Francesc Muñoz Ramírez (Conil de la Frontera, 1968)

Doctor en Geografia i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves línies de recerca se centren la dispersió de la urbanització, les dinàmiques urbanes i metropolitanes així com el paisatge, entre altres. Dirigeix l’Observatori de la Urbanització de la UAB i la col·lecció de llibres Paraula i Paisatge (Àmbit Editorial). També ha dirigit durant quinze anys el programa de màster internacional Master’s Degree in Landscape Intervention and Heritage Management (UAB-MUHBA). Ha publicat llibres com Urbanalización: Paisajes Comunes, Lugares Globales i ha comissariat exposicions com Arquitectures arran d’aigua, entre altres.

Francesc Muñoz té una llarga trajectòria analitzant i reflexionant sobre les noves dinàmiques de ciutats com Barcelona. En el seu dia, va encunyar conceptes com “urbanalització” i “territoriants” per descriure com els paisatges han esdevingut més comuns i les persones s'han convertit en habitants a temps parcials. La seva tasca al capdavant de l'Observatori de la Urbanització el fa una de les persones més indicades per conversar sobre la realitat del model urbanístic de Barcelona –més enllà de la imatge que ha sabut vendre arreu del món-, i de la necessitat de repensar la relació amb la resta del país.

En totes les converses del cicle 4 Reptes Capitals proposem a l'entrevistat que ens citi on vulgui. Tu ho has fet al Museu d'Història de Barcelona (Muhba), just a sobre de les restes de la ciutat romana de Barcino, el centre del centre... Per què?

M'agrada pensar que tot el que passa al territori està relacionat. Malgrat que en el meu cas parli molt de les perifèries urbanes i de la dispersió de la urbanització, tot això també està molt vinculat al que succeeix al centre. A més, crec molt en la tasca de la universitat quan surt fora del campus i estableix col•laboracions amb institucions de l'entorn. En aquest sentit, des de la UAB treballem molt amb el Muhba tant en l'àmbit de recerca com d'activitats amb estudiants.

Les crisis provoquen canvis i també obliguen a replantejar models, percepcions, teories... Fins a quin punt la pandèmia ha fet canviar el discurs sobre el fet urbà?

Absolutament. En tot cas, no és quelcom nou. Hi ha una relació molt estreta entre la ciutat i la malaltia. Les epidèmies de còlera del segle XIX van impulsar l'urbanisme higienista. No és la primera vegada, per tant, que una crisi sanitària i ambiental provoca una redefinició de com habitem l'espai urbà.

Parlant de la Covid, no hi ha cap dubte que ha fet plantejar una redefinició de com habitem l'espai urbà. De fet, ataca la línia de flotació de la ciutat compacta: la mal anomenada distància social, la densitat i la intensitat. El gran repte de l'era postcovid serà com conviure amb aquests atributs que defineixen la ciutat.

La pandèmia es va passar molt millor a les capitals de comarca que a les grans ciutats –i ja no parlem de les zones més rurals-. Això ha afavorit un interès a marxar i les primeres dades mostren aquest fenomen, però hi ha el dubte raonable sobre si són un miratge o una tendència més de fons...

És una pregunta difícil. Per una banda, cal tenir en compte l'existència d'un calendari vital de com s'habita un territori. Els atractius d'una ciutat per una persona jove poden ser incomoditats per gent gran, per exemple. En aquest sentit, l'edat ha jugat un paper important entre les persones que han marxat.

De fet, parlar d'“èxode” és exagerat i, per sintetitzar, diria que ha marxat qui podia. Aquells que tenien ja un contacte, un coneixement del territori o, fins i tot, una segona residència. I, també, respectant una sèrie de requeriments com la connectivitat del lloc i la possibilitat de fer teletreball. Tot i que cal posar-ho en context, sí que és cert que els experts ens diuen que la Covid no deixa de ser la punta de l'iceberg i que no ens hauria d'estranyar tenir noves epidèmies en l'era del turbocapitalisme i un món tan globalitzat.

Tirem 15-20 anys enrere. No havia esclatat la crisi financera i a Catalunya la bombolla immobiliària no parava d'inflar-se. En aquell context va tenir molta rellevància la creació del concepte urbanalització. Què volies dir exactament?

Entenem els territoris en plural com llocs diferents, a partir dels seus paisatges. La globalització, en canvi, acaba fent que puguis habitar de la mateixa manera llocs, en principi, molt diferents. El concepte d'urbanalització volia subratllar que començaven a aparèixer paisatges comuns tallats pel mateix patró i urbanisme del copypaste, que replicava la mateixa experiència urbana.

En canvi, si els llocs són tant diferents, val la pena subratllar el que tenen de divers. La urbanalització es referia tant a les perifèries residencials de casetes unifamiliars com als centres afectats per fenòmens com el turisme global, la digitalització, la gentrificació... que acaben generant barris molt similars en ciutats molt diverses. El llibre, publicat el 2008, plantejava un crit d'alerta.

Foto: Adrià Costa

«La tendència a la urbanalització s'ha confirmat fins i tot més del que imaginava en el seu moment»

La tendència que apuntaves amb aquest crit d'alerta s'ha confirmat o s'ha alentit per aquestes crisis?

Crec que s'ha confirmat fins i tot més del que imaginava en el seu moment. De fet, la mateixa bombolla immobiliària ha fet aparèixer un nou paisatge com són les urbanitzacions amb capital global a mig acabar. Un altre exemple seria l'overtourism (turisme exagerat o massificat) que obliga a ciutats com Venècia a fer pagar un peatge pels visitants. La Covid ha plantejat un parèntesi, però com que tampoc ho hem aprofitat per repensar el model econòmic, tornarem a tenir aquest turisme tan intensiu.

L'extrem de la banalització és la còpia exacta. Cadaqués es pot replicar a la Xina i una pagoda xinesa a Port Aventura, però anar a Cadaqués, veure el romànic de la Vall de Boí o visitar Rupit és quasi una “obligació”.

És tot un sistema. Com més globalitzada és la societat, més necessitat de subratllar les diferències. En un món on cada vegada tot és més intercanviable, els espais que aparentment encara no ho són, són més importants que mai. Els llocs més exitosos del segle XXI seran els llocs més diferents. La sostenibilitat, també cultural, implica conrear la diferència. Però tot no passa pel romànic, hi ha un urbanisme que dona importància al patrimoni ordinari, que permet a la comunitat identificar-se en uns valors diferents a una altra.

A la Catalunya buidada un dels elements d'atracció són els seus espais naturals. Amb la pandèmia s'ha accelerat una tendència de massificació de gorgs, parcs naturals, zones boletaires... esdevenint un punt de fricció amb la Catalunya més urbana. Com analitzes aquest fenomen?

També forma part del procés de banalització de consum de paisatge. No visitem els gorgs per entendre'ls, sinó que ho fem per pujar la selfie a Instagram. No fem la foto del paisatge sinó una imatge teva en un paisatge que queda minimitzat i amputat dels seus atributs. És cert que amb la Covid s'ha incrementat la freqüentació d'aquests espais, però és un fenomen que venia d'abans. I mostren una petjada de la ciutat en el territori molt major de la que pensàvem.

Al mateix temps, aquestes zones eminentment rurals cada vegada tenen més característiques urbanes. És difícil, per exemple entrar a una capital de comarca sense travessar un polígon industrial, ara seria el moment també de ruralitzar la ciutat?

Les dinàmiques d'urbanització del segle XX no s'han limitat a l'extensió del ciment sinó també a l'extensió de la cultura urbana (i això s'ha accelerat amb el desplegament de les telecomunicacions). Al mateix temps, tenim moviments de reacció molt interessants com per exemple el concepte de la infraestructura verda. Planteja que puc convidar la gent a tenir experiències molt diverses que estan al límit entre la ciutat i el camp, entre les àrees més urbanitzades i les que menys, la idea que la natura pot penetrar al medi urbà...

Hem construït un territori dual amb unes àrees protegides per la seva biodiversitat o pel seu valor agrícola productiu. En canvi, queden unes àrees desprotegides perquè entenem que no tenen valor, han quedat en mans del mercat i s'han urbanitzat de la pitjor manera possible. Conceptes com la infraestructura verda ens permeten una mirada més complexa i interessant. Ens possibilita crear unes àrees de transició entre aquestes dues zones.

Amb infraestructura verda és fàcil pensar en un carril bici que connecti Collserola amb Barcelona o el parc fluvial del Llobregat. També inclou l'agricultura periurbana?

Per descomptat. L'agricultura històricament formava part de la ciutat. En un context de transport molt ineficient, la producció havia d'estar a tocar dels punts de consum. El ferrocarril facilita el transport i permet que la indústria ocupi aquests espais agrícoles a tocar o a l'interior de les ciutats. Ara vivim un moment molt interessant on es demana reintroduir-la. Tenim problemes diferents: canvi climàtic, illes de calor, circuits alimentaris insostenibles... Les ciutats del segle XXI han de tenir infraestructura verda que esdevinguin braços de connexió cap a la natura, al mateix temps que realitzin funcions ecosistèmiques i productives.

Hi ha una gran oportunitat per reintroduir l'agricultura a dins de les ciutats i també per generar un nou concepte com l'agricultura metropolitana estratègica. Aprofitar tots aquelles zones que potencialment poden ser conreables. En un dels estudis que hem fet amb l'Observatori de la Urbanització hem analitzat tots els espais no urbanitzats a la demarcació de Barcelona. Et quedaries parat del mapa que surt. Un a un podries pensar que no tenen valor, però en xarxa tenen un potencial agrícola molt elevat així com en l'àmbit de la connectivitat

És, en definitiva, recuperar la màxima de Cerdà quan deia: “Ruralitzeu la ciutat, urbanitzeu el camp”. De fet, la ciutat digital del segle XXI està més a prop del camp que la ciutat industrial del segle XIX.

Foto: Adrià Costa

«Hi ha una gran oportunitat per reintroduir l'agricultura a dins de les ciutats i també per generar un nou concepte com l'agricultura metropolitana estratègica»

Simplificant seria més carabassons i menys avions?

Podria ser. Tot i que avui dia molts carabassons viatgen en avió i això no ens podem permetre.

Fa molts anys que des d'un punt de vista acadèmic reivindiques les perifèries. Sorprèn que hi hagi espais de perifèries usats per la ciutadania –bateries del Carmel, parcs fluvials del Besòs i el Llobregat...- i altres que han quedat absolutament abandonades i degradades. Per què?

El problema és que la perifèria mai s'ha definit pel que és sinó pel fet de no ser el centre. Des de l'urbanisme sempre s'ha pensat la perifèria com un espai on només calia deixar passar el temps i esperar que s'urbanitzés. Tanmateix, avui en dia, la recuperació de l'agricultura així com altres usos està permetent que la perifèria tingui valors emergents. El fotògraf italià Gabriele Basilico qualificava la perifèria com el moment urbà de màxima intensitat. Allà, on a diferència del centre, res està pautat. És el que també deia Kevin Lynch que parlava de la ciutat com l'espai on passen coses inesperades de manera espontània. I això on passa més és a les perifèries.

Però més enllà d'aquesta espontaneïtat, sí que és cert que existeixen el que en algun moment has definit com a “paisatges residu”...

Sí, el progrés de les perifèries és desigual. En tenim d'atractives i amb molt valor, però també altres residuals que ho tenen molt difícil. La renda del sòl marca les perifèries que han estat castigades per l'economia de la ciutat. I aquí s'imposa un procés d'igualació i de reinversió pensant en el futur. Hi ha un gran repte de com incorporar aquestes perifèries residu al mapa de valor de les ciutats, no només en clau econòmica sinó també social i ambiental. Crec que el futur de les ciutats passa més per aquí que no pas pels centres.

De fet, Barcelona sovint s'ha presentat o venut com a exemple de ciutat mediterrània, compacta, sostenible... És una visió molt “municipal” -els límits estrictes del municipi, de la ciutat...- i poc real?

Quan apareix aquesta qüestió sempre explico una dada molt contundent. L'ARI de Ciutat Vella –el gran projecte de rehabilitació del centre històric de Barcelona i que va posar les bases de la futura turistificació de la ciutat- va començar el 1987. Entre aquell any i el 1989 a 302 dels 311 municipis de la demarcació de Barcelona l'habitatge unifamiliar representa més de la meitat dels construïts. Al mateix temps que es generava el discurs de la ciutat compacta i mediterrània, que ha estat explotat fins a l'avorriment amb projectes com el 22@ i amb la creació d'una marca de ciutat –sovint hem fet la broma de parlar de Brandcelona-, es generava una dispersió urbanística sense fre que ens ha portat a un escenari de màxima insostenibilitat.

Foto: Adrià Costa

«Al mateix temps que es generava el discurs de la ciutat compacta i mediterrània, es generava una dispersió urbanística sense fre»

Precisament, fa més de 15 anys que estudies els processos de suburbanització des de l'Observatori de la Urbanització. Quina tasca heu portat a terme?

L'Observatori de la Urbanització comença el 2005 amb un projecte per analitzar primer a la demarcació de Barcelona, però posteriorment també a escala de tot Catalunya, l'abast real de la urbanització dispersa. De fet, entre 1985 i 2005 a la província de Barcelona es van construir 1,17 habitatges unifamiliars per hora. Durant vint anys! Vam generar un territori nou amb uns problemes que no teníem anteriorment. Passem de tenir ciutats grans i camp, a tenir ciutats de grandàries diferents i perifèries absolutament urbanitzades i funcionalment connectades a la ciutat que generen mobilitat, residus, demanda d'energia...

Com a país som conscients d'aquesta realitat?

Crec que no. Quan plantejo aquestes dades encara es genera debat i polèmica. També es veu quan es constata l'estat d'algunes d'aquestes urbanitzacions disperses amb dèficits molt importants d'asfaltatge, clavegueram, enllumenat... Honestament, crec que encara avui en dia no som massa conscients del tipus d'urbanització que hem generat. En part, és per l'èxit de l'anomenat model Barcelona, que ens ha enlluernat i només hem parlat de les trames compactes. També, a diferència dels polígons d'habitatge dels anys 60, que feien molt mal a la vista, les clapetes de cases unifamiliars són petites, però cal fer el càlcul global per adonar-nos de la dimensió del desastre.

Foto: Adrià Costa

«Encara avui no som massa conscients del tipus d'urbanització que hem generat»

A vegades físicament el bosc les tapa, però quan hi ha un incendi sí que ens n'adonem...

Exacte. El procés d'exportar la frontera urbana cap a territoris menys urbanitzats ens ha portat molts problemes. Són territoris ambientalment més fràgils.

Més enllà dels riscos naturals com els incendis, la imatge de la urbanització amb carrers sense asfaltar, voreres a mig fer, problemes amb els serveis bàsics... és una realitat encara actual?

És un mapa molt divers. La urbanització dispersa l'hem pensat com un format molt homogeni. El que és realment homogeni són els formats constructius amb cases unifamiliars que, en alguns casos, són el millor exemple de l'urbanisme del copypaste. Hi ha realitats molt diferents: no són el mateix les urbanitzacions turístiques de l'Empordà que les de primera residència del Baix Llobregat-Ordal.

Encara ara queda pendent un reconeixement molt exhaustiu d'aquesta realitat per detectar els dèficits. De fet, en treballs que hem fet tant a la zona de l'Anoia penedesenca com al Baix Penedès hem constatat la gran quantitat de dèficits d'habitabilitat mínima –enllumenat, asfaltat, clavegueram...- i també de connectivitat i d'amabilitat del territori. Caldria un esforç d'imaginació normativa entre tots per salvar del desastre algunes d'aquestes urbanitzacions.

Un dels casos que has estudiat més és el de Corbera de Llobregat. En el seu moment era el municipi amb més urbanitzacions del país i amb un 55% de la població vivint fora de nucli principal...

En el seu dia, tot i ser un equip molt jove, vam guanyar el concurs del pla estratègic. Vam proposar no replicar les polítiques de ciutat compacta en aquesta realitat formada per 29 urbanitzacions. Mesures de contenció de la dispersió, però sobretot per canviar la qualitat urbanística. En els llocs on ja existeix, cal dissenyar un nou tipus d'urbanisme adaptat a aquesta realitat.

Una dada xocant que vau trobar és que el 44% dels desplaçaments de mobilitat obligada tenien un mínim de 30 minuts d'endarreriment...

Malauradament per al territori, però també per a la gent, les famílies han prioritzat tenir més metres quadrats al mateix preu que no pas la petjada ecològica, la quantitat de CO2 i el temps dedicat a l'automòbil. És el model de ciutat americana que tant hem vist a les pel•lícules i on s'arriben a acceptar arcs de mobilitat de dues hores per anar i dues hores per tornar. Hi ha de tot a la vinya del senyor... però hauríem de ser capaços de pensar maneres més eficients d'organitzar el treball, la vida familiar, la cura dels fills i les feines domèstiques. En definitiva, una major qualitat de vida sense entregar de franc tant de temps a l'automòbil.

Hem parlat molt de la ciutat compacta, també de la urbanització dispersa... i no tant d'aquesta Catalunya més buidada. Dos mons que, malgrat no ser del tot duals, tenen elements de tensió. Com s'ha d'afrontar aquesta relació?

Hi ha una inèrcia de dècades -o de segles- que ha primat la concentració de persones, però també d'infraestructures, serveis, activitat econòmica... La contrapartida ha estat el buidatge, la pèrdua de sentit econòmic i també de comunitat de molts llocs del territori. Per altra banda, la crisi ambiental que tenim al rebedor és de tal magnitud que o canviem aquest cicle de concentració amb poc temps o ens dirigim cap al desastre més absolut. És impossible que el model d'hiperconcentració pugui garantir nivells de resiliència mínims per lluitar contra el canvi climàtic.

Cal replantejar el model d'urbanització perquè el vam fer sense tenir en compte tots els outputs ambientals que ara el canvi climàtic ens fan emergir. Una de les possibilitats a explorar és com ens ho fem per redistribuir la població d'una altra manera. Més enllà de les dificultats d'aterrar-ho, hauria de ser una de les polítiques de país del segle XXI.

De manera poc planificada, la reacció a la hiperconcentració ha estat la suburbanització. Entenc que no apostes per avançar cap aquí.

No, perquè de fet, la suburbanització no deixa de ser una altra cara de la concentració però amb un altre format territorial. 29 urbanitzacions a Corbera no deixa de ser concentració, però amb una tipologia diferent i menys visible. No, cal repensar seriosament com omplir de contingut els territoris que hem anat deixant abandonats.

Per sort o per desgràcia no és un problema específic de Catalunya. Si mirem Europa, amb quins models et quedaries per avançar cap a un país més equilibrat i sostenible?

No crec massa en copiar receptes. De fet, per ser coherent amb el que he anat explicant, crec que si és important conrear les diferències, cal ser molt conscients del nostre territori. Ens cal, per tant, una millor diagnosi dels valors reals, alguns dels quals no hem explotat. Per exemple, el valor del patrimoni ordinari.

En tot cas, i per contestar la pregunta, hi ha exemples que moments de crisi molt important poden representar oportunitats per repensar el territori. És el cas de Detroit que, a partir de la brutal crisi de la indústria automobilística, es va abandonar literalment una part de la ciutat. Això ha permès que esdevingui un laboratori amb projectes de reintroducció de l'agricultura, d'infraestructura verda i es generin models urbanístics absolutament nous per fer la ciutat resilient en l'escenari del canvi climàtic.

  • Arnau Urgell i Vidal (coordinació i text)
  • Adrià Costa (fotografia)
  • Martí Urgell (vídeo)
  • Eva Font (disseny gràfic)
  • Guillem Bellafont (disseny web)