Hi ha vegades on no és possible separar el dolor de l’escriptura —ni tan sols de l’escriptura periodística. L’intel·lectual francès Roland Barthes deia que la llengua periodística no té el seu origen en un cos, que no podia ser assumida per cap nom. I, malgrat l’admiració que professo per aquest assagista, em veig obligat a contradir-lo per primera vegada. Que una de les arrels d’aquesta disciplina radiqui en l’actualitat (una cosa tan punyent però alhora tan efímera) no vol dir que una gran part del text de premsa no s’origini en un present que fa mal. I encara menys al nostre país, on, per manca d’un teixit intel·lectual sargit
adequadament, l’article és la peça per excel·lència d’aquella veu que, malgrat totes les complicacions possibles, encara vol parlar.

De veu que encara vol parlar i de present que fa mal està fet aquest text. La inquietud d’escriure’l ha sorgit, potser, en veure la gestió nefasta del Govern (i, evidentment, del Gobierno) en matèria de pandèmia i educació. A una setmana de començar l’any acadèmic, ningú sap amb certesa sota quines condicions s’haurà d’encarar el curs. És per aquesta raó que, després de tres anys de silenci autoimposat, he volgut tornar a parlar de les Altes Capacitats Intel·lectuals o Superdotació.

M’estalviaré el pas protocolari d’explicar a grans trets quines són les característiques de la  Superdotació. I ho faré per una raó molt senzilla: aquests espectres no tenen grans trets.  Aquest és, a parer meu, el problema de que persones que no hagin viscut aquesta condició la tractin en un mitjà de comunicació: havent-se d’adequar als paràmetres del text —a nivell d’extensió i d’accessibilitat—, s’acaba reduint les Altes Capacitats a un afer de talent. I, de fet, es tracta d’una qüestió d’identitat.

Situar la problemàtica en el desaprofitament del talent situa aquests estudiants en un escenari insuportable. El talent i la capacitat no són res per se —per contra, quan et diagnostiquen Altes Capacitats, no ets una altra cosa. És així que es trena la subjectivitat del superdotat al seu rendiment: “ets el que veiem de tu”. És pura performance: passes a ser un actor de la teva pròpia capacitat intel·lectual (menyspreant la resta de qualitats que puguis o no tenir).

La manca flagrant de preparació per part de la comunitat educativa (en l’àmbit públic és responsabilitat exclusiva del govern, sindicats i associacions de mestres) no només esperona aquest teatre de la intel·ligència. Fruit de la incomprensió, la manca d’investigació i el retrat caricaturesc que la cultura pop fa de nosaltres (penso en sèries com The Big Bang Theory o Sherlock o en biografies absolutament modificades com les de Mozart o Einstein) associen el transtorn mental a la Superdotació. Ho associen, no obstant, d’una manera que infantilitza. Es transforma el patiment en extravagància i la extravagància en personatge com si qualsevol malestar fos el preu a pagar d’una suposada genialitat. I això crea un escenari profundament cruel.

Vivim en un moment on es comença a desestigmatitzar la salut mental. Tanmateix, tothom qui hagi patit un transtorn sabrà com de complicat és, encara, assumir-lo públicament. Doncs bé, un dels casos més freqüents dins del món de les Altes Capacitats són els errors de diagnòstic. Ja no es tracta de que aprofitem o no el talent: es tracta de que estan fent assumir (i tractant a nivell psiquiàtric!) a nens i adolescents que tenen tal o qual transtorn (segons les xifres oficials els més freqüents són Depressió i Transtorn d’Espectre Autista) per a, al cap d’un temps, comunicar-los que s’havien equivocat.

En definitiva, el principal problema respecte les Altes Capacitats és com es deshumanitza l’individu prioritzant l’aprofitament del seu talent. Tant és així que l’escola i l’acte d’aprendre metòdicament s’acaba veient com a anul·lació, com a renúncia. Si m’he vist impel·lit a escriure aquestes línies és perquè imagino que, després de quatre mesos d’un homeschooling fet a mida, el retorn a l’ensenyament reglat per part dels infants superdotats pot acabar convertint-se en un tràngol difícil de pair. I amb això no vull carregar la comunitat educativa que està a peu de canó. És una qüestió que exigeix una organització, execució i preparació efectives. Perquè no estem parlant de talent: estem parlant de vides humanes.