1 de 10
TALENT CONVIDAT

«Sempre m'he pres la música a pit per impuls, perquè em venia de gust»

Entrevista a la compositora tonenca Helena Cánovas

Helena Cánovas | Anna Tena
per Txell Vilamala, Vic, Catalunya | 10 d'octubre de 2022 a les 11:26 |
La compositora Helena Cánovas, de Tona, viu a Colònia (Alemanya) des de fa cinc anys. Hi ha continuat formant-se després de passar pel Conservatori Superior de Música de l'Aragó i, abans, l'Escola de Música de Vic. Osona.com i El 9 Nou l'entrevistem en la quinzena entrega del programa Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per donar a conèixer osonencs i osonenques que han fet carrera a l'estranger.



- Sabria dir quan i com es va començar a interessar per la música?

- A casa meva la música sempre hi ha estat present. El meu pare n'escolta molta de clàssica. Va estudiar química, però en circumstàncies diferents hauria pogut ser director d'orquestra. Amb dos anys, jo els vaig dir que volia tocar el saxo. Me'n van comprar un de plàstic. Era de color vermell i es podia bufar. Després vaig començar a cantar a la coral de l'escola, piano, solfeig... Sempre m'he pres la música força a pit, i no perquè m'ho imposessin sinó perquè a mi em venia de gust.

- D'aquí a decantar-se per la composició hi va haver un procés gradual?

- Fins ara, la meva vida ha sigut de prendre decisions i fer coses gairebé sense saber-les. Compondre, el primer cop sí que ho vaig fer obligada per una assignatura, i em va semblar horrorós, però llavors va passar: un dia provava d'escriure una melodia, quins acords li quedaven bé... No hi havia base de control ni coneixement, sinó simple curiositat. Això era molt estrany, perquè a un adolescent rarament li agraden més la teoria i el llenguatge musical que l'instrument.


- Però vostè hi creia, s'ho passava bé, i el 2012 se'n va anar al Conservatori Superior de Música de l'Aragó.

- És una història bastant enrevessada. No vaig acabar el grau professional a l'Escola de Música de Vic perquè, encara que m'hi esforcés, la meva tècnica de piano no donava per gaire. Veia els meus companys fent instrument i pensava que em donaven mil voltes, és a dir que no podia aspirar al Liceu o l'ESMUC com ells. Amb aquesta idea, després de la selectivitat em vaig matricular a la universitat, però resulta que contra tot pronòstic també vaig acabar passant les proves d'accés al Liceu i al Conservatori de l'Aragó. No m'ho esperava gens, les havia fet per pura tossuderia. El conservatori plantejava la composició des d'una perspectiva innovadora, contemporània i creativa. Hi havia molta teoria, història, orquestració... Però també l'interès d'ensenyar a compondre no imitant obres del passat, sinó buscant què hi havia a dins de cada alumne. Em va cridar l'atenció.

- Es van complir, les expectatives?

- Sí, tot i que els dos primers anys vaig patir molt. Dels meus companys, molts arribaven a composició havent fet una carrera d'instrument. Jo no tenia ni el grau mitjà. Va ser dur, però haver-me d'esforçar tant també em va aportar moltíssim.

"El meu cas era estrany. A un adolescent rarament li agrada més la teoria i el llenguatge musical que l'instrument"

- Quin camí va seguir entre el Conservatori de l'Aragó i Colònia?

- Amb la música, és habitual viatjar i traslladar-te no per viure a un lloc concret, sinó per un determinat professor. Després de cinc anys al Conservatori de l'Aragó, a mi m'interessava estudiar amb l'aleshores cap de departament de la Universitat de Música i Dansa de Colònia. Vaig venir cap aquí i al cap de molt poc ell em va dir que se n'anava a Friburg, que em presentés allà. Vaig fer les proves d'accés a tots dos llocs, però Colònia des d'un primer moment m'havia agradat i vaig decidir quedar-me. Hi he descobert un altre professor meravellós i m'encanta com es mou la cultura de nova creació aquí. Em va semblar que hi podia tenir un lloc.

- Ha fet dos màsters de composició, en música instrumental i en música electrònica. Ara es troba en un moment de salt al buit després d'anys estudiant?

- Oficialment, vaig tancar el meu últim semestre el mes passat. Això significa moltes coses. Per començar, que les peces que m'encarreguen i estreno ja no me les corregeix ningú. Quan acabes la universitat perds aquest suport que et fa sentir segura. D'altra banda, ja no estudio, soc únicament professional, però no és el mateix treballar a Alemanya havent-hi nascut que venint de l'estranger. Hi ha molta burocràcia que em fa navegar.

- L'any passat va guanyar el premi Carme Mateu, un guardó dotat amb 30.000 euros per preparar una òpera que estrenarà al Festival Castell de Peralada i, posteriorment, al Gran Teatre del Liceu i al Teatro Real de Madrid. Això li ha canviat els plans?

- Totalment. Com a compositora, el meu primer concert a Barcelona va tenir lloc el novembre del 2021. En comparació amb la realitat alemanya, és bastant fort. El que ha passat amb el premi està sent molt especial: no només per poder preparar una òpera meravellosa, que em ve molt de gust, sinó perquè m'ha posat al focus mediàtic, encara que sigui dins d'un món particular i petit. Abans de guanyar el Carme Mateu jo estava gairebé convençuda que mai tindria feina a Catalunya o a Espanya, mentre que a Alemanya sortien moltíssimes coses. Ara això ha canviat. No em fa feliç perquè pretengui fer-me famosa, sinó perquè vull tenir feina i treballar.

"La immediatesa, que tot sigui per ja, no és una manera còmoda de crear"

- En què fallem com a país perquè una persona amb talent se senti així?

- S'aposta poc per la cultura. Quan vinc aquí, em dona la sensació que en un auditori o un teatre gairebé es fa màgia amb un equip de dues persones treballant divuit hores al dia.

- L'òpera del premi Carme Mateu s'ha d'estrenar el 2024. Com la porta?

- Fa un any que vam començar. Les òperes són processos llargs i en aquest cas, més, perquè en ser una coproducció s'han de tancar acords a diverses bandes. Reinventarem de nou un text meravellós de 1923 que es diu Don Juan no existe. El va escriure una senyora coneguda com la Condesa de San Luis que era de classe noble, tradicional i catòlica, però alhora súper feminista i pacifista. Vaig descobrir-la després d'una petita investigació i em va semblar un punt de partida molt xulo. Tinc ganes de trencar amb la temàtica clàssica de l'òpera i donar veu a personatges que no en compleixin els estereotips. Em vinculo i creo paral·lelismes amb obres com Don Giovanni de Mozart, però també confrontant-m'hi. En segon lloc, el text que va escriure la Condesa de Sant Luis s'ha perdut. És paradoxal que trobis crítiques de l'estrena però no la peça com a tal. Vull reivindicar-la, a ella i a tantes autores oblidades que acaben sent només un article de la Wikipedia.

- A l'òpera li convé una actualització?

- Per mi, la música clàssica té un aspecte museístic total: s'agafen obres de fa segles i ara hi ha una tendència a l'alça de voler interpretar-les exactament com al seu moment. A més a més, existeixen uns codis: ningú es planta al concert amb xancletes ni pantalons curts, i la gent sap que entrarà algú i haurà d'aplaudir, que després s'afinarà...  Tot aquest ritual, que no és actual, m'encanta. Em crea curiositat i ha de continuar existint, però en paral·lel hem de poder qüestionar i obrir un diàleg amb obres del passat.


- Quan se li pregunta per referents, de fet, vostè en cita de contemporanis. I força dones.

- En el meu dia a dia consumeixo molta música. L'antiga, la medieval, la del Renaixement i de principis del barroc sempre m'ha agradat moltíssim, però alhora escolto La Oreja de Van Gogh. Aquesta varietat és vital. De cara a referents contemporanis, hi ha no només la part de l'estètica, com sona la música, sinó que m'omple com a creadora conèixer i conversar amb compositores amb més carrera que jo. Ens fem suport mutu.

- Helena Cánovas s'estrenarà el 2023 al cicle de Grans Concerts de L'Atlàntida de Vic. Què té previst portar cap a casa?

- Ara fa un any que vam començar a parlar amb Ramon Ferrer sobre un espectacle a partir del format de la cançó. Quan dius cançó, a l'imaginari de la gent s'hi activa alguna cosa. Parteixo de la pregunta de què és una cançó i la manera que tenim d'escoltar-les; des de la cançó tradicional, clàssica, pop... per llavors fer-ne jo de meves que s'escapin de l'estructura original. Aquest serà el primer tema que plantejaré. El segon, el diàleg amb una obra propera: Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor. La vaig haver de llegir a batxillerat i ara hi ha frases que m'horroritzen. Em passa igual amb Lieder de Schubert. M'encanta la música, gaudeixo escoltant-la o cantant-la, però tinc molts problemes amb el text. A Vic farem un ensemble de sis o set músics meravellosos agafant petits temes de la novel·la i fent-ne cançons que vagin des del passat fins al present. La Laura, per exemple, vol tenir un palau a Comarquinal, amb moltes habitacions, finestres lluminoses, un jardí... I la manera que té d'aconseguir-lo és casant-se. A mi socialment se m'ha ensenyat que algun dia tindré una casa, però em trobo que amb 27 anys he hagut de marxar del meu país per guanyar-me la vida i que visc en un pis de 30 metres quadrats pagant un lloguer força alt. Sempre a través del format de la cançó, vull establir diàlegs com aquest.

- Ara la música és la seva professió. Què fa perquè tenir-la de feina no acabi matant la passió?

- Mai he deixat l'ensenyament, les classes a altres persones. A banda que m'agrada, ho necessito, perquè no voldria que compondre es convertís en una cosa per tenir ingressos econòmics. És a dir, és la meva feina, m'han de remunerar, però em sabria greu sentir que faig una peça pensant en un mes de lloguer en comptes de perquè m'interessa, perquè puc dir, aprendre. Treballar en l'àmbit pedagògic em dona el coixí necessari perquè la música neixi del desig de voler fer-ne. També m'agrada el contacte social. No em motiva la imatge del compositor a l'antiga: algú tancat, vivint malament i fent sortir el geni mentre se li omple la casa d'aranyes.


- Vostè treballa molt a llarg termini. Això aporta serenor o és una pressió afegida?

- A Alemanya, fer calendaris els encanta, ja estem parlant del 2025. A l'estat espanyol, avui et poden proposar una peça per estrenar al mes de febrer. Conviure amb aquestes dues realitats és un maldecap. Diria que no hauria de ser ni l'una ni l'altra. A vegades em crea ansietat dir que sí a un projecte a tres anys vista, perquè no sé on seré ni què m'haurà passat. Alhora, però, viure amb el coet al cul, que tot sigui per ja, no em sembla una manera còmoda de crear. Per pensar necessites temps. Quan faig música, hi ha dies que no escric res, o coses que van a la paperera, però tot això és imprescindible. Si no, el resultat seria més diarrea que no compondre.

- On se sent a casa?

- A Tona, a Saragossa, al pis de Barcelona on va viure la meva àvia i a Colònia. Des que vaig marxar de Tona, el pis on soc ara és on he passat més temps. Quan em plantejo deixar-lo em costa molt, i crec que és normal, però haig de desfer-me de la idea d'un lloc estable. Si vull continuar en aquest món, no és una realitat que arribarà demà. Ara, de fet, potser justament necessito incomoditat, dubte, esforç... empenta que em porti a créixer constantment. Molts artistes que admiro tendeixen a això. Porto un tatuatge d'una dona que fa un triangle, amb els braços per sobre el cap. M'agrada el sentit metafòric de ser tu la teva pròpia casa.

- De Tona en va marxar sent molt jove. Hi manté un vincle habitual? I amb la família?

- N'hem après molt. I reconec que els ho he posat fàcil. Si els meus pares haguessin mantingut el xip de família tradicional del sud d'Europa, que vol els fills molt a prop, no ens hauríem entès. Al llarg d'aquests anys, a ells també els he vist créixer. Els estic molt agraïda. I la veritat és que parlem moltíssim, a vegades penso que més que algú que els té al mateix poble. Amb la meva àvia, igual, i tinc amics fantàstics a Saragossa i a Barcelona a qui sento molt a prop havent acceptat que no passa res perquè no hi siguem a cada aniversari.












 

Participació