Gisela Torrents Monegal (Tarragona, 1994)

Ambientòloga i experta en emergència climàtica. A banda d'una àmplia formació, ha viscut en primera persona les negociacions de l'acord contra el canvi climàtic de les Nacions Unides. També té experiència com a consultora internacional en crisi climàtica i economia sostenible i, recentment, s'ha incorporat com a tècnica en justícia climàtica i drets ambientals a l'Observatori DESC.

Gisela Torrents ens rep en un terrat del centre de Barcelona en un matí de cel blau elèctric. Un bon escenari per parlar d'emergència climàtica amb algú que ha viscut en primera persona les darreres cimeres de les Nacions Unides. Valora com un “èxit” el resultat de la COP 26, però admet que a hores d'ara amb els compromisos individuals de cada estat sembla impossible assolir acords com els de París o de Glasgow. Entén tenir ecoansietat sense abandonar una mirada optimista per intentar canviar les coses.

Una pregunta per trencar el gel: en què consisteix ser activista per la justícia climàtica?

Ser activista pel clima no té una definició exacta. En tot cas, és una persona que lluiti en qualsevol dels espais, sigui institucional, al carrer, a l'educació... per aconseguir un futur una mica més just en l'àmbit climàtic. En el meu cas, malgrat no militar en cap dels grups existents, també em considero activista climàtica, ja que formo part d'alguns espais institucionals que treballen fent pressió per avançar cap a la justícia climàtica.

En aquest sentit, has pogut ser a totes les COP des del 2016. Com funcionen les negociacions i quin paper hi juguen activistes o observadores com tu?

Sí, he pogut ser a totes les conferències de les parts des del 2016 a Marràqueix i també a les reunions preparatòries. En aquest sentit, el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (CMNUCC) aplega 197 països amb l'objectiu d'assolir el bé comú d'evitar que la temperatura del planeta augmenti més enllà d'un determinat llindar respecte a l'època preindustrial.

Des del 1994 hi ha una reunió general anual, les COP, que cada vegada es fa en una regió diferent del planeta. És un espai bastant caòtic, ja que a la vegada, hi ha moltes taules de negociació simultànies. Per exemple, en un mateix moment es pot estar negociant sobre objectius de mitigació, d'adaptació, transparència o finançament, entre altres. A banda de les delegacions estatals i l'staff de les Nacions Unides, hi ha els observadors. Es tracta d'un grup molt divers que inclou l'acadèmia, representants d'empreses privades i ONG, entre altres, i en el qual cadascú fa lobby per allò que creu més convenient.

Foto: Adrià Costa

«L'acord de Glasgow no és suficient per aturar la crisi climàtica, però la COP 26 va ser un èxit»

En el teu cas quin tema has estat seguint des del 2016?

Fins fa ben poc, he format part d'un grup de recerca i, per tant, formava part del subgrup de representants de l'acadèmia. Fèiem lobby en l'àmbit de la justícia climàtica per avançar cap a un repartiment just dels pressupostos de carboni. La nostra feina, com la de molts altres grups semblants, era parlar amb els representants dels estats per intentar posar text.

Cal tenir en compte que a les COP es negocia un text acordat per unanimitat. Un document final que acabarà signat per tots els països participants. La nostra tasca és donar eines als països que més necessiten avançar cap a la justícia climàtica per afrontar millor aquesta negociació tan complexa.

Quan has parlat de “posar text”, ràpidament he pensat en el cas de l'Índia i el fet de canviar de la decisió final l'“eliminació” del carbó per la “progressiva reducció”. Una paraula és tan important?

Una paraula és superimportant. Com que tot s'ha de decidir per unanimitat, s'acostuma a arribar a l'últim dia de la conferència amb vetos per part de diversos estats a diferents paràgrafs de la decisió final, fet que acostuma a endarrerir el tancament de la conferència.

Fos perquè el carbó és molt rellevant o perquè va ser l'últim element que va endarrerir la declaració final de la COP, un dels elements més mediàtics va ser aquest veto de l'Índia. Fins a quin punt aquesta decisió és molt negativa?

Entre les persones que participen o que segueixen la COP aquest fet va aixecar cert recel perquè si no s'acceptava la seva demanda, se sortia de la reunió sense cap acord. Era el pitjor escenari possible.

Ara bé, un es pregunta si se li pot recriminar massa aquesta postura. I la resposta és més aviat negativa: tant l'Índia com la Xina són dels majors emissors del món, però amb termes de justícia climàtica, les emissions per capita no són tan altes com els països europeus o de l'Amèrica del Nord. Ni tenen les mateixes eines de desenvolupament ni històricament són tant responsables de l'escalfament global i, per tant, reclamar-los certes restriccions no és el més just.

Foto: Adrià Costa

«A Glasgow s'explicita reduir les emissions un 45% el 2030 (...), però amb els compromisos de cada estat s'avança cap a un augment del 14%»

Més enllà del paper de l'Índia. La sensació és que el resultat de Glasgow va ser de mínims, però que almenys es va acabar amb acord...

Hi ha una part de la població que considera insuficients tots els acords. No estic dient que Glasgow sigui suficient per aturar la crisi climàtica, ni de bon tros. Però entenent com funcionen les Nacions Unides i el recorregut del Conveni Marc, el que ha passat a la COP 26 ha estat un èxit. No ha estat un fracàs com havia passat altres vegades des del 1992 fins ara.

Es va signar un acord que és bastant positiu. Per primera vegada té en compte la ciència i els informes de l'IPCC com un punt fonamental. També es recull explícitament limitar l'increment de temperatura a l'1,5 ºC, i no pas als 2 graus, com deixava obert el mateix Acord de París. A més, s'explicita una reducció del 45% de les emissions l'any 2030. Si llegeixes la literalitat de l'acord, penses que hi ha possibilitats de mitigar la crisi climàtica. Ara bé, una altra cosa és que es pugui complir.

El paper ho pot aguantar tot i es pot acordar una reducció del 45% de les emissions d'aquí a vuit anys. Ara bé, creus factible arribar a l'objectiu de l'1,5 graus?

Només em referiré als compromisos de cadascun dels estats. Es fan els acords, se signen i, a partir d'aquí, cada estat ha de presentar el document NDC, on estableix el seu propi compromís de reducció d'emissions. Les Nacions Unides sumen totes les contribucions i acaben obtenint l'anomenat global stocktake. Amb les dades que tenim fins ara, aquesta xifra conjunta dibuixa un escenari on les emissions augmentaran un 13,7% l'any 2030. No és que aconseguim reduir-les un 45%, sinó que les seguim augmentant.

Foto: Adrià Costa

«El gènere és un factor de risc en l'emergència climàtica»

I això si es compleix...

Exacte. Aquest increment es donaria si es compleixen els objectius de reducció de tothom. És molt greu. De fet, hi ha escenaris pitjors vinculats a continuar com fins ara. Per aquest motiu, l'ONU valora un possible increment dels compromisos a discutir de cara a la COP27 que s'ha de celebrar enguany a Egipte.

Què suposa per societats com la nostra aquest tipus d'increments que dibuixen les projeccions de l'IPCC?

Nosaltres tenim un problema important perquè el Mediterrani s'escalfa un 20% més ràpid que la resta del món. Un escenari que provoca impactes com la mateixa acidificació o l'increment del nivell del mar, desertificació, sequeres més severes, pluges torrencials a causa d'una distribució de les precipitacions més irregular... Una situació que, al seu torn, provocarà inseguretat tant hídrica com alimentària, entre altres.

Tothom imagina aquests impactes més climatològics, però n'hi ha més, que en part ja has anomenat, i que potser la gent no té tan presents...

Sí, de fet, ens costa fer el link entre els canvis físics al medi ambient i el que nosaltres patim com a societat. Ens veiem molt separats de factors com la temperatura, la pluja... però, en realitat, en depenem molt. Hi haurà afectacions a l'alimentació i també més plagues i, per tant, més malalties. Les persones de grups més vulnerables seran les que ho passaran pitjor. Afectarà molt més les persones pobres, aquí i a tot el món.

Foto: Adrià Costa

«Són importants tant les accions individuals com els canvis globals»

Un altre impacte, que és un dels temes que ha treballat, és en clau de gènere. Per què l'emergència climàtica agreuja la violència masclista?

No només la violència masclista: el gènere és un factor de risc en l'emergència climàtica. Qualsevol crisi repunta les diferències a partir de les escales de poder. En aquest sentit, els impactes del canvi climàtic afecten més les dones tant al nord global com al sud global. A casa nostra, per exemple, la pobresa està feminitzada. Les persones amb menys recursos són les que ho tenen més difícil per adaptar-se al canvi climàtic, especialment per tenir un confort tèrmic a les seves llars.

Complir amb els acords internacionals i mitigar els efectes del canvi climàtic passa, entre altres, per una ràpida transició energètica. A Catalunya, en canvi, anem molt a poc a poc i hi ha molta oposició territorial. Per què?

És un discurs relativament nou, que encara ha de calar molt a la societat. Respecte a les passions i controvèrsia pels emplaçaments, és perquè no es té en compte la població quan es fa planificació territorial. Qui està decidint què? Són els propietaris agrícoles que es queden sense terra per posar molins de vent, o ho fan les empreses que s'han lucrat durant molts anys al nostre país i han fet negoci amb energia? Al nostre país és molt evident.

Entenc que la transició energètica ha de ser el màxim justa possible, però veient la situació d'emergència entenc que també s'ha d'exigir fer-ho ràpid. Fins a quin punt es pot compatibilitzar?

Certament, tinc el mateix debat i no tinc clar que es pugui aconseguir. Tant la Unió Europea com l'estat espanyol s'han compromès assolir la neutralitat de carboni l'any 2050. Estem el 2022... a veure com ho fem. Crear formes justes i democràtiques per fer canvis tant profunds i tan ràpids com els que es necessiten és realment molt difícil i tampoc sembla que sigui una prioritat política. No crec que hi hagi una solució màgica.

Foto: Adrià Costa

«Viure sense ecoansietat, és viure alienat respecte a que està passant»

Tampoc deu existir solució màgica en el següent aspecte. Fa pocs dies es va viralitzar un vídeo d'una família molt ecoresponsable. Com sempre passa, a xarxes es va omplir de crítiques, venint a dir que les accions individuals no tenien sentit ja que no es canvia el sistema. Hi estàs d'acord?

Crec que són importants tant les accions individuals com els canvis globals. Qui critica tant les persones que fan alguna cosa en la lluita contra el canvi climàtic acostumen a fer-ho molt còmodes des del sofà de casa. Quan Greta Thumberg va aparèixer als mitjans, hi havia molta gent parlant d'ella i la seva família, en comptes de fer-ho sobre la crisi climàtica. Els canvis individuals són necessaris perquè els individus formen el grup. No són suficients? Evidentment. Perquè també cal canviar el sistema.

En els darrers mesos s'ha popularitzat el concepte d'ecoansietat. Més enllà del terme, com valores l'impacte de l'emergència climàtica en les perspectives vitals de les noves generacions?

No puc parlar per la meva generació. Però en el meu cas crec que és molt real. Si llegeixes els informes de l'IPCC, analitzes les projeccions per al nostre país en 10, 20 o 50 anys... l'estrany seria no tenir ecoansietat. Viure sense ecoansietat, és viure alienat respecte al que està passant. El punt, com en altres crisis, és gestionar les emocions i fer-ho en grup, ja que no ets l'única persona que se sent d'aquesta manera.

Malgrat l'emergència i les perspectives, hi ha motius per l'optimisme?

Sí, perquè si no n'hi hagués, no podria viure. De fet, més que optimisme són ganes de canviar les coses, de proposar i de fer pressió. Creure que hi ha possibilitats és el que em fa moure a mi i a moltes altres persones.

  • Arnau Urgell i Vidal (coordinació i text)
  • Adrià Costa (fotografia)
  • Martí Urgell (vídeo)
  • Eva Font (disseny gràfic)
  • Guillem Bellafont (disseny web)