ha de ser una economia innovadora. Si ara ens diuen que Corea del Sud o Finlàndia instauren una renda bàsica per a tots els seus ciutadans, és perquè han arribat a entrar en les nacions líders. Pensem que Corea del Sud era més pobre que Nigèria fa seixanta anys. Miri com ha crescut.
Xavier Ferràs: "La riquesa del futur serà el talent i la tecnologia, i hem de fer els deures". Foto: Adrià Costa
- Es treballarà menys?
- Sí. Jo veig la renda bàsica universal en el context d'una societat molt avançada culturalment i una economia molt intensiva en coneixement. Si les dues condicions es compleixen, la gent serà emprenedora, no es quedarà a casa jugant amb la play. El mercat de treball canviarà. Possiblement es treballarà en un projecte durant uns mesos, després estarà 3 mesos sense fer res i després es treballarà en dos projectes més durant un any. I així successivament. Serà un sistema de treball molt més dinàmic. El que hem d'impedir és que en aquests intervals la gent caigui en la pobresa. Però això només es pot fer si l'economia està preparada. Als EUA, hi ha estudis que demostren que la quantitat de riquesa creada són uns 8 bilions de dòlars. Hi ha uns 100 milions de llars. Per tant, la riquesa distribuïda suposaria uns 80.000 dòlars per llar.
"Hi ha grans capes excloses, això no vol dir que hem d'entrar en un paradigma comunista, però hem de buscar noves formes de distribuir la riquesa"
Això no vol dir que entrem en un paradigma comunista. Vol dir que l'economia de mercat crea molta riquesa, però als Estats Units està molt esbiaixada. En canvi, hi ha grans capes excloses. Hem de buscar noves maneres de distribuir la riquesa. Potser taxant més aquelles empreses que treballin amb menys persones. Si es treu les persones del mercat de treball, qui consumirà? El sistema capitalista podria col·lapsar. Si no es troben maneres de distribuir la riquesa, el sistema pot col·lapsar per manca de demanda.
- Per tant, veu una revolució en el mercat de treball.
- Hi haurà canvis substancials, venen grans innovacions socials i crec que la renda bàsica universal serà una d'elles. A llarg termini i com una fita de país. La riquesa del futur serà el talent i la tecnologia. Però hem de fer els deures.
- Aquesta transformació tecnològica està vinculada al creixement humanístic? Vull dir si la transformació tecnològica ve de la mà dels valors il·lustrats. Ens farà millors persones?
- Nosaltres estem formant directius cada cop amb més component humanístic. En el programa que li deia abans que encetarem l'any vinent, hi haurà una combinació de gestió, tecnologia i humanisme. Imprescindible. A més, això és el que ens diferenciarà. Els dilemes als quals ens sotmetrà la tecnologia només es podran afrontar amb visions humanistes molt consolidades. Pensem que per primer cop en la història, les màquines poden prendre decisions sobre vides humanes. Per exemple, sobre si t'acomiaden o no. No estem encara en aquesta situació, però podríem estar-hi. Un sistema d'intel·ligència artificial podria decidir acomiadar mitja plantilla. O endeutar una companyia. S'ha de discernir molt bé el sistema de suport a una decisió del que és el compromís ètic de la decisió.
Xavier Ferràs durant l'entrevista, en una de les aules on imparteix classe. Foto: Adrià Costa
- No veu que es vagi cap a un model autoritari, un sistema xinès global?
- Les democràcies occidentals tenen l'amenaça dels sistemes autoritaris, que hi ha qui pot pensar que són més eficaços. La Xina ha tret mil milions de persones de la misèria. Aquí és on Europa, especialment, ha de fer els deures. Els valors ètics, l'humanisme, han de configurar un model de societat. I aquest model té un suport tecnològic. Una tecnologia que, per primer cop en la història, permet que tots tinguem de tot, i hem de decidir si la posem al servei de les societats o en contra.
"Els dilemes als quals ens sotmetrà la tecnologia només es podran afrontar amb visions humanistes molt consolidades"
- Fa poc escrivia en favor d'un "capitalisme amb propòsit", amb sentit de la responsabilitat. Es mostrava crític amb les visions neoliberals de Milton Friedman.
- És això. Friedman deia que l'única responsabilitat social d'una companyia era maximitzar els beneficis dels seus accionistes. I que si s'activava això, tota la resta vindria donat. Això ja s'ha vist on ens portava, a un concepte molt fred i matemàtic de l'economia. Al final, sembla que tot siguin números, i en l'economia pesa més la història i el context cultural que les matemàtiques. Dit d'altra manera, les matemàtiques no s'apliquen per igual en tots els contextos. L'economia s'ha convertit en una ciència que alguns interpreten com a pura. Hi ha qui creu que, per maximitzar beneficis, es pot traslladar el sistema agroalimentari d'un país a un altre. Crec que, a més, després del Covid, està més clar que les economies i tots els sistemes sobre els quals s'assenta, el tecnològic, el productiu, el científic, han d'estar al servei de les societats.
- Coneix a fons la societat nord-americana, que ara està davant un nou cicle polític. L'Administració Biden pot reeixir? El trumpisme, amb tot el que representa de certa concepció del capitalisme, recula?
- Jo estic molt esperançat amb les polítiques de Joe Biden. S'està abocant per afrontar tots els problemes que van portar Trump accedís a la presidència. Problemes sobretot de desigualtat i de sentiment de desemparament en franges de les classes mitjanes. Sectors que han patit decisions fredes com les que comentàvem, persones que han perdut la feina perquè treballava en una indústria que ha desaparegut, fruit d'equacions de mercat. Perquè algú ha considerat que era més eficient traslladar-les a l'Àsia. Biden està fent una reforma en profunditat que pot canviar la base econòmica dels Estats Units.
"Biden està fent una reforma en profunditat que pot canviar la base econòmica dels Estats Units"
- En aquest escenari global, la política catalana està per la feina?
- A mi m'agradaria que a Catalunya miréssim més la velocitat de l'entorn. Quan tu et mires massa dins teu, pots perdre de referència l'entorn. És un moment en què l'entorn està absolutament accelerat. En el meu àmbit, que és el de la innovació, quan veiem que Biden destinarà 300.000 milions de dòlars a innovació, quan la Xina ha batut el rècord amb 370.000 milions d'inversió en innovació...
- Això també seria una comparació odiosa. Ni Catalunya ni l'estat espanyol estan en condicions realistes de fer una aposta així.
- Ni Catalunya, ni l'estat espanyol, ni Europa. Però o Europa, que ja s'està posant les piles, competeix en aquesta dimensió, o passarà ser un actor de segon nivell. I si és així, Espanya serà de tercer. A mi m'agradaria veure un neguit més gran per la ciència, la tecnologia i la innovació. Aquí podem tenir part de les solucions. Com deia abans, hem fet part dels deures. Una part dels problemes que tenim es podrien solucionar si enfoquéssim tota la cadena de valor a crear solucions econòmiques.
Xavier Ferràs: "Hem d'aïllar tot el que s'ha fet en l'àmbit científic, que és extraordinari". Foto: Adrià Costa
- L'aposta per la innovació i la tecnologia, com es pot encabir enmig de la dialèctica entre els projectes de país, amb el conflicte Catalunya-Estat, i la gestió del dia a dia?
- Jo el que crec és que s'ha d'aïllar tot el que s'ha fet en l'àmbit científic, que és extraordinari, i s'ha de potenciar cap a la solució dels problemes que afecten els ciutadans. Si es fa això, serà positiu en qualsevol context. El que em preocupa és que aquesta preocupació estigui a la perifèria i no al centre del debat públic.
"L'aposta per la innovació i la tecnologia ha d'estar en el centre del debat públic i no en la perifèria"
- Una Catalunya innovadora serà més sobirana?
- Serà més rica. La innovació ens farà més pròspers. El món està situant la ciència i la tecnologia en el centre. Vulguem o no, anirem cap aquí.