És normal que no se'ns conegui molt, ja que som un òrgan assessor del Govern que es dedica a pensar i a fer reflexió interna. Però, que al mateix temps, intenta transcendir aquesta esfera perquè els informes els fem no només pensant en l'executiu sinó també amb la resta d'actors que són corresponsables de prendre decisions.

Es tracta d'un consell assessor creat el 1998, fruit d'una proposta de diversos experts de disposar d'un espai de reflexió estratègica sobre sostenibilitat amb visió transversal i amb una perspectiva a llarg termini. Aquest òrgan independent, nomenat pel Govern, tenia inicialment la funció de posar sobre la taula de l'executiu qüestions bàsiques per al futur del país. El 2014, a més, es comencen a fer informes a iniciativa pròpia, estiguin o no a l'agenda política del Govern. En aquest sentit, els darrers temps n'hem fet diversos com “Una mar de canvis” (medi marí), “Un litoral al límit” (costa) o “Mengem futur” (alimentació), entre altres.

És la pregunta que tothom ens fa. Som un organisme consultiu, no vinculant i preceptiu només en alguns casos. Ens fan cas? Evidentment, depèn de cada temàtica, però és cert que els informes que estem realitzant darrerament –els que he esmentat, però també el tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya- acaben tenint impacte en la formulació de lleis i estratègies del Govern. De fet, tenim un impacte superior respecte a la resta de consells assessors d'altres estats i regions europees.

És una xarxa amb 30 anys d'història que agrupa 18 consells assessors de governs i parlaments estatals o regionals. És un espai de trobada que intenta fer arribar coneixement científic i posar-lo sobre la taula dels responsables de la presa de decisions. Recentment, per exemple, la Comissió Europea ens va incloure en la plataforma creada per aterrar els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) juntament amb Nacions Unides, el Banc Mundial i l'OCDE.

Hem incorporat a l'estadística oficial de Catalunya els indicadors dels ODS, fet que ens permetrà comparar-nos amb tots els estats del món i amb la Unió Europea. Què ens diuen? Depèn. Hi ha dades bastant preocupants: el 26% de la població està en risc de pobresa o d'exclusió social, hi ha un 17% de fracàs escolar o, en igualtat de gènere, més del 30% de les dones no són laboralment actives per cuidar persones del seu entorn mentre que només passa amb un 5% dels homes. En definitiva, és un mirall que ens indica que en algunes qüestions estem molt lluny d'on hauríem d'estar.

Tenen molt a veure. Un indicador clau és quina part de la població no té capacitat per tenir una temperatura adequada a la seva llar. Aquí, arreu d'Europa i a tot el món, qui tingui menys capacitat d'adaptar-se al canvi climàtic patirà molt. I això és molta gent al nostre país. Ho veiem molt clarament als països en vies de desenvolupament, però també passa a Catalunya, amb una realitat més silent i amagada.

No en som del tot conscients. Només hi pensem quan hi ha episodis extrems com inundacions, incendis forestals o grans onades de calor, tinguin o no a veure amb el canvi climàtic. Aprenem a base de grans catàstrofes –per exemple aquest estiu a Alemanya- i, mentrestant, anem fent. La realitat és que a Catalunya la temperatura ja ha augmentat 1,8 graus respecte al període preindustrial i el Mediterrani s'està escalfant molt més ràpid que el conjunt del planeta.

Ens estem preparant des de diverses perspectives. En aquest sentit, s'està treballant molt en el desenvolupament de l'aigua regenerada com a font alternativa de recurs, però també el sector agrícola ho fa en disposar de noves varietats agrícoles més resistents. Hi ha àmbits on l'adaptació és més complicada i, en aquest sentit, torno a fer referència a l'informe “Un litoral al límit”. Tenim una façana litoral molt sensible on viu la major part de població del país i s'hi desenvolupa una de les principals activitats econòmiques com és el turisme. Caldrà aplicar molta intel•ligència col•lectiva per veure com ens adaptem i com expliquem a la població que cal prendre decisions bastant impactants.

El 59% de la costa catalana té els 100 primers metres urbanitzats (i el 81% si no tenim en compte el delta de l'Ebre i el cap de Creus). Per tant, ha perdut la capacitat de moure's i adaptar-se a un increment del nivell del mar, però també als temporals. Tenim una costa rígida, un factor viu com el mar i enmig dels dos elements, hi ha la major part de la població i de l'activitat econòmica del país.

Els informes del CADS sempre eren molt de constatar la situació i no alarmar. El de la costa és el primer on advertim que la situació és molt límit. Tant per a la població com també per a les infraestructures. Hi ha el cas concret de la línia R1 al Maresme així com altres vies fèrries, carreteres, autopistes i també xarxes de distribució d'energia. No cal anar massa enllà: en països com el Regne Unit i França estan caient edificis en zones de costa. Només la reparació de les destrosses del Gloria a la franja costanera va suposar una factura de 75 milions d'euros. Podem continuar assumint aquests costos o cal un nou enfocament que integri aquesta perspectiva?

Encara ens costa com a societat entendre què passa i cal escoltar més el món de la ciència. Des del CADS demanem integrar la realitat que suposa el canvi climàtic: no podem anar tapant forats.

Adaptació sí, però sense renunciar a la mitigació per intentar no superar els 1,5 graus de l'Acord de París. Ens hem d'adaptar en tots els àmbits i a tots els nivells. Hem parlat abans també de l'aigua regenerada perquè plourà menys –fins a un 10% de reducció- i més irregular. L'agricultura, com dèiem, és un cas molt clar: la vinya està sortint de les zones més tradicionals i es comença a desenvolupar a zones de l'entorn del Pirineu o es proven noves varietats en cultius com l'ametlla. En l'àmbit de les infraestructures, per la seva banda, es comencen a tenir en compte els riscos climàtics en la seva planificació.

La transició energètica és clau. Ara bé, no és només la generació d'energia. És també estalvi, eficiència i repensar el transport –no només substituint vehicles de combustió per elèctrics-. Respecte a la pregunta, evidentment hem de generar energia elèctrica amb fonts renovables. Ara hi ha un nou marc legislatiu que intenta avançar. Fins ara, ha estat molt difícil per molts factors: problemes de tramitació, però també d'ubicació de projectes en àrees agrícoles sense que ho sabessin els seus propietaris. Era una situació que calia ordenar per trobar les millors ubicacions i els millors models per la implantació de les renovables.

Mig món respondria que molt bé i l'altre que molt malament. Es van assolir acords importants, però en alguns camps es va avançar molt poc. La millor notícia és que no es va trencar el marc multilateral per avançar en la reducció d'emissions. En aquest sentit, a la COP 27 d'enguany a Egipte tots els estats del món hauran d'haver actualitzat els seus plans de disminució d'emissions.

Es va avançar amb la qüestió del metà, però també cal destacar elements preocupants com el canvi que va forçar l'Índia, passant d'“eliminar” a “reduir” l'ús de carbó. Tampoc sembla massa esperançador el compromís per reduir la pèrdua de boscos el 2030... perquè acords similars en el passat no s'han complert.

El problema de fons és que no hi ha cap autoritat mundial amb la capacitat de prendre mesures contra els estats que no compleixin.

Tot apunta que anem cap a un augment entre 2,4 i 2,7 ºC. Podem aconseguir l'1,5? Hi ha gent molt optimista. Només seria possible amb aquest concepte de la disrupció. Un canvi dràstic. És cert que també hi ha elements per a l'esperança amb compromisos molt ferms com el de la Unió Europea de reduir un 55% de les emissions el 2030. Cal avançar en aquesta línia de canvis disruptius per poder assolir aquest 1,5 o, en tot cas, no superar els 2 graus. Mantenir-nos, per tant, en els límits que la ciència indica que el planeta podria ser habitable amb unes condicions concretes.

Estem fent transicions que obligaran a canviar els modus vivendi de sectors o territoris. Enfront dels discursos simplistes de no fer res, s'ha de contraposar el de la transició justa. L'impuls d'aquestes mesures han d'anar lligades a polítiques d'acompanyament per facilitar la reconversió d'aquestes àrees. El mateix objectiu 55 de la Unió Europea inclou un fons de suport de més de 70.000 milions d'euros per poder fer aquesta transició justa.

La pandèmia ens va mostrar que som febles com a espècie i que potser només és la primera de moltes. Aquella reducció sobtada de les emissions ens va mostrar que era possible, però després s'han recuperat en tots els sectors excepte l'aviació. Ara bé, també és cert que molt dels plans de recuperació estan servint per accelerar algunes actuacions en l'àmbit de l'emergència climàtica. Veurem com acaba.

Tenen molt a veure i feia temps que s'advertia: no es pot entendre la salut de les persones sense tenir en compte la salut de planeta. I el problema és que pot anar a més. En aquest sentit, hi ha especialistes que avisen que una de les millors vacunes contra futures pandèmies són les polítiques ambientals en clima, biodiversitat i alimentació.

Si no n'hi hagués, no estaríem treballant. Ara bé, hem de ser conscients de la situació i no es pot amagar el cap sota l'ala. La ciència ens adverteix que vivim un procés d'acceleració i que el món futur serà diferent de com el coneixem. El nostre deure és trobar les màximes solucions per garantir la nostra supervivència i la del planeta.