Vanesa Freixa Riba (Rialp, 1977)

Il•lustradora i activista rural. Es va formar en Belles Arts a Barcelona i, posteriorment, va tornar al Pallars per impulsar diversos projectes de dinamització territorial. Va ser directora de l'Escola de Pastors durant vuit anys i de l’associació Obrador Xisqueta. Des del 2017, instal•lada en una borda a 1.400 metres d'altitud, es dedica a la il•lustració i a la reflexió rural. Ha publicat el conte La Coloma, el Jan-roy i el misteri de Boumort, ha codirigit el document El no a l'os i col•labora en diversos mitjans. També té un petit ramat d'una desena d'ovelles.

Vanesa Freixa ens convida a conversar sobre despoblament, ruralitat i alimentació en una borda a 1.400 metres d'altitud al Pallars Sobirà. Allà, a banda de cuidar un petit ramat d'una desena d'ovelles, combina la seva feina com a il•lustradora amb el pensament i la reflexió sobre el medi rural. Es mostra molt crítica amb els poders públics i reclama un canvi radical de polítiques que permetin avançar cap a una gestió del paisatge i una major sobirania alimentària.

Els mitjans t'acostumem a presentar com a activista rural. És una etiqueta que t'incomoda?

(riu) Les persones tenim moltes passions, aficions, coneixements... i encasellar-les és molt complicat. Tampoc m'hi sento.

Fa quatre anys que vas fer un canvi vital després de molt temps impulsant iniciatives com l'Obrador Xisqueta o l'Escola de Pastors. Són projectes que han tingut un impacte real sobre el territori. Quin balanç en fas?

L'Escola de Pastors continua viva amb un equip nou i els resultats continuen avalant que era una necessitat real. Acollíem un col•lectiu de persones que no venien del món de la pagesia i que tenien un neguit per dedicar-s'hi. S'hi han interessat unes 400 persones, se n'han format més de 200 i, malgrat totes les dificultats, l'índex d'incorporació supera el 60%. De fet, l'Escola de Pastors –i altres projectes de formació que van en la mateixa línia- està ajudant una mica a canviar el perfil de la pagesia que tenim a casa nostra.

La vida són etapes i que deixessis aquests projectes no deixa de ser tancar-ne una. Hi havia, però, una certa frustració perquè costa avançar amb l'actual context social, econòmic i polític?

No, frustració no n'hi havia. Per una banda, hi havia una necessitat personal de fer altres coses. Per mi era un moment molt clau: va néixer el meu fill i això em va fer replantejar les coses. Aquell moment d'“ara o mai” per prendre un altre camí. També és cert que tenia clar, perquè n'era responsable, que els projectes que portava havien de tenir la continuïtat assegurada. Vam dedicar un temps per trobar les persones que agafessin el relleu i assegurar que continuessin funcionant.

Sí que és cert, tornant a la pregunta, que són projectes que demanen una implicació personal molt bèstia. Que t'has d'espavilar moltíssim per buscar uns recursos que no deixen de ser uns pressupostos ridículs per a la funció que estan fent.

Tenint en compte que podríem dir que és impagable que algú jove assumeixi el relleu d'una explotació abocada al tancament, per què aquesta precarietat de projectes que tenen un impacte tan positiu?

No tinc una resposta clara i em surt molta crítica cap a la política. Penso que no hi ha excuses. Com pot tenir algú una manca de visió quan tens una responsabilitat en un departament? Has de veure i preveure unes determinades coses. Semblaria que no ha de sortir de nosaltres visionar el què ha de passar al sector i decidir sobre què fer. Hauria de ser el mateix departament: hi ha molta gent treballant-hi.

Quan passen aquestes coses, tinc la sensació que el coneixement real és bastant nul. Gent que fa massa anys que hi és i es produeixen unes relacions tòxiques amb els líders del sector, però d'un determinat model. Ara no hi ha perdó perquè s'ha de treballar immediatament: ens ve un canvi molt fort i s'ha d'actuar ràpidament. Abans, com passa a França, hi havia unes ajudes per afavorir el relleu a les explotacions: es pagava durant un any la persona jove que t'havia de succeir tot treballant colze a colze amb el pagès que es volia jubilar. Això fa molt temps que es demana i ara ens diuen que potser d'aquí a dos anys es recupera. Soc molt escèptica, fins que no ho vegi no m'ho creuré... però és que no hi ha perdó. Han estat molt irresponsables i negligents.

Però la música no ha canviat? El discurs sembla que és més integrador: producció, medi ambient, prevenció d'incendis, importància de la ramaderia extensiva...

Aquest discurs hi és, però encara fora de la política. Amb l'incendi del cap de Creus el vicepresident va sortir denunciant la negligència de la persona que va tirar la burilla. Però, per què s'encén? Tenen un desconeixement brutal... És molt clar que cal gestionar l'entorn i, la manera més eficient, és amb ramaderia extensiva i amb mesura. No estem parlant d'arrasar el territori sinó de donar-li un sentit productiu, conscienciar la gent que consumint tenim molt a dir en la gestió del paisatge i, a la vegada, intentar revertir la situació actual d'emboscament tan extrem. La política va molt a remolc.

Ja ho apuntaves abans. Sembla que un dels grans problemes és que una persona que es vulgui incorporar, malgrat estar formada, no troba ni explotacions ni terra per treballar... L'exemple francès és el camí?

Per nosaltres el cas francès, malgrat ser millorable, és paradigmàtic. Allà, en territoris despoblats com l'Arieja, han desplegat una sèrie d'eines com la que aposta per reparcel•lar, fer concentracions de terra i les que queden lliures, poder-les cedir a preus molt reduïts persones que s'incorporen. També tenen un banc de terres molt potent on cada any l'estat hi inverteix milions d'euros (sempre té prioritat quan un privat vol vendre terres). Aquí s'intenten iniciar projectes així però molt testimonials. Ha de ser el Govern el que faci una política potent de compra de terra en un moment on cal apostar al màxim per la sobirania alimentària.

Foto: Adrià Costa

«El Govern ha de fer una política potent de compra de terra ara que cal apostar al màxim per la sobirania alimentària»

Tornem a la teva experiència familiar. En el context de despoblament/repoblament, optes per viure en una borda a 1.400 metres, en una edificació que tradicionalment no estava habitada tot l'any. És una opció molt extrema, no?

No, ha estat una opció molt natural. Som persones, per una banda, molt sociables. Però, per l'altra, ens agrada estar en un espai com aquest, on pots estar molt centrada. No voldria estar en un altre lloc que no fos aquí i ens sentim uns privilegiats perquè no és fàcil accedir en espais com aquests ni per viure-hi ni per treballar-los.

Tens una desena d'ovelles –malgrat que no et consideres ramadera-, hort, la llenya... Treballes en la idea de l'autosuficiència o és utòpic?

En el nostre cas és molt difícil ja que ens dediquem a altres coses. Intentar un autobastiment et demana dedicar-hi el 100% del temps i més. Amb els animals és més senzill: amb pocs corders que matis en tens per tot l'any. Però per la part d'horta necessitaries molt més espai i dedicació, ho fem com una manera d'aprendre. És incompatible dedicar-te a l'autoabastiment i guanyar-te la vida.

Més enllà d'això, que suposa un 15% del nostre consum, és important que siguem conscients on comprem les coses: productors locals, venda directa i la mínima distància possible. Això sí que ho podem fer, tot i que soc conscient que per qüestió de preus hi ha gent que no s'ho pot permetre. Aquí també hi ha d'entrar la política: que l'aliment bo, just i sa estigui a l'abast de totes.

Darrerament, sembla un crim matar un animal per alimentar-se...

L'opció alimentària de cadascú la respecto totalment i tothom és lliure de menjar carn o no. Tanmateix, em preocupa els joves que arraconen la carn a causa d'una desafecció absoluta de la relació que hem tingut els éssers humans amb la producció alimentària. Des de les escoles cal normalitzar aquesta relació de proveïment: de cuidar uns animals que ens acaben donant un menjar per poder sobreviure. El discurs en contra de la carn és també un discurs de privilegiats. Ara bé, el consum ha de ser de ramaderia extensiva, de productor petit... perquè els números globals del què es mata a Catalunya són una salvatjada.

Foto: Adrià Costa

«Des de les escoles cal normalitzar la relació de proveïment: cuidar uns animals que ens acaben donant un menjar per sobreviure»

La pandèmia es va poder superar molt millor al medi rural que a les ciutats. Això ha afavorit un interès a marxar a viure als pobles, sigui un trasllat real o convertir segones en primeres residències. Les primeres dades mostren aquest fenomen, però hi ha el dubte raonable sobre si són un miratge o una tendència més de fons...

Aquí sempre hi ha hagut una tendència de gent jove a venir a viure-hi ja que és una comarca molt bonica i un paisatge que la gent anhela. Però el Pallars té un problema que no sap acollir: accés molt difícil a l'habitatge, feines molt precàries vinculades al turisme... Molta gent d'aquesta que ve, acaba marxant i això impossibilita estabilitzar la població.

Tenint en compte això, té sentit apostar per ruralitzar l'entorn metropolità?

Sí, cal intentar estendre el màxim la ruralitat, tant la productiva com la natural, a l'entorn i a l'interior de les ciutats. Que el màxim de gent pugui respirar aquests aires, que entenguin els cicles naturals... Crec que té més sentit això que unes polítiques d'intentar repoblar sigui com sigui els territoris més despoblats. És una idea molt equivocada. Els canvis han de ser molt conscients, no forçats.

Foto: Adrià Costa

«Té poc sentit intentar repoblar sigui com sigui els territoris més despoblats»

Però realment com es fa aquesta ruralització?

Que la pagesia hi sigui molt present. Que l'espai periurbà estigui cultivat per subministrar el màxim que es pugui la població d'aquella zona. I als espais interiors: més parcs i jardins, però també amb una orientació productiva. Que acabi sent normal conrear verdures a les ciutats pel consum dels veïns i veïnes. Però més enllà d'això, que serveixi per entendre, per posar en valor els cicles naturals i de tornar-nos a ruralitzar i donar a valor a aquests coneixements que fa unes dècades que s'han menyspreat. Jo mateixa em sento inútil per no tenir molts d'aquests coneixements que havien tingut generacions anteriors. I aquí, de nou, l'educació hi ha de tenir un paper rellevant.

Repoblar per repoblar és un error perquè no té sentit viure al medi rural amb una mentalitat 100% urbana com passa cada vegada més?

La gent que vulgui viure en un lloc amb menys població ha d'entendre que l'entorn és diferent, que es relacionarà menys i que ha de tenir una voluntat tant de conèixer com d'aportar. Ha de ser una elecció molt personal i conscient.

Abans parlaves de la importància dels espais periurbans i, segurament, la contradicció és que han estat tradicionalment els més maltractats i que han acollit les activitats més degradades. Ara se n'ha tornat a parlar arran de la polèmica per l'ampliació de l'aeroport...

De nou, crec que bona part de la societat està molt conscienciada d'aquesta importància. Excepte els que es deixen convèncer pels vells discursos que prometen milers de milions d'euros, milers de llocs de treball... Si pots plantejar models de país viables, segur que la gran majoria triarien aquest que té en compte la ruralitat. N'estic convençuda.

Hem parlat de la dicotomia urbà-rural, i un altre element de polarització és la reintroducció d'espècies com l'ós bru. Precisament aquest divendres [24 de setembre] s'estrena a Sort un documental que has codirigit i que intenta buscar una aproximació diferent al conflicte. Per què El no a l'os?

Tothom ens demana pel títol i per què és tan negatiu... No! Volíem saber perquè hi havia una part tan important de la població pirinenca que no vol l'os i tot allò que hi ha al darrere d'una reintroducció. Situacions que han provocat que la gent local s'hagi sentit molt menyspreada i sense capacitat de decisió. Creiem que la reintroducció de l'os és la punta de l'iceberg de molts altres problemes que afecten la governança dels espais rurals i que han fet que la gent tingui l'autoestima molt baixa, especialment al vessant sud del Pirineu.

L'os s'hauria pogut reintroduir d'una manera diferent?

Si s'hagués hagut de fer correctament, amb un procés de participació real, l'os segurament no hi seria. Personalment, m'agrada que hi sigui, però s'ha de gestionar bé. De fet, crec que a la part catalana s'està gestionant molt bé, tot i que tenim l'avantatge que majoritàriament hi ve de pas, mentre que s'està molt més al vessant nord. Com que hi ha pocs atacs, la convivència és possible. Això a l'Arieja no és així, ni de bon tros. De fet, en el documental hem volgut transmetre que cal abordar-ho en clau pirinenca perquè les accions que fan o faran els francesos contra l'os ens acabaran afectant.

Foto: Adrià Costa

«Si s'hagués hagut de fer correctament, amb un procés de participació real, l'os segurament no hi seria»

Creus per tant que, amb aquesta mirada més global, la convivència és impossible?

A l'altre vessant no està anant gens bé i estan en un procés per començar a fer una gestió activa des de l'Arieja. Això vol dir matar alguns exemplars perquè la resta agafin por. I, acabarà suposant, que vinguin molt més cap al sud.

Tots aquests problemes que hem parlat al llarg de la conversa no són exclusius de Catalunya. Has parlat molt de l'Arieja i de França, com a territori més proper, però, quins altres models podem agafar com a país per superar l'actual situació?

França realment és un bon exemple. Però és que aquí Catalunya hi ha molt coneixement, gent boníssima, que està treballant models alternatius de manera científica i rigorosa. Si no s'està fent és perquè es mira cap un altre cantó. Falla la política i, per tant, el problema els tenen els governants. No sé què fan a part de passejar-se i haurien d'actuar ja. Som un país petit, però la Generalitat no coneix el territori. Molt poc.

  • Arnau Urgell i Vidal (coordinació i text)
  • Adrià Costa (fotografia)
  • Martí Urgell (vídeo)
  • Eva Font (disseny gràfic)
  • Guillem Bellafont (disseny web)