Maria Sisternas Tusell (Barcelona, 1981)

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i màster en Disseny Urbà i Ciències Socials per la London School of Economics. Entre 2010 i 2015, va ser directora de projectes d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona. Actualment és responsable de Mediaurban, l'Agència de Continguts Urbans del Grup Mediapro. Redacten projectes d'arquitectura per a habitatges socials, participen en la redacció de diversos treballs urbanístics i desenvolupen solucions innovadores per a ciutats i organitzacions en matèria urbana.

L'arquitecta Maria Sisternas va néixer a l'Eixample i sempre s'ha considerat “genuïnament barcelonina”. Tanmateix, després de viure el confinament a la ciutat comtal, fa sis mesos que s'ha traslladat a viure a Girona. Un canvi d'emplaçament ideal per conversar sobre la relació entre Barcelona i el “territori”, el paper de les ciutats mitjanes i l'estructuració territorial del país.

Què fa una arquitecta experta en transformació urbana en un gegant de la comunicació com Mediapro?

És una pregunta que m'agrada molt que em facis. Tot té una història: quan vaig acabar de treballar a l'Ajuntament de Barcelona tenia ganes de seguir fent projectes, però per compte propi. Mediapro és un grup d'empreses amb experteses molt diferents: van començar fent retransmissions de futbol, però, a partir d'aquí, van anar creant serveis per molt tipus de clients.

Et defineixes com a “genuïnament barcelonina” –no només hi has nascut i viscut sinó que has treballat a l'Ajuntament com a directora de projectes...- fins que recentment anuncies que te'n vas a viure a Girona. Més enllà de les raons personals, què et porta a fer aquest canvi?

Per una banda et vas fent gran, tens dues criatures, vius de lloguer, passar la pandèmia en un pis va ser dur...

La pandèmia es va passar molt millor a les capitals de comarca que a les grans ciutats –i ja no parlem de les zones més rurals-. Això ha afavorit un interès en marxar i les primeres dades mostren aquest fenomen, però hi ha el dubte raonable sobre si són un miratge o una tendència més de fons...

És una gran pregunta i no tinc la bola de vidre. El que tinc clar és que el sector immobiliari sempre ha tingut la màxima que els centres són els millors llocs. La pandèmia ha fet canviar les preferències individuals i s'ha produït un moviment genuí de buscar altres emplaçaments, amb preus inferiors i major qualitat de vida.

Anteriorment hi havia una tendència vinculada al cotxe: el món cada vegada era més suburbà. El de la pandèmia, en canvi, és diferent ja que el moviment quotidià d'anar a la feina ha deixat de ser un lligam tan fort. Això, per exemple, permet plantejar tenir la família a un lloc menys dens i moure't més puntualment. Hi ha una aspiració cada vegada més estesa de tenir un petit jardí, veure un arbre o poder plantar quatre tomàquets. Els arquitectes ho hem d'escoltar i, si les ciutats poden acomodar aquests espais, podran atreure més demanda.

Foto: Adrià Costa

«Hi ha una aspiració cada vegada més estesa de tenir un petit jardí, veure un arbre o poder plantar quatre tomàquets»

Està en dubte, per tant, que les ciutats més compactes no siguin més sostenibles que models molt més dispersos?

No, això és així. Però també hi ha una contradicció: àrees metropolitanes molt compactes com les de Barcelona o París generen molts moviments de cap de setmana. Ho vam veure amb les primeres obertures després del confinament: les Rondes tenien 400.000 cotxes d'anada i tornada. Per tant, cal tenir en compte la realitat territorial més enllà del que digui el cadastre. La realitat és que la gent agafa el cotxe i es mou.

El que poso en dubte és el dogma que la ciutat compacta és l'única solució i que la gent que visqui amb entorns rurals consumeix molt més perquè reguen el jardí. A banda que els hàbits depenen de les persones, en aquestes altres zones hi ha models de consum més locals i això també impacta energèticament. De fet, quan comparem l'empremta ecològica, no podem afirmar que Barcelona sigui més sostenible que la majoria de les ciutats mitjanes del país.

Girona precisament és l'exemple paradigmàtic, d'èxit, de ciutat mitjana a Catalunya...

L'altre dia estava a un concert del Marco Mezquida a l'Auditori i la música em va fer pensar que Girona és la ciutat jazz. La comoditat és que no has de planificar perquè tot està a la vora i això proporciona molta llibertat de moure't caminant o en bicicleta. En una època on el temps importa molt, tot el que t'estalvies de moviments obligats, va a favor teu.

Girona fa temps que està de moda. Però, al conjunt de Catalunya, les ciutats mitjanes són un model d'èxit o n'hi ha moltes que han quedat a terra de ningú?

Girona és afortunada per una connexió ferroviària molt bona i per ser una ciutat universitària –i també per haver tingut un alcalde meravellós com Joaquim Nadal-. Girona ha sabut retenir i atreure població: veïns que van venir fa quaranta, trenta o vint anys.

El Barril Vell, la universitat, el tren... la fan una ciutat molt singular. Sí que és cert que altres ciutats intermèdies no han tingut aquestes condicions. En tot cas, el difícil és moure l'activitat econòmica. Els serveis, la indústria, la logística... tothom és molt conservador i vol estar el més a prop possible de les grans infraestructures i això anirà a més. Condiciona el territori i dificulta molt el futur de les ciutats mitjanes més enllà de moviments personals com els que hem vist aquests mesos.

Models per emmirallar-nos serien els dels Països Baixos, Alemanya o, fins i tot, Suïssa. Les ciutats tenen rols complementaris. Un fet que requereix un projecte territorial i especialitzar molt bé. El problema? Que no es pot quedar bé amb tothom. Sempre em queixo que els plans dibuixen que totes les ciutats seran fantàstiques i tindran de tot.

Però com s'especialitzen les ciutats?

Prenent decisions valentes i coneixent molt bé la identitat del lloc. Girona té unes condicions que no té Vic o Terrassa. Políticament, suposa assumir riscos i una consistència que va més enllà d'un alcalde que promet tenir la mateixa agenda urbana que la resta de municipis. Em fa gràcia quan vaig a un municipi relativament petit i m'expliquen que han fet una superilla com la de Barcelona. I jo els dic: però si ja sou una superilla amb un espai públic molt pacificat des de fa molts anys. Entendre que cada territori, genuïnament, té característiques molt diferents ens faria un país molt avançat.

Ara que parles de superilles. Per què un concepte que en principi és tant positiu genera tanta controvèrsia?

Els projectes urbans, crec que per sort, generen molta discussió. Les superilles són un projecte de pacificació dels carrers amb l'objectiu de reduir els cotxes i amb el llenguatge de les pintures als carrers. Genera controvèrsia el fet que es ven que la gent s'apropiarà de l'espai públic quan no té res d'espontani: amb colors estridents es canvia la morfologia dels carrers. És violent com les abelles i amb color groc per impactar. Cal reconèixer la valentia i el cost polític de reduir el trànsit de cotxes i aguantar el tipus.

Foto: Adrià Costa

«El mercat ho té tot. És espai públic, és paisatge, és cultura i és urbanisme efímer»

Hem parlat de tren, de teletreball, de llocs de treball, de cultura... també has donat sempre molta importància als mercats. Per què?

El mercat ho té tot. És espai públic, és paisatge, és cultura i és urbanisme efímer –parlem de les superilles de Barcelona, però un mercat al carrer sí que és tàctic-. Precisament, m'agraden molt les ciutats franceses intermèdies que els caps de setmana es converteixen en grans mercats dels productors de l'entorn. Tothom no pot ser pagès, però és imprescindible que els productors tinguin facilitats per vendre i fer-ho a un preu just. No cal inventar massa, no cal ser innovador, ni anar amb pintures estridents: l'escenografia d'un mercat també educa els futurs consumidors.

Però la importància del sector agrari francès, el respecte i la protecció d'aquestes zones periurbanes de les ciutats mitjanes no són pas les d'aquí...

(Riu) No, crec que no.

Precisament en aquesta línia es torna a parlar de ruralitzar la ciutat. S'ha d'anar més enllà dels indicadors com per exemple nombre d'arbres per habitants?

És que hi ha tants indicadors que al final no acabes mesurant res. I, moltes vegades, no és qüestió de com més arbres millor. Depèn. Cal una lògica. Als arquitectes ens agrada molt perquè els renders ho aguanten tot. Però un arbre en una zona molt erma i que requereix un consum d'aigua molt important no té massa sentit. Cal criteri.

I més enllà de renders que ho aguanten tot, com s'avança cap a una ciutat més ruralitzada i sostenible?

De ciutats com Girona en valoro la densitat, amb dotació de verd, però també amb petits espais on la gent pot plantar quatre coses. Els carrers amb carril bici, a més, estan farcits de doble filera d'arbres. Suposen més seguretat, major amplitud, però també ombra i una temperatura molt menor. A Barcelona això s'ha de fer artificialment ja que té una densitat altíssima. Un gran projecte per aconseguir-ho és la Sagrera: guanyar una gran zona verda cobrint una reserva ferroviària. Però, tornant a Girona, la Devesa també la van plantar en el seu moment i ara està totalment integrada. Calen visions a 100 anys vista per renaturalitzar les ciutat.

Foto: Adrià Costa

«Calen visions a 100 anys vista per renaturalitzar les ciutat»

Parlem de despoblament. Creus que efectivament és un problema de primer ordre?

Sí, tenim un problema. Durant molts anys el projecte territorial de Catalunya estava escrit però la realitat ha anat per una altra banda. Cal ser radicalment sincers: no hi ha hagut una crítica a com s'han executat els plans. Hi havia unes certes visions, però la realitat ha estat vendre Barcelona i tot ha quedat escorat cap a aquesta centralitat. Genera un país molt monofuncional: el creixement nodal està escrit, però ni les inversions ni el capital han acompanyat.

Vas formar part del comitè de savis i sàvies de l'Estratègia Catalunya 2022. A banda de revertir el despoblament, es fixava l'objectiu d'aconseguir un 10% d'habitatge públic en 10 anys. Possible?

És possible i és necessari. Tenim un problema generacional d'accés a l'habitatge i, almenys, ho hem d'arreglar per a la generació dels nostres fills i filles. L'Estratègia Catalunya 2022 assenyala la sanitat i l'educació com a prioritats i això requereix una inversió constant. Però l'habitatge assequible es paga sol, és un problema financer.

Pots començar a construir ara l'habitatge per als nanos de 12 anys i quan hi accedeixin es pagarà a 30 anys. És qüestió d'escalar-ho bé i de trobar els sòls. I aquí també hi ha un projecte territorial perquè segurament Barcelona no pot construir aquest habitatge assequible i, en canvi, hi ha molts municipis petits i mitjans que poden planificar un creixement de 10, 15 o 20 habitatges anuals per a famílies. Tot i això, cal tenir en compte la por atàvica als polígons massius de centenars d'habitatges i és un model que no es pot fer més.

Foto: Adrià Costa

«Un 10% d'habitatge públic en deu anys és possible i és necessari»

L'últim gran intent van ser les ARE i, fos per la crisi o pel rebuig dels municipis, molts van caure...

Les ARE també van caure per això que comentes. A ningú li agrada que en una zona que tota la vida ha estat de camps hi aparegui un polígon d'habitatge massiu com els que es feien als anys 70. Voler concentrar moltes unitats d'habitatge en un sol espai, segur que tindrà problemes. Crec més en els petits solars, en les reserves d'equipaments, en recuperar el màxim d'edificis buits... i que es busquin entitats del tercer sector, cooperatives, petits emprenedors, també bancs per fer-ho possible.

També reivindiques la diversitat...

Sí, calen habitatges per a tots els gustos i per a totes les butxaques. No és el mateix una parella, que una família, que gent gran. I, al llarg de la vida, és bo que anem canviant. Són temps fluids, les feines canvien i anirem rotant. Si no hi ha una novel•la bona, tampoc hi ha una sola tipologia bona d'arquitectura.

Al llarg de la conversa han aparegut molts referents internacionals. Però, per concloure, amb quins models et quedaries per avançar cap a un país més equilibrat i sostenible?

Per ciutats com Barcelona cal apostar pel reciclatge de sòl. Hi ha projectes interessants com els Grands Voisins de París: una antiga maternitat que s'ha convertit en un lloc d'acollida de persones refugiades i de petits emprenedors. Una proposta provisional mentre no es feia el projecte d'habitatge definitiu, 50% lliure i 50% protegit. També destacaria els ecodistrictes de les ciutats mitjanes franceses que aposten perquè un barri nou produeixi l'energia que consumirà. En definitiva, pensar en trossos de ciutat i fer-ho des d'una perspectiva diferent.

  • Arnau Urgell i Vidal (coordinació i text)
  • Adrià Costa (fotografia)
  • Martí Urgell (vídeo)
  • Eva Font (disseny gràfic)
  • Guillem Bellafont (disseny web)