«Sant Cugat exerceix una pressió molt forta sobre la seva població»

Parlem amb Oriol Nel·lo, geògraf i urbanista, sobre la idiosincràsia i els reptes de la ciutat en matèria d'habitatge

Nel·lo, professor de la UAB, és un dels grans experts del país en matèria d'espai urbà
Nel·lo, professor de la UAB, és un dels grans experts del país en matèria d'espai urbà | Sergi Baixas
03 de març del 2023
Actualitzat a les 19:43h

El geògraf i urbanista Oriol Nel·lo va ser l'encarregat d'elaborar un estudi per analitzar detalladament les dades sobre el padró de Sant Cugat dels darrers 25 anys (1997-2021). Un treball d'investigació conduït pel Grup d'Estudis sobre Territori, Energia i Societat de la UAB que arribava a una rotunda conclusió: el desorbitat preu de l'habitatge és el principal responsable de la substitució poblacional de la ciutat.

Davant d'aquesta realitat, el tripartit d'esquerres (ERC-PSC-CUP) ha vist reforçat el seu argumentari a l'hora de dedicar el màxim d'esforços possibles per tal de combatre aquesta emergència habitacional provocada pels abusius preus del mercat immobiliari i patida per bona part de la ciutadania. Amb Nel·lo, aprofundim sobre la idiosincràcia i els reptes del municipi en aquesta matèria.

- Què és Sant Cugat?

- Sant Cugat és una de les principals ciutats metropolitanes de Barcelona. Un municipi que està a punt d’arribar a 100.000 habitants amb una estructura residencial i econòmica consolidada i indissociablement marcada per la seva pertinença i integració a l’àmbit metropolità. Qualsevol intent de voler copsar la ciutat únicament per ella mateixa estaria abocada a l’error. La seva evolució, transformació i composició no podria ser entesa sense el seu entorn.

- Sovint es parla de Sant Cugat com a model de ciutat d’èxit. Hi estaria d’acord?

- Depèn molt de què es defineix per èxit i fracàs. A l’entorn metropolità s’ha anat tendint cap a una concentració de determinades activitats i grups socials. I, per què passa això? Principalment, per la possibilitat dels col·lectius amb més ingressos de la societat que poden triar un lloc de residència sobreposant-se als esculls del mercat immobiliari. Les majors rendes prefereixen viure al costat de rendes similars per gaudir de millors serveis i, això, alhora provocarà un constant efecte crida i una subsegüent expulsió poblacional.

Així doncs, Sant Cugat ha experimentat una evolució demogràfica que em resisteixo a qualificar d’èxit o fracàs en clau particular del municipi perquè aquest està plenament condicionat pel seu context. En tot cas, hauríem d’analitzar si la metròpolis en el seu conjunt és exitosa. En aquest sentit, és evident que el millor escenari seria un model que fomentés una major diversificació com a indicador d’èxit col·lectiu. 

- Doncs aquí, la immensa majoria de partits polítics i el propi veïnat en treuen pit d'aquesta "casa de nines" que s'ha anat vertebrant gairebé des de zero de forma poc densa i amb grans espais verds...

- Tothom juga les seves cartes. És evident que aquí va resultar més fàcil créixer urbanísticament en comparació a altres nuclis ja consolidats com Sabadell o Terrassa. En el cas de Sant Cugat, en quedar oblidada dels creixements demogràfics que van experimentar les ciutats més industrials de l’entorn, ha pogut desenvolupar-se i triplicar la seva població durant els últims anys d’una manera més endreçada amb un Pla General Metropolità (PGM) que va acompanyar l’especialització del territori amb uns molt bons resultats. 

- Hi ha cap altra ciutat del país que hagi experimentat un creixement similar?

- No se m’acut cap. Pensa que en aquest mateix període, la mitjana de creixement a la resta del país ha estat d’un 30%. 

- I què n’opina que només el 15% de la població hagi nascut a Sant Cugat?

- Doncs que després de passar de 30.000 habitants a gairebé 100.000 en menys de 40 anys era inevitable que ens trobéssim en aquesta situació. Una explosió demogràfica, val a dir, àmpliament condicionada per part de les migracions, tant d’altres indrets del país com de l’estranger. 

- Sí, d’acord. Però durant el període del 2000-2020, a Sant Cugat van empadronar-se 124.000 persones i, alhora, se’n van donar de baixa 88.000. Molta gent arriba, però també n’hi ha molta altra que marxa…

- El que ens ha de preocupar d’aquests números és exactament quin perfil de gent entra i quin surt. Quan mirem les dades, veiem que el saldo migratori és molt positiu en uns grups de població jove i de nivells d’estudis elevats. Per contra, els que més marxen -és a dir, el saldo migratori negatiu-, resulten ser veïns amb, majoritàriament, estudis inferiors. A nivell sociodemogràfic, existeix una evident correlació entre estudis i nivell de rendes. 

- Per tant, podríem dir Sant Cugat està expulsant a la classe treballadora…

- Podem dir que l’accés per viure-hi és altament selectiu i està concentrant una població amb un nivell d’ingressos i d’estudis molt elevat. Així, no és sorprenent que Sant Cugat sigui la població catalana amb més titulacions d’educació superior entre la seva població. Segons les últimes dades de l’Idescat, estaríem parlant d’un 67% de la població mentre que la mitjana del país se situa tan sols en un 30% del total.

Al cap i a la fi, ens trobem que el mercat immobiliari està actuant com un filtre gegantí i provocant una onada de desnonaments invisibles. Un concepte que fa referència a aquells moviments de fluxos migratoris motivats al no poder fer front al cost de l’habitatge i decidir marxar pel teu propi compte abans que et facin fora. Però, reitero, aquest anàlisi s’ha d’observar des del conjunt de l’àmbit metropolità. I sí. Cada vegada estem veient com s’està tendint cap a una consolidació d’àrees homogènies en termes de renda amb una progressiva separació dels grups socials sobre el territori. I això, en cap cas és positiu. No perquè reflecteixi la desigualtat, que és evident que ho fa, sinó perquè, a més, tendeix a mantenir-la, ampliar-la i a reproduir-la. 

- Quines conseqüències sociodemogràfiques comporta aquesta substitució poblacional?

- Una progressiva especialització en determinats grups socials. Uns avantatges indiscutibles per l’atracció de sectors amb una alta capacitat adquisitiva i de talent; així com uns altres desavantatges com ara la progressiva fragmentació social de l’àmbit metropolità. La diversitat en el nivell d’ingressos de la població es tradueix en una diversificació del nivell d’ingressos dels municipis. Així doncs, segons on estiguis empadronat, les bases fiscals seran diferents i farà que la qualitat dels serveis oferts siguin molt diferents entre uns i altres. Aquesta segregació demogràfica no només demostra que som desiguals, sinó que ajuda que ho siguem, ho incentiva i ho fa perllongar en el temps. 
 

Oriol Nel·lo exposa que Sant Cugat s'ha anat amollant als mecanismes de la segregació residencial Foto: Sergi Baixas


Quin és el model urbà que jo preferiria? Doncs un amb una estructura social diversificada. I això també seria positiu en termes de cohesió i equitat social. Els que més tenen ajudarien a pagar els serveis dels qui menys tenen. 

- Ens estem tornant un gueto elitista? 

- Estaríem parlant d'un gueto massa gran per ser un gueto. És una simple especialització i, val a dir, Sant Cugat no és una excepció massa particular. En termes vallesans, durant els darrers anys també hem anat veient una concentració de les rendes més elevades a diversos municipis que, fins fa uns anys, eren molt petits o inexistents. Així, Matadepera i Ullastrell s’han convertit en els barris rics de Terrassa; igual com Sant Quirze o Castellar del Vallès ho han esdevingut de Sabadell. 

I això és bo o és dolent? Home, doncs francament és pitjor del que era. Abans, hi havia la possibilitat que els impostos que es pagaven entre tots ajudessin a les polítiques redistributives per ajudar als menys afavorits. Si ara els que més tenen paguen impostos en un altre municipi, això ja no pot passar.

- Com s'ha de definir una ciutat que expulsa els seus fills?

- Doncs és una ciutat que s’ha anat amollant als mecanismes de la segregació residencial creant una pressió molt forta sobre la població. Com que cada dia s’hi va concentrant una demanda de nivells adquisitius alts, la resta es va veient abocada a marxar. I aquí el problema rau principalment en la financialització general del mercat de l’habitatge; és a dir, quan una part considerable de les transaccions immobiliàries no es fan pel seu valor d’ús, sinó pel seu valor a canvi. Per tant, s’estan adquirint immobles no per anar-hi a residir sinó per mantenir el seu valor capital convençuts que no es devaluarà o que aquest inclús es multiplicarà. 

- Què es podria fer per evitar-ho? Les eines de l’Ajuntament són suficients?

- Els Ajuntaments ho tenen difícil, principalment, perquè les dinàmiques són de caràcter supramunicipal. Però això no vol dir que no es pugui fer res. La mateixa preocupació que ha demostrat l’Ajuntament de Sant Cugat per voler saber què passa, ja és un pas molt important. La pitjor cosa que podríem fer és no voler saber què passa a casa nostra. 

I què poden fer els consistoris? Doncs mirar de construir el màxim parc d’habitatge assequible. I això es pot fer des de zero o obligant els privats que tots els nous desenvolupaments urbanístics han de comptar amb una reserva d’espais per a habitatges protegits. També es pot promoure la construcció d’habitatge dotacional, aquell que s’ubica sobre sòl d’equipaments dedicat especialment a determinats col·lectius com ho podrien ser els joves o la gent gran; incentivar les promocions cooperatives; aplicar un control sever contra els pisos turístics per reduir la pressió econòmica de l’entorn…Tanamteix, cal assenyalar que no resulta una bona estratègia permetre la privatització de l’habitatge públic al cap d’uns anys. És millor mantenir la propietat i anar-la posant en règim de lloguer de manera rotacional. 

De totes maneres, la solució a mig i llarg termini sempre haurà d’acabar superant els límits territorials del municipi i contemplar-se des d’un àmbit metropolità o de país. Serà molt difícil poder garantir un accés a un habitatge digne fins que no s’arribi a un 30% o 40% del parc total d’habitatge català com a protegit.

- Es podria considerar Sant Cugat com l’exemple gràfic que trenca la màxima respecte a la suposada autoregulació del mercat immobiliari: com més oferta, més abaixen els preus?

- La demanda de Sant Cugat no és de Sant Cugat, sinó que és metropolitana. El 40% de la vostra població és nascuda a Barcelona i el 20% prové de l’estranger. Per tant, podem veure que l’equilibri no es produeix entre l’oferta i la demanda interna sinó que, fins i tot, acaba manant l’externa. Com deia, res del que ha passat a Sant Cugat es pot entendre sense la visió metropolitana que ha arrosegat una demanda molt superior a la dels fills del poble.

- Són factibles els objectius del Pla d’Habitatge 2030 i el desenvolupament de Can Ametller per aconseguir un 50% del nou parc d’habitatge protegit? Tindrien algun impacte real? 

- I tant! A arreu del país s’han desenvolupat diversos sectors amb aquestes característiques i de ben segur que permetria donar sortida a una part de les necessitats de la ciutat. 

 

El tripartit presenta el Pla d'Habitatge Assequible de Lloguer 2030 Foto: Lali Puig/ Aj. de Sant Cugat


- "La demanda d'habitatge sempre superarà l'oferta i la ciutat mai serà capaç d'absorbir-la". Què fem davant d'aquesta realitat que va verbalitzar l'alcaldessa Mireia Ingla (ERC)? La resposta no hauria de passar, inevitablement, per anar densificant el municipi tal com proposen els cupaires?

- El canvi dels teixits urbanístics ja consolidats és molt lent i, pretendre densificar a mig termini el model de ciutat-jardí d’alguns barris de Sant Cugat és, senzillament, una quimera. Això no treu que no es puguin promoure algunes intervencions puntuals, però sempre serà molt més fàcil actuar sobre els sectors pendents d'urbanitzar. 

- I què passa quan ja ho hi hagi més sòl disponible? 

- Aleshores s’haurà de pensar en aquestes reutilitzacions de teixits i analitzar quin marge de maniobra existeix per aconseguir que els fills de Sant Cugat s’hi puguin quedar, de manera enraonada, al municipi. Tot i que sense un canvi substancial al mercat immobiliari, essencialment, aquest plantejament resultarà inviable.

- En aquesta aposta de densifiació, el tripartit va proposar el projecte del Ragull Centre. Una promoció, inicialment de dues torres, per acollir una setantena d'habitatges protegits que va topar amb un rebuig frontal de l'oposició i de bona part del veïnat...

- El debat sobre la preservació de l’skyline és legítim i interessant. En algun moment o altre, totes les ciutats se l’han hagut de plantejar. Ara bé, faríem malament si plantegéssim un debat social d’aquestes característiques barrejant conceptes. No hauríem de confondre el rebuig a la promoció de més habitatge social sota l’aparença d’una preocupació paisatgística. Si realment ens preocupa l’emergència habitacional de la ciutat, abordem-la com a prioritat i des del consens.

- L’informe d’habitatge de l’Observatori Comarcal assenyala que els veïns de Sant Cugat destinen un 57% del sou a pagar el lloguer i, en el mateix sentit, el baròmetre inclusiu també apunta que més del 50% de la població té dificultats per pagar les despeses de l'habitatge. És sostenible tot plegat?

- No ho és. Tenim una proporció enorme de la població fent front a un percentatge superior al 40% dels seus ingressos per costejar les despeses de la llar (hipoteca/lloguer i subministraments bàsics). Els organismes internacionals apunten que la proporció hauria de situar-se al voltant del 30%. A més, cal assenyalar que, en termes econòmics, aquesta realitat també acaba suposant un fre pel desenvolupament econòmic perquè no permet fomentar el consum.

- Quin és el futur de Sant Cugat? Cap a on va dirigida?

- Això no ho podem saber del cert, però sí que tenim l’obligació de preparar-nos. En aquest sentit, seria desitjable que la ciutat pogués compaginar l’evolució tan positiva que ha tingut fins ara com a pols d’atracció de capital econòmic, amb una major diversificació social per evitar que hi hagi gent que, sense desitjar-ho, hagi de continuar veient-se obligada a marxar i contribuir així a un major equilibri al conjunt de l’àmbit metropolità.