L'OMM és l'agència de les Nacions Unides que estudia el temps, però també el clima i l'aigua del planeta. Tot i que és cert que es va crear per donar suport l'observació meteorològica i avançar en el seu pronòstic, també es va considerar que s'havia d'assumir el clima com a eina d'estudi. Tenen semblances i també diferències. La méteo són les condicions atmosfèriques que tens en cada moment i en cada lloc del planeta, mentre que el clima, en canvi, són les condicions esperables en cada punt i moment concret. Per saber-les, cal tenir una informació temporal llarga, fet que no cal en la predicció meteorologia, per exemple.

És un tema que ens preocupa perquè fins fa poques dècades, el nostre també ha estat un món d'homes. No obstant, va començar a canviar els anys 80 i ara s'ha accelerat, tenint la majoria d'àrees de treball una proporció 40-60 i en altres ja fregant la paritat. Sigui com sigui, per mi va ser un honor ser la primera presidenta de qualsevol de les comissions de l'agència.

Les observacions meteorològiques s'havien pres amb la finalitat de predir el temps a curt termini. Tanmateix, quan el clima global comença a canviar creix l'interès tant social com científic d'incrementar-ne el coneixement. Això obliga a rescatar, reutilitzar i homogeneïtzar aquesta informació ja existent per tal d'aconseguir finestres temporals d'informació el més llargues possibles. A banda de digitalitzar –són dades en paper-, també parlem de millorar, ja que hem d'assegurar que les observacions es puguin utilitzar per a l'estudi climàtic i, per exemple, ara estem definint els requeriments de les estacions climàtiques de referència.

Per altra banda, la comissió fa dècades va començar a definir els productes nacionals de monitoreig climàtic, per tal que tots els serveis meteorològics poguessin avaluar i donar informació de la evolució del seu clima. El monitoreig nosaltres també el fem en l'àmbit global amb un informe anual, que permet omplir amb informació detallada els 6-8 anys que queden entre els grans informes de l'IPCC. Finalment, un altre dels grans camps de treball és la predicció climàtica, des de l'escala estacional fins a la desenal. Una tasca molt important que genera informació bàsica per a la planificació hidrogràfica, la gestió forestal o l'agricultura, entre altres sectors.

És una activitat de reconstrucció instrumental del clima. L'observació meteorològica es va generalitzar a mitjans segle XIX, però abans ja hi havia força interès. Metges, companyies de comerç, instituts geofísics, entre altres, generaven informació meteorològica que intercanviaven i que, en part, ha quedat en arxius. El Servei Meteorològic de Catalunya va fer aquesta tasca de detectiu de trobar elements d'informació instrumental de diversos científics o professionals barcelonins que havien pres durant una o diverses dècades. Ajuntant-ho amb la informació ja més oficial van aconseguir generar la sèrie de temperatura i precipitació més llarga de tota la península Ibèrica.

Aleshores ja cal utilitzar altres tècniques, informació indirecta o aproximada. Els testimonis paleoclimàtics, que poden ser geofísics, biològics o glaciològics, contenen en el seu interior informació climàtica. Un exemple són les tècniques de dendroclimatologia on, a partir de l'anàlisi de l'amplada i densitat dels anells de creixement dels arbres, ens podem aproximar a les condicions meteorològiques durant el període anual de creixement de la vegetació.

Per anar fins 800.000 anys enrere ens són útils els testimonis glaciològics. Les nevades de fa milers d'anys van deixar bombolles d'aire que ens mostren, per exemple, la concentració de gasos d'efecte hivernacle que hi havia a l'atmosfera o les temperatures d'aquell moment. L'anàlisi de sediments marins encara permet allargar més les sèries però, en canvi, amb una resolució temporal més grollera.

Ens diuen que vivim en un moment excepcional i sense precedents. La concentració de CO2 està a punt d'assolir 420 ppm (parts per milió), una xifra que no s'havia donat a la Terra des de fa més de 2 milions d'anys. Estem sotmetent el planeta a un experiment sense precedents. I és que per canviar d'un màxim glacial a un període interglacial càlid es requerien més de 100.000 anys. L'increment actual, en canvi, no havia succeït mai: ni en aquestes fases naturals de gel-desgel ni, probablement abans, durant el Terciari quan es va començar a refredar el planeta. Una situació, per tant, que provoca un desequilibri del balanç d’energia del sistema climàtic.

Exactament. En el passat el clima ha canviat i en el futur ho continuarà fent. Però ara hi ha interferit l'ésser humà i les emissions de gasos d'efecte hivernacle han fet augmentar molt i molt ràpidament les concentracions a l'atmosfera. Només una dada: en l'actual període interglacial càlid, l'Holocè, per canviar un grau en el procés natural d'increment de temperatura es va tardar entre 1.000 i 3.000 anys. Aquest mateix grau l'hem incrementat ara en menys de seixanta anys. No hi ha comparació possible.

És un perill. Malgrat que a ulls humans sembla lent, és una amenaça que s'incrementa progressivament i que té impacte sobre els altres components del sistema climàtic, especialment els oceans. Hi augmenta la quantitat de calor i, per tant, eleva el nivell del mar, els acidifica per la major absorció de CO2, provoca un desglaç tant dels gels marins àrtics com als grans casquets glacials com els de Groenlàndia i de l'Antàrtida, entre altres. Uns impactes que trastoquen els patrons biològics tant d'espècies marines com de terrestres que, com nosaltres, ens costa molt adaptar-nos, ja que els canvis són molt ràpids. Acaba suposant un procés accelerat d'extinció d'espècies i pèrdua de biodiversitat associada a les noves condicions climàtiques.

Sí, l'atmosfera és una màquina tèrmica ineficient, però l'oceà no. S'escalfa lentament, però també li costa molt refredar-se. Diem que l'oceà és la memòria del clima perquè també aconsegueix transmetre a capes inferiors un escalfament. Aquesta escalfor que guarda fins a 2.000 metres de profunditat, es retornarà cap a l'atmosfera parin o no les emissions.

Hem de tenir en compte que la concentració de CO2 d'un clima càlid és de 270-280 ppm. Ara estem a 420 i pujant. Per recuperar els nivells originals no només caldria aturar les emissions de gasos d'efecte hivernacle sinó que els grans embornals, els oceans i a la biosfera, eliminin aquest excés que han acumulat.

L'atribució, un anàlisi científic que neix precisament d'una demanda mediàtica, estudia precisament tant els canvis d'intensitat com la recurrència dels fenòmens extrems. És una línia de treball relativament nova que van engegar col•legues dels serveis meteorològics dels Països Baixos i el Regne Unit, entre altres. Analitzen si un fenomen extrem té precedents en el registre instrumental i, a partir de modelització, estableixen si s'hagués pogut produir sense forçament humà del clima. Un exemple: l'onada de calor extrema del Canadà i el nord-oest dels Estats Units de l'estiu passat es va determinar que era un fet absolutament excepcional que hauria estat “quasi impossible” sense canvi climàtic –la probabilitat d'un fenomen com aquell s'havia multiplicat per 200-.

Des del 2007 la Comissió de Climatologia vam tenir clar que era un camp a treballar perquè l'interès social és evident. Hi ha un relator de la Universitat d'Arizona que cada vegada que es comunica un rècord coordina un comitè d'avaluació. En el cas de l'Antàrtida es va rebutjar, ja que l'estació instal•lada a l'illa de Seymour no tenia el protector del sensor adequat. Els científics brasilers que van instal•lar-lo van improvisar-ne un però, a banda de no ser estàndard, va escalfar artificialment el sensor termomètric.

Un climatòleg del Servei Meteorològic de Líbia va localitzar el quadern de l'estació i va trobar incoherències: les màximes i les mínimes estaven intercanviades. Es va analitzar bé i es va veure que les dades de tot l'agost i el setembre no tenien sentit. El meteoròleg oficial de l'exèrcit italià estava de vacances i hi havia un substitut. Sembla que feia les lectures errònies –apuntava l'extrem superior del testimoni del termòmetre i no l'inferior com s'ha de fer-, fent que augmentés vuit graus els valors. Per comprovar-ho, també es va fer una anàlisi climatogràfica de totes les estacions de l'entorn i cap va arribar als 50 ºC.

Sí, es parla d'un hot spot. És un clima molt peculiar amb temperatures molt benignes i una precipitació molt irregular tant en el temps com en l'espai. Aquestes condicions i la mateixa latitud, on predomina durant gran part de l'any les condicions anticiclòniques, afavoreix que augmenti l'efecte dels gasos d'efecte hivernacle. La conseqüència és que la península Ibèritca s'està escalfant el doble que el conjunt del planeta.

El 2020 es van publicar les projeccions per al 2050 del projecte ESCAT. L'increment de temperatura previst, sent prudents i sense agafar els pitjors escenaris, és entre 2 i 4 ºC respecte al període preindustrial. Però ara ja ens acostem als 2,5 ºC i, per tant, crec que es queden curts. En el cas de les precipitacions, tot i que en aquest cas és més difícil fer prediccions, hi hauria una reducció entre el 4 i el 10%.

Sí, però aquest no és el problema. Ho seran els canvis en la distribució de la pluja al cap de l'any: més episodis de pluja intensa i, per tant, perllongant les sequeres. Una situació que ja s'ha constatat actualment i que ens aboca a un escenari de regió molt més àrida.

Efectivament, el delta de l'Ebre és un dels espais més amenaçats i ja ho vam veure el 2020 amb el Gloria anegant quasi la meitat de la seva superfície. A banda dels dèficits en la disponibilitat d'aigua, l'increment del nivell del mar afectarà les costes baixes i sorrenques en un país on ha manat l'economia del turisme que ha buscat aquesta primera línia. S'ha de plantejar seriosament la necessitat de traslladar-se cap a l'interior i deixar lliure aquests espais dunars que hem omplert de ciment i que justament provoquen major erosió marina.

Per això parlem de justícia climàtica. I no només entre països rics i països pobres, perquè és una simplificació que no sempre és correcte. En els països desenvolupats hi ha bosses de pobresa i en el nostre cas les desigualtats no paren d'incrementar-se. La gent sense recursos té menys capacitat d'adaptació, per exemple, per combatre les temperatures extremes a l'estiu. Una situació amb un impacte directe sobre la salut, especialment en col•lectius com la gent gran, els nadons o les persones malaltes.

El 2020 va aconseguir reduir les emissions un 17%. Però, més enllà que s'hagin recuperat, la concentració no és un resultat immediat sinó que és fruit d'una acumulació al llarg dels anys. Per tant, com comentava abans, ja no és només tendir cap a eliminar les emissions sinó que caldrà temps per tal que el sistema s'equilibri.

Les previsions de la nostra comissió és que l'increment global d'1,5 graus l'assolirem a inicis de la dècada dels 30. Crec, per tant, que és quasi impossible que es compleixi l'Acord de París que demanava no superar-lo el 2050 i caldrà veure si hi ha opcions de fer-ho amb un increment de 2 graus.

El cert és que em vaig sentir molt afalagada quan em va trucar l'alcalde Pau Ricomà. No m'ho podia ni imaginar. Realment, em va fer molta, molta il•lusió. Però publicar en revistes científiques d'impacte també m'agrada molt (riu).