entrevista

Arcadi Oliveres: «No sé si deixo cap llegat»

L'activista i expresident de Justícia i Pau explica com afronta una malaltia terminal diagnosticada fa poques setmanes: «Penso en l'estimació de la qual gaudeixo i menys en el balanç de la meva vida»

per Anna Mira / Pep Martí, Sant Cugat del Vallès | 28 de febrer de 2021 a les 12:57 |
Arcadi Oliveres | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de febrer de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La família d'Arcadi Oliveres va decidir habilitar un mur digital perquè la gent que volgués li enviés missatges d'ànim, de reconeixement o de record. Va ser amb aquesta decisió que es va fer públic l'estat de salut de l'economista i activista social. Amb un càncer de pàncrees avançat, Oliveres afronta una etapa difícil però ho fa amb una força d'ànim, una lucidesa i un humor que corprèn els interlocutors. Anomena "mur de les lamentacions" el web des d'on els qui l'han conegut o admirat li fan arribar missatges que l'omplen de satisfacció.

Diuen que es mor com es viu. I en el cas d'Arcadi Oliveres és inevitable sentir admiració per la coherència vital d'una personalitat que ha estat lligada a dècades de combat pels valors de la pau i els drets civils, i a la seva tasca com a professor universitari, president de Justícia i Pau o membre de Cristians pel Socialisme. Des de la seva casa de Sant Cugat, afronta la malaltia amb un record que per ell és el principal referent: el seu fill mort de càncer als 28 anys, amb el mateix ànim amb què ell ara l'entoma.      



- En què pensa, aquests dies?


- Sobretot, en l'estimació. En l'estimació de la qual gaudeixo, de la proximitat de la gent, dels bons moments que estic passant, del gaudi que representa tenir família i amics a prop. Potser, en canvi, penso menys en el balanç de la meva vida. Diuen que, quan plegues, has de començar a fer balanç del que t'agrada i no t'agrada. Potser ho hauria de fer. Evidentment que ho he fet, però no ha estat el principal. Sobretot, penso en com de feliç soc. Ara, si veniu la setmana entrant i m'ha atacat això, igual us dic que aneu a fer gàrgares. Però, de moment, em sento bé.

- La fe cristiana és una altra de les seves referències. La fe és un consol? Un baluard? Una porta a l'esperança?


- Per descomptat, la fe deu ser un baluard i una porta a l'esperança. Però jo l'entenc com un element més. A mi no m'agrada dissociar el que és la meva vida material i la meva vida espiritual. La vida espiritual és veritat que sempre m'ha inspirat d'una manera molt senzilla i molt concreta. Jo no soc teòleg ni cap cosa d'aquesta mena. Per formació, per educació, per família, per ambient, per feina, m'he mogut sempre per àmbits cristians. Però mai en contradicció amb altres coses que faig. A més, el meu cristianisme és molt heterodox. Que els capellans s'ordenin o no, tant m'és. La guia és l'Evangeli i les Benaurances, i el missatge d'estimació cristiana. I aquest missatge l'estic rebent molt aquests dies. Tinc amics capellans, però molts més que no ho són.


- Amb motiu de la pandèmia, s'ha parlat molt de temes de bioètica, del que havia de saber el malalt, de la veritat. Vostè va voler saber tota la veritat?

- Tampoc és que els ho demanés específicament. El metge va arribar, es va treure el paper de la butxaca i em va parlar de les analítiques. De seguida m'ho va dir. A mi m'interessava saber què passaria. Era bàsic saber quin futur m'esperava. Primer em vaig despistar perquè, ara al mes de març, faré just un any malalt. Però la meva malaltia no era el càncer, eren dos infarts. Vaig tenir dues aturades cardíaques i em van haver d'aplicar el desfibril·lador per si em tornaven a la vida. M'hi van tornar. I vaig passar tot l'any passat convençut que moriria del cor. I ha estat això. Cosa que, per altra banda, no m'estranya. Perquè des del 1972 convivia harmònicament amb una úlcera duodenal. Amb aquesta llaga, després de tants anys, érem bons amics, però em va trair i es va reobrir, degenerant en un càncer de pàncrees. El càncer m'anava menjant sang i em va provocar una anèmia generalitzada. El metge de capçalera em va fer una analítica i no feia ni una hora i mitja que m'havia punxat que em truca i em diu que tinc una ambulància a la porta. Així va venir l'estada de deu dies a l'hospital i es va veure que no era el cor.  

"No sé si deixo cap llegat, l'únic que he fet a la vida és anar seguint el dia a dia amb la voluntat de ser una persona compromesa amb la realitat"

- La seva neboda va decidir habilitar un mur perquè tothom qui vulgui li faci arribar missatges. Com va sorgir la idea? Té quantificats els missatges que ha rebut? 

- En aquests moments, n'han arribat 5.700. Tots som una mica presumptuosos a la vida i que em diguessin coses, però no les pogués llegir, em sabia grau. I el meu fill i la meva neboda van dir que ho penjarien abans. Encara en van arribant i el cert és que m'ha servit molt per rebre l'estima, però també per fer memòria. Aquests dies m'ha arribat un missatge d'un antic company de l'ensenyament primari amb qui no ens havíem vist mai des que teníem set o vuit anys i recordava quan anàvem a classe. 

- Què li diu la gent?

- Bàsicament, n'hi ha uns que em donen ànims o em diuen que em prepari pel traspàs. I un altre grup, majoritari, fan referència a les coses per les quals la gent em coneix, i em coneix fonamentalment per dues coses, per les classes a la facultat i per les xerradetes que he anat fent. Jo em vaig jubilar fa cinc anys i recordo que aleshores vaig fer una mica de balanç, i vaig veure que havia tingut 17.000 alumnes. Alguna petjada he deixat. Molts comentaris fan referència a això, o a activitats de la meva vida social, com campanyes contra la guerra, per l'exempció fiscal o els drets dels immigrants. 
 

Arcadi Oliveres Foto: Adrià Costa


- Fa pocs dies, en un vídeo a les xarxes socials, vostè mateix va dir això: "Ja m'agradaria que en aquest planeta tan injust tothom pogués tenir un final com el meu". Com està sent aquest final? 

- De moment, molt agradable. No estic segur que ho sigui fins als darrers moments, per l'experiència del meu fill, que va patir molt. El que passa és que s'ho va prendre amb un cor molt ple. També és veritat que jo jugo amb avantatge, perquè ell tenia 28 anys. Jo en tinc 75 i els càncers avancen a velocitats diferents. En el meu cas, avança, però més lentament. Vist com va patir les darreres setmanes, me'n faig càrrec. Però, per altra banda, i aquesta és una de les esperances complementàries, s'ho va prendre tan bé que penso que un pare ha d'imitar el fill. El recordo un dia assegut aquí on som ara, dient-me: "Aquest matí el destinem tot sencer a preparar el meu funeral. Qui ha de parlar, què ha de dir...". I l'endemà va venir la seva xicota, amb qui ell vivia, i ens va dir que es casarien. I en qüestió d'una setmana, van preparar una festa de casament, tan casolana com vulgueu, per a 150 persones. Després d'aquest casament, va viure 32 dies. Aleshores, prenent exemple de tot el que ell va travessar, jo no puc ser gaire diferent. Que ho seré, perquè soc molt pitjor i no tinc la seva categoria, però miraré d'imitar-lo una mica.     

- Quin llegat deixa Arcadi Oliveres? 

- No sé si deixo cap llegat. No m'atreviria a pensar que deixo massa llegats. L'únic que he fet a la vida és anar seguint el dia a dia amb la voluntat de ser una persona compromesa amb la realitat. Potser la meva única qualitat és haver-me entusiasmat per una cosa en què els meus propis nets m'han imitat. Estic molt orgullós perquè tinc un net, que ara té 12 anys, que fa el mateix que jo: llegir cada dia el diari de cap a peus i intentar saber i preguntar què passa a Tailàndia o a on sigui. A casa mai he tingut televisió, encara no n'hi ha ara, mai he tingut Twitter, ni Facebook, pàgina web sí, i el que he fet és llegir diaris, revistes, llibres, intentar digerir-los, si en soc capaç, i explicar-ho a la gent. Parlar amb la gent se m'ha donat bé perquè he donat moltes classes. No he fet res més a la vida. Llegir, pair i explicar. I para de comptar.   

- En les actuals circumstàncies, no sé si goso preguntar-li si ha seguit la campanya electoral. 

- Molt poquet. Perquè just començar la campanya, sortia de l'hospital. El que sí que vaig fer va ser anar a votar. El que no he fet és fer campanya. En altres ocasions, hi havia participat, però ja em coneixeu i sabeu que les meves campanyes mai han estat per cap partit polític. Mai a la vida he tingut carnet d'un partit. Però la meva orientació basquejava entre la CUP i els comuns. A mi m'agradaria el 50% de CUP i el 50% de comuns i, a partir d'aquí, tenir-ho tot definit.  

"No he fet res més a la vida. Llegir, pair i explicar. I para de comptar"

- Ara mateix hi ha negociacions per formar el Govern mentre, per primera vegada, l'extrema dreta ha entrat en el Parlament, igual que ha passat en altres punts d’Europa i el món. Quina lectura en fa?

- Potser ho matisaria dient que ha entrat al Parlament amb nom propi. Perquè el PP és extrema dreta i fa anys que és al Parlament. El que passa és que ho dissimula i també és veritat que no tot el PP és extrema dreta. Si vol que li digui la veritat, no hi veig massa diferència. Ara, que això després, des del punt de vista de l'estratègia política, té l'avantatge que es poden sumar aquests vots per fer una majoria, ja són aspectes d'estratègia política que m'interessen menys. M'interessa la política gran. La política de partit ja no m'interessa tant perquè partit vol dir part i, si no és el tot, ja no m'agrada.  
 

Arcadi Oliveres Foto: Adrià Costa


- S'han empresonat líders polítics, cantants i artistes per anar en contra de l'estat espanyol. Estem vivint un retrocés de la llibertat i la democràcia?

- Sens dubte. Però diria que la manca general de llibertat i democràcia l'hem tingut sempre. Fa uns dies es va commemorar el 40 aniversari del 23-F, que era el cop d'estat fet pel rei. Un rei que ens havia de redimir de tots els mals i que era un colpista, a banda d'altres qualificatius que em guardo. Per tant, tenim aquesta manca de llibertat més aquests episodis com el de Hasél de repressió puntual. Però no és l'únic cas. Que Hasél estigui a la presó és greu, però que els immigrants no tinguin drets, se'ls expulsi o se'ls ofegui a la Mediterrània, que això és una violència enorme, això es produeix ara i es produïa abans.    

"Que Hasél estigui a la presó és greu, però que els immigrants no tinguin drets, se'ls expulsi o se'ls ofegui a la Mediterrània, és una violència enorme"

- Ha estat testimoni d'un món en transformació. Creu que deixa un món millor que el que es va trobar?

- Ni millor ni pitjor. Hi ha facetes més favorables i n’hi ha de menys favorables. Globalment, hi ha molts problemes i ara, és clar, amb l'estat de pandèmia que estem vivint, segurament molta gent dirà que és pitjor, però com que jo més aviat em decanto per facetes econòmiques més que no pas polítiques, crec que és molt greu el patiment de la gent, que es produïa abans i es produeix ara. És a dir, el no tenir el plat a taula, el no tenir una feina, el no tenir una pensió o tenir un planeta contaminat. Jo diria que si fa no fa... (balanceja la mà d'un cantó a l'altre per emfatitzar-ho).  

- I Catalunya? Com veu aquesta societat catalana que sortirà de la pandèmia?

- Jo l'he contemplat sempre molt esperançat. La gent ja sap que jo soc independentista i, per tant, des d'aquest punt de vista he cregut sempre que seria una joia. Hi haurà dues coses que passaran al morir-me: la primera és que no hauré vist Catalunya lliure i la segona és que no hauré vist la caiguda de la monarquia. Eren dos desitjos. La Catalunya lliure ja fa dies que ho veig difícil, amb totes les complicacions que hi ha, però que la monarquia cauria ho veia d'avui per demà. De tota manera, crec que per aquí aniran les coses i hi haurà canvis.

- Va donar suport al procés, però també ha assenyalat coses que li han faltat. 

- L'únic que m'ha preocupat és que al procés independentista, amb el qual jo combrego i amb el qual he treballat, i he estat al darrere de Procés Constituent, li he trobat tres mancances: la primera és que ens hem posat la mel a la boca i hem anat massa de pressa. Jo crec que ho vam fer sense haver qualificat suficientment tot el vot favorable que podria haver-hi hagut.
 

Arcadi Oliveres Foto: Adrià Costa


- Considera que es va anar massa ràpid. 

- Perquè en teníem ganes, i jo el primer, però vam anar de pressa. La segona pega, per mi encara més greu que l'anterior, és que no ens vam decidir a explicar quin país volíem. Jo em declaro independentista amb una Catalunya oberta a la gent de fora, amb una Catalunya -condició imprescindible- que no tingui exèrcit. No accepto una Catalunya independent amb exèrcit. Una Catalunya que respecti la gent, que doni feina, on no hi hagi cap banca privada, que són tots uns estafadors. I la tercera cosa és que per avançar no vam fer uns passos explicatius necessaris. Jo hauria enviat 500 persones a Sevilla, Oviedo, etc. Gent que expliquessin què era la independència. Jo ho vaig fer en un seminari de León i em van dir: "La nuestra sería la misma".   

"Hi haurà dues coses que passaran al morir-me: la primera és que no hauré vist Catalunya lliure i la segona és que no hauré vist la caiguda de la monarquia"

- Què en queda del Procés Constituent que va idear amb Teresa Forcades?  

- Del Procés Constituent en queda un petit reducte amb el qual hi tinc tracte, unes ànimes de la caritat, però són absolutament minoritaris i, per tant, queda fora d'aquella vocació més generalista que teníem. Però, tanmateix, n'han quedat coses. Només Procés Constituent diu que hem de fer una Catalunya independent sense banca. Queden aquests petits residus que poden ser més de memòria històrica que una altra cosa. 

- Al llarg de la seva vida, ha defensat la cultura per la pau i ha fet escola en la lluita contra el comerç d'armes, però s'hi segueixen destinant milions d'euros. És una utopia pensar que algun dia això canviarà? 

- Pot ser diferent, entre d'altres raons perquè avui en dia les amenaces no són militars, o que vinguin uns russos amb escopetes, sinó que Internet funcioni, que la gent pugui cobrir les seves necessitats… Per tant, a mesura que la gent es doni compte que les amenaces són d'aquest altre tipus, potser canviarà. Però ho tenen tan inserit a dins que el dia que hi ha una pandèmia, en lloc de mirar què es fa en els laboratoris, miren que els soldats netegin les casernes. Quan veus una imbecilitat absoluta com aquesta, t'enfades. 

- Què li sembla que el ple municipal hagi engegat els tràmits per fer-lo fill predilecte de Sant Cugat? S'ho esperava?

- La veritat és que no m'ho esperava i m'ha complagut molt, però soc conscient que quan arribes a una certa edat i, en el meu cas a una certa situació de salut, es presta més que et facin fill predilecte. Estic molt content però de mèrit meu n'hi ha poc i més per no ser santcugatenc. Només hi he viscut els últims 16 anys de la meva vida i la resta venia d'estiueig. Si una cosa he fet i la que més agraeixo és que això consagra la iniciativa de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau). En vaig ser un dels tres fundadors i s'ha dedicat a la pedagogia per la pau. Des del meu punt de vista, és l'única cosa positiva que he fet per Sant Cugat. 
 

Arcadi Oliveres Foto: Adrià Costa


- Quin va ser l'origen d'Unipau?

- L'any 1976 vaig conèixer, per carambola, un personatge que va acabar sent premi Nobel de la Pau, l'argentí Adolfo Pérez Esquivel. En aquell moment, ell era el secretari d'un petit grup de drets humans que hi havia a Buenos Aires. Va venir a Barcelona per predicar el que encara se'n diu Servei, Pau i Justícia a Amèrica Llatina, i en tornar a l'Argentina es va trobar que Videla acabava de donar el cop d'estat i va anar de l'aeroport a la presó, on s'hi va passar tres anys. Els que érem amics seus aquí, donàvem un petit premi de la Pau que li vam dir Premi Joan XXIII, i se'ns va ocórrer donar-li per si millorava el seu tracte a la presó. Ell mateix ens va explicar a posteriori que les seves condicions van millorar. Quan va sortir de la presó i tres anys més tard del premi, l'any 1980, li van donar el Nobel de la Pau. I després va venir a Sant Cugat perquè l'Ajuntament el va voler homenatjar i un company meu, el Frederic Roda, li va demanar a l'alcalde que, ja que la ciutat tenia interès en els temes de pau, volia tirar endavant uns cursos d'estiu. I des de fa 40 anys l'Ajuntament de Sant Cugat paga la Unipau. 

- Ha mantingut contacte des d'aleshores amb l'Adolfo Pérez Esquivel? 

- Vam parlar fa pocs dies. L'admiro, perquè té 89 anys i està infinitament millor que jo. 

"No he fet res més a la vida. Llegir, pair i explicar. I para de comptar"

- Fa anys que viu a la casa d’estiueig de Sant Cugat, que és allò que més li agrada o el seu lloc preferit de la ciutat? 

- De vida santcugatenca no n'he fet mai, perquè la meva vida professional i acadèmica o bé era la UAB o era a Barcelona per raó de les ONG en les quals em movia. L'única petita participació és que hauré deixat la Unipau i ja veurem el recorregut que tindrà. Per Festa Major a Sant Cugat es balla el Paga-li Joan i diuen que per ser bon santcugatenc has de saber ballar-lo, i jo no en sé. 

- A banda de la seva actitud, els seus ànims i la seva visió, conserva el sentit de l’humor i l'optimisme. 

- Mira, no ho, sé això va a caràcters. He tingut aquesta sort d'aquest caràcter que m'ha acompanyat tota la vida perquè aquest optimisme ja em ve de petit. Era d'aquells nens de classe que feia la brometa amb el professor. És millor això que estar tot el dia amb cara fúnebre però se m'acabarà i si s'acaba, doncs que sigui el més tard possible. El meu fill és el que em va guiant. 

 

Participació