L'altre dia tornava de Perafita i el dia era ben clar: des de Sant Bartomeu del Grau, la Plana de Vic es veia esplèndida. Els roures, delicadament irregulars, desfullats, al cim dels turons i, amb els suport d'oms i altres arbustos, ressaltant els marges. Pollancres i freixes, amb els borrons esclatant, resseguint regs i torrents. L'ordi i el blat, amb milions de brins ben fins, pintant els camps de verd. Un tudó feia onades a l'aire. Flairava primavera.

Arribant a Gurb, enlloc d'unes quantes quarteres amb cereals eixint de terra, vores arbrades i ocells atrafegats, em va sorprendre una estructura robusta i enorme, una nau industrial bastida amb quatre dies. Senyal que l'economia va bé i sortim de la crisi... I d'aquesta cap a una altra? Construïm però potser no pensem que cada metre quadrat de sòl agrícola que es perd no es revertirà mai més. I no en sobra. De mica en mica, o de sobte, llencem aquest paisatge a la paperera. Del Vallès (amb l'excepció dels plans de Llerona, Palou i Gallecs), ja no en queda res. La Plana de Vic segueix el mateix camí, cap un espai urbà i industrial o, si fem cas a les darreres iniciatives pseudoverdes, envers en un immens panell solar.

Com altres parts de Catalunya i Europa, la Plana està immersa des de fa dècades en un procés accelerat, tant d'intensificació de l'agricultura com d'urbanització. Estudis recents, com el nou atles d'ocells d'Europa, "EBBA2", i l'informe "Estat de la Natura a Catalunya 2020", mostren un declivi progressiu i generalitzat de la biodiversitat als ambients agraris. Les poblacions d'animals que viuen a prats i conreus són de les que han perdut més individus: un 34% en menys de vint anys.

Les papallones diürnes de prats i pastures han caigut un 71%. Espècies tan típiques, com la perdiu, la guatlla, el bitxac, el capsigrany, el mussol... estan desapareixent. El torlit, un ocell de mida mitjana, cua llarga, bec robust i ulls grossos, amb un plomatge que es mimetitza enmig dels camps i erms, ja no hi viu. A Osona -on es denominava "tirlot"- i altres comarques centrals de Catalunya, ara només hi és de pas i molt rarament: havia estat una espècie molt comuna fins a mitjans del segle XX i sembla que per això era present a totes les col·leccions de ciències naturals històriques (de particulars i centres educatius).

El consum de productes fitosanitaris s'ha doblat els darrers decennis i la rarificació o desaparició de les plantes segetals, mal anomenades "males herbes", està repercutint de manera molt negativa en la resta de l'ecosistema. Els gallarets i la camamilla, entre d'altres, actuen de plantes nutrícies i productores de nèctar per a molts insectes, especialment per a les papallones diürnes, abelles i borinots, que alhora són necessaris per completar la pol·linització dels arbres fruiters i altres plantes, i per a la producció de mel.

Per revertir aquesta tendència, cal evitar la urbanització progressiva de la Plana de Vic. Així mateix, tendir a l'agricultura ecològica, perquè evita l'ús de productes fitosanitaris de síntesi i de fertilitzants químics, i fa servir tècniques de rotació de conreus anuals més diversos. També és essencial mantenir i recuperar pastures, pràctiques agrícoles i ramaderes tradicionals, marges entre els camps i guarets. Un conjunt d'accions capaces de crear ambients vitals per conservar-hi i incrementar-hi la biodiversitat.

Per sort, iniciatives com la de la plataforma "Per una Plana viva" ens posen a davant del mirall. Promou protegir els espais agrícoles i aturar el creixement de la taca urbana. També, mantenir-hi la biodiversitat i molts dels serveis ambientals que ofereix, promoure l'alimentació amb productes locals, emprar habitatges i edificis buits, fomentar un model energètic descentralitzat, reduir la mobilitat i potenciar el transport públic, reduir la contaminació atmosfèrica, del subsòl i els rius. I disposar de la Plana per al lleure: la salut física i mental ens ho agrairà.