24
de febrer
del
2023
Actualitzat
el
02
de març
a les
20:48h
La Tetyana Malenka és de la ciutat ucraïnesa de Kíiv, però actualment resideix a Sant Julià de Vilatorta. Si va desplaçar poc després de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna. Per a ella, Osona no és un lloc nou, ja que amb tretze anys va començar a passar-hi els estius de la seva adolescència, a casa de la Carme, en Joan i la Jesmina.
La Taty, com la coneix tothom al poble, era una de les nenes i nens que l'ONG Osona amb els nens portava a la comarca per escapar del núvol radioactiu derivat de l'accident nuclear de Txernòbil. El vincle ha perdurat al llarg del temps, i ara, 28 anys després, s'hi ha instal·lat fins que acabi la guerra. Viu en un petit pis al centre de Sant Julià propietat de la seva "segona família", que des del primer moment li ha posat totes les facilitats perquè estigui còmode i segura.
La Taty és una dona forta, amb caràcter i enèrgica. Amb un català perfecte ens explica el llarg periple que la va portar a deixar el seu país ara fa un any. Vivia a la capital d'Ucraïna, a Kíiv, compartia llar amb en Nico, el seu marit, i dirigia el seu propi saló de bellesa. "Era feliç i no creia que un dia començaria la guerra", ens confessa.
A les 5.20 hores de la matinada del 24 de febrer de 2022 es va despertar amb el soroll de les primeres explosions, els primers bombardejos. A partir d'aquell moment, res ha tornat a ser igual per a ella.
La seva història és la de molts ciutadans ucraïnesos que, un any després, continuen separats de la gent que estimen i repartits arreu del món sense saber quan podran tornar a casa. És la història "d'un llarg febrer".
- Com va viure vostè l'inici de la invasió russa d'Ucraïna?
- Recordo que el 23 de febrer vaig acabar de treballar molt tard, i quan vaig arribar a casa, el meu marit em va dir que potser començaria la guerra. Jo li vaig contestar que era impossible, no hi creia. Vam deixar les finestres de l'habitació obertes durant tota la nit per poder sentir si passava alguna cosa. I va passar. A les 5.20 de la matinada ens vam despertar del soroll de les explosions a Kíiv.
A les 6 del matí d'aquell 24 de febrer, el pànic ja estava instal·lat a Ucraïna. Mirant per la finestra veig les primeres cues de cotxes que estan fugint de la ciutat. Començo a trucar als meus veïns, ningú sap què fer. A través de Telegram arriben, per exemple, indicacions del govern explicant què fer, què signifiquen les sirenes que ressonen pels carrers o de què posar a la maleta. Tothom comença a buscar refugis per protegir-se durant els bombardejos.
Ningú es pensava que tot plegat pogués passar. Des del 2014 que les notícies només parlen de la guerra del Donbass i Lugansk, fa molts anys que sentíem dir que podia haver-hi una invasió russa d'Ucraïna. Tots pensàvem que era impossible, però en un dia canvia tot.
- Com era la seva vida a Ucraïna abans de les 5.20 de la matinada d'aquell 24 de febrer?
- Teníem una vida perfecta, sense problemes econòmics, vivíem en un apartament ideal, teníem feina. Un mes abans que comences la guerra havíem anat de vacances a República Dominicana...
- Com van viure les primeres hores i els primers dies de la invasió?
- Les primeres hores estàs en xoc, no saps què fer. Vam intentar fer una maleta amb documents importants, però en realitat no saps què posar-hi. El país també estava col·lapsat. Al llarg del matí del 24 de febrer vaig trucar tots els meus treballadors i els vaig ingressar diners perquè no els faltés de res. Hi havia moltes cues als supermercats per comprar aliments, als bancs per treure diners i a les farmàcies per comprar medicaments.
Els primers 3 dies vam dormir al pàrquing, a dins del cotxe, perquè amb els bombardejos no és segur estar als edificis. Compartíem les estones amb els veïns, hi havia molts infants i animals. Al final acabes sent com una gran família, tothom s'ajuda. Recordo que feia molt fred...
Uns amics tenen una casa a uns 16 quilòmetres de distància d'on vivim, amb un refugi antiaeri propi, en una zona residencial privada, i decidim anar-hi. Un cop allà ens organitzem amb tota la comunitat del lloc. A mi em toca coordinar el tema dels medicaments i aprendre a fer cures pel que pugui passar. També arriba l'armament pels homes, que reben instruccions dels militars per utilitzar-les.
- Quan i com es van plantejar marxar del país?
- Jo no volia marxar. Cada dia et lleves pensant que serà l'últim, però tot el contrari, comencen els bombardejos a Butxa, a Irpín... Aquí és quan comencem a plantejar-nos diferents opcions perquè ja no és segur quedar-se a Kíiv. Amb en Nico, el meu marit, decidim desplaçar-nos, juntament amb el meu nebot. Planegem viatjar per una carretera molt perillosa que passa molt a prop de Bielorússia.
Busquem a voluntaris que ajuden a la gent a travessar per aquests trams, que solen estar plens de tancs i militars, ells et diuen per on passar i quan. La nit abans de fer el viatge vaig trucar a una amiga que havia fet el mateix trajecte. Li vaig explicar el nostre pla i em va dir: "No, per allà no hi pots passar, per aquesta carretera han matat als meus nebots, i els seus pares estan ferits de gravetat a l'hospital".
- I què decideix fer?
- Em passo la nit plorant i pensant què fer, perquè no puc arriscar la vida del meu nebot. Els amics que ens estaven acollint a casa seva, a Kíiv, ens ofereixen la possibilitat de sortir del país amb tren direcció Eslovàquia. De seguida truco a la meva germana, que decideix venir, amb la meva mare i la meva sogra. Vaig acabar reunint un grup de tretze persones entre amics i coneguts que van decidir fer el viatge. En una nit canvia tot. La guerra té això, tot canvia molt de pressa.
- Què s'hi troben, al tren, quan hi arriben?
- D'entrada porta més passatgers del que pot suportar. Perquè te'n facis una idea, en un vagó amb capacitat per a 4 persones n'hi havia 14, i també animals. Em passo hores intentant trobar un lloc on fer nit, que tothom a qui he portat a aquest viatge pugui menjar i dormir una mica. Trobo una família que té una casa, els hi explico la situació i que som 13 persones i un gos, i decideixen acollir-nos. Es posen a cuinar per nosaltres i ens ofereixen lloc per dormir. Mai els hi podré agrair tot el que van fer. A la casa ens hi estem dos dies pensant què fer i a on anar.
- I què decideixen?
- Decidim, entre tots, anar a Eslovàquia. Una de les noies del grup hi tenia coneguts que volien ajudar-nos. Quan arribem allà ens allotgem a l'hotel de la família, un lloc espectacular. I un altre cop la mateixa història: a partir d'aquí, a on anem?... Feia dies que la meva família d'acollida d'Osona em deia que hi anés, que m'ajudarien en tot. I vaig decidir venir a Catalunya, a Sant Julià de Vilatorta.
- Arriba sola a Sant Julià de Vilatorta?
- No, arribo amb la meva mare, la sogra, el nebot i la meva germana. El meu marit evidentment es queda a Ucraïna perquè no pot sortir, en qualsevol moment el poden cridar per anar a la guerra.
- Com és l'acollida a Sant Julià? Quines sensacions recorda?
- No sé què dir-te. Per mi, continua essent aquell 24 de febrer. Aquest any és un llarg febrer. No canvia res, sempre penses que serà l'últim dia del malson, però no és així. La guerra ho canvia tot. A mi ja no em sembla res com abans, ni els gustos, ni les olors, i busques com retrobar-te amb el teu jo d'abans de la guerra.
- La guerra l'ha canviat.
- Sí. Em sento més forta, més dura. Entens què és la vida i que les coses canvien en qüestió de segons. He après que s'ha de gaudir de la vida, del dia a dia. Ja no em cal pensar en demà. Les coses petites són les importants. Recordo que, el segon dia de dormir al cotxe, li vaig dir al meu marit: "Sóc feliç perquè sé que a la nevera hi tinc un mango"... Si et ve de gust una cosa, endavant, perquè potser no hi ha demà.
- Com van ser les primeres setmanes d'adaptació a Osona?
- El meu marit, en Nico, està a Ucraïna. No hi ha paraules per descriure com et sents. Tens tantes emocions... i has d'estar serena perquè tens gent al voltant que et necessita. Però per dins estàs esgotat. Cada dia parlàvem per telèfon amb en Nico, i m'enviava missatges dient "Bon dia, estic viu".
- Està estudiant català, ha trobat feina...
- Arriba un moment que, quan ja no pots més, t'adones que has de donar-li la volta a la situació, fer coses i no pensar.
- Ha tornat a Ucraïna durant aquest any?
- Sí, a l'agost. Hi vaig tornar perquè trobo a faltar la meva feina, els clients, la meva gent. També havia de fer-hi algunes gestions. El meu nebot, la meva mare i la sogra van decidir tornar a Ucraïna per quedar-s'hi.
- Hi té família a Rússia?
- Tenia. La meva tia viu allà. Abans de la guerra hi havia bona relació, però ara ja no tenim contacte. De fet, des del 27 de febrer del 2022 que no en sabem res.
- Com veu el futur?
- Vull tornar a casa... m'agradaria obrir la porta de casa meva a la gent que ens ha ajudat i que coneguin el meu país... Però també diuen que Putin vol atacar Kíiv altra vegada, entre febrer i març de 2023, i és inevitable pensar que, potser, destruirà casa nostra... és molt complicat.
La Taty, com la coneix tothom al poble, era una de les nenes i nens que l'ONG Osona amb els nens portava a la comarca per escapar del núvol radioactiu derivat de l'accident nuclear de Txernòbil. El vincle ha perdurat al llarg del temps, i ara, 28 anys després, s'hi ha instal·lat fins que acabi la guerra. Viu en un petit pis al centre de Sant Julià propietat de la seva "segona família", que des del primer moment li ha posat totes les facilitats perquè estigui còmode i segura.
La Taty és una dona forta, amb caràcter i enèrgica. Amb un català perfecte ens explica el llarg periple que la va portar a deixar el seu país ara fa un any. Vivia a la capital d'Ucraïna, a Kíiv, compartia llar amb en Nico, el seu marit, i dirigia el seu propi saló de bellesa. "Era feliç i no creia que un dia començaria la guerra", ens confessa.
A les 5.20 hores de la matinada del 24 de febrer de 2022 es va despertar amb el soroll de les primeres explosions, els primers bombardejos. A partir d'aquell moment, res ha tornat a ser igual per a ella.
La seva història és la de molts ciutadans ucraïnesos que, un any després, continuen separats de la gent que estimen i repartits arreu del món sense saber quan podran tornar a casa. És la història "d'un llarg febrer".
- Com va viure vostè l'inici de la invasió russa d'Ucraïna?
- Recordo que el 23 de febrer vaig acabar de treballar molt tard, i quan vaig arribar a casa, el meu marit em va dir que potser començaria la guerra. Jo li vaig contestar que era impossible, no hi creia. Vam deixar les finestres de l'habitació obertes durant tota la nit per poder sentir si passava alguna cosa. I va passar. A les 5.20 de la matinada ens vam despertar del soroll de les explosions a Kíiv.
A les 6 del matí d'aquell 24 de febrer, el pànic ja estava instal·lat a Ucraïna. Mirant per la finestra veig les primeres cues de cotxes que estan fugint de la ciutat. Començo a trucar als meus veïns, ningú sap què fer. A través de Telegram arriben, per exemple, indicacions del govern explicant què fer, què signifiquen les sirenes que ressonen pels carrers o de què posar a la maleta. Tothom comença a buscar refugis per protegir-se durant els bombardejos.
Ningú es pensava que tot plegat pogués passar. Des del 2014 que les notícies només parlen de la guerra del Donbass i Lugansk, fa molts anys que sentíem dir que podia haver-hi una invasió russa d'Ucraïna. Tots pensàvem que era impossible, però en un dia canvia tot.
Tetyana Malenka va arribar a Osona poc després de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna. Foto: Adrià Costa Rifà
- Com era la seva vida a Ucraïna abans de les 5.20 de la matinada d'aquell 24 de febrer?
- Teníem una vida perfecta, sense problemes econòmics, vivíem en un apartament ideal, teníem feina. Un mes abans que comences la guerra havíem anat de vacances a República Dominicana...
"El 23 de febrer, el meu marit em va dir que potser començaria la guerra. Jo li vaig contestar que era impossible"
- Com van viure les primeres hores i els primers dies de la invasió?
- Les primeres hores estàs en xoc, no saps què fer. Vam intentar fer una maleta amb documents importants, però en realitat no saps què posar-hi. El país també estava col·lapsat. Al llarg del matí del 24 de febrer vaig trucar tots els meus treballadors i els vaig ingressar diners perquè no els faltés de res. Hi havia moltes cues als supermercats per comprar aliments, als bancs per treure diners i a les farmàcies per comprar medicaments.
Els primers 3 dies vam dormir al pàrquing, a dins del cotxe, perquè amb els bombardejos no és segur estar als edificis. Compartíem les estones amb els veïns, hi havia molts infants i animals. Al final acabes sent com una gran família, tothom s'ajuda. Recordo que feia molt fred...
Uns amics tenen una casa a uns 16 quilòmetres de distància d'on vivim, amb un refugi antiaeri propi, en una zona residencial privada, i decidim anar-hi. Un cop allà ens organitzem amb tota la comunitat del lloc. A mi em toca coordinar el tema dels medicaments i aprendre a fer cures pel que pugui passar. També arriba l'armament pels homes, que reben instruccions dels militars per utilitzar-les.
- Quan i com es van plantejar marxar del país?
- Jo no volia marxar. Cada dia et lleves pensant que serà l'últim, però tot el contrari, comencen els bombardejos a Butxa, a Irpín... Aquí és quan comencem a plantejar-nos diferents opcions perquè ja no és segur quedar-se a Kíiv. Amb en Nico, el meu marit, decidim desplaçar-nos, juntament amb el meu nebot. Planegem viatjar per una carretera molt perillosa que passa molt a prop de Bielorússia.
Busquem a voluntaris que ajuden a la gent a travessar per aquests trams, que solen estar plens de tancs i militars, ells et diuen per on passar i quan. La nit abans de fer el viatge vaig trucar a una amiga que havia fet el mateix trajecte. Li vaig explicar el nostre pla i em va dir: "No, per allà no hi pots passar, per aquesta carretera han matat als meus nebots, i els seus pares estan ferits de gravetat a l'hospital".
La Taty va col·laborar amb el llibre «De l'infern a Osona». Foto: Adrià Costa Rifà
- I què decideix fer?
- Em passo la nit plorant i pensant què fer, perquè no puc arriscar la vida del meu nebot. Els amics que ens estaven acollint a casa seva, a Kíiv, ens ofereixen la possibilitat de sortir del país amb tren direcció Eslovàquia. De seguida truco a la meva germana, que decideix venir, amb la meva mare i la meva sogra. Vaig acabar reunint un grup de tretze persones entre amics i coneguts que van decidir fer el viatge. En una nit canvia tot. La guerra té això, tot canvia molt de pressa.
- Què s'hi troben, al tren, quan hi arriben?
- D'entrada porta més passatgers del que pot suportar. Perquè te'n facis una idea, en un vagó amb capacitat per a 4 persones n'hi havia 14, i també animals. Em passo hores intentant trobar un lloc on fer nit, que tothom a qui he portat a aquest viatge pugui menjar i dormir una mica. Trobo una família que té una casa, els hi explico la situació i que som 13 persones i un gos, i decideixen acollir-nos. Es posen a cuinar per nosaltres i ens ofereixen lloc per dormir. Mai els hi podré agrair tot el que van fer. A la casa ens hi estem dos dies pensant què fer i a on anar.
"En una nit canvia tot. La guerra té això, tot canvia molt ràpid"
- I què decideixen?
- Decidim, entre tots, anar a Eslovàquia. Una de les noies del grup hi tenia coneguts que volien ajudar-nos. Quan arribem allà ens allotgem a l'hotel de la família, un lloc espectacular. I un altre cop la mateixa història: a partir d'aquí, a on anem?... Feia dies que la meva família d'acollida d'Osona em deia que hi anés, que m'ajudarien en tot. I vaig decidir venir a Catalunya, a Sant Julià de Vilatorta.
- Arriba sola a Sant Julià de Vilatorta?
- No, arribo amb la meva mare, la sogra, el nebot i la meva germana. El meu marit evidentment es queda a Ucraïna perquè no pot sortir, en qualsevol moment el poden cridar per anar a la guerra.
- Com és l'acollida a Sant Julià? Quines sensacions recorda?
- No sé què dir-te. Per mi, continua essent aquell 24 de febrer. Aquest any és un llarg febrer. No canvia res, sempre penses que serà l'últim dia del malson, però no és així. La guerra ho canvia tot. A mi ja no em sembla res com abans, ni els gustos, ni les olors, i busques com retrobar-te amb el teu jo d'abans de la guerra.
"Res és com abans, ni els gustos, ni les olors, i busques retrobar-te amb el teu jo d’abans de la guerra"
- La guerra l'ha canviat.
- Sí. Em sento més forta, més dura. Entens què és la vida i que les coses canvien en qüestió de segons. He après que s'ha de gaudir de la vida, del dia a dia. Ja no em cal pensar en demà. Les coses petites són les importants. Recordo que, el segon dia de dormir al cotxe, li vaig dir al meu marit: "Sóc feliç perquè sé que a la nevera hi tinc un mango"... Si et ve de gust una cosa, endavant, perquè potser no hi ha demà.
Tetyana Malenka, a la plaça Catalunya de Sant Julià de Vilatorta. Foto: Adrià Costa Rifà
- Com van ser les primeres setmanes d'adaptació a Osona?
- El meu marit, en Nico, està a Ucraïna. No hi ha paraules per descriure com et sents. Tens tantes emocions... i has d'estar serena perquè tens gent al voltant que et necessita. Però per dins estàs esgotat. Cada dia parlàvem per telèfon amb en Nico, i m'enviava missatges dient "Bon dia, estic viu".
- Està estudiant català, ha trobat feina...
- Arriba un moment que, quan ja no pots més, t'adones que has de donar-li la volta a la situació, fer coses i no pensar.
- Ha tornat a Ucraïna durant aquest any?
- Sí, a l'agost. Hi vaig tornar perquè trobo a faltar la meva feina, els clients, la meva gent. També havia de fer-hi algunes gestions. El meu nebot, la meva mare i la sogra van decidir tornar a Ucraïna per quedar-s'hi.
"Em sento més forta, més dura. Entens què és la vida i que les coses canvien en qüestió de segons"
- Hi té família a Rússia?
- Tenia. La meva tia viu allà. Abans de la guerra hi havia bona relació, però ara ja no tenim contacte. De fet, des del 27 de febrer del 2022 que no en sabem res.
- Com veu el futur?
- Vull tornar a casa... m'agradaria obrir la porta de casa meva a la gent que ens ha ajudat i que coneguin el meu país... Però també diuen que Putin vol atacar Kíiv altra vegada, entre febrer i març de 2023, i és inevitable pensar que, potser, destruirà casa nostra... és molt complicat.