La insignificança d'Espanya

«Espanya, fins i tot, si hi comptem Catalunya en el seu interior, és un estat que no compta en el món mundial per a res»

per Josep Sort, 6 de gener de 2014 a les 21:19 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de gener de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En l’informe número 4 que ha elaborat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, s’insisteix en una idea força. Concretament al fet que l’independentisme català no ha de ser antiespanyol. Hi estic totalment d’acord. Bàsicament perquè és com preocupar-se d’una realitat que és totalment perifèrica en el món mundial. Dit d’una altra manera, qui es preocupa d’una realitat que és irrellevant o insignificant?

Espanya, fins i tot, si hi comptem Catalunya en el seu interior, és un estat que no compta en el món mundial per a res. Imagineu-vos després de la imminent independència de Catalunya. No va ser membre fundador de la ONU, perquè en aquell moment era un estat pària, arrenglerat amb les potències feixistes que acabaven de ser derrotades, i ocupades militarment per les potències aliades. Destí que malauradament no vam compartir. Conseqüentment, no ocupa cap cadira permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU. Tampoc va participar en els inicis de la integració europea, ni tampoc ha aconseguit formar part del G-6, ni de les seves ampliacions posteriors. I, per més inri, no és un membre oficial del G-20, que aplega els països més desenvolupats conjuntament amb els anomenats països emergents, on sí que en són membres, l’Argentina i Mèxic, per exemple.


Les seves iniciatives internacionals es compten per fracassos. El més gran de tots ells és el de les Cimeres Iberoamericanes, la darrera de les quals celebrada recentment al Panamà, les ha deixades en un estat quasi catatònic. I és que cada cop més, el paper d’Espanya dins del muntatge iberoamericà, és menys rellevant, en benefici de Mèxic, de Colòmbia, d’Argentina, i naturalment, del Brasil.

L’altre àmbit tradicional, el del Mediterrani i el Magreb, els espanyols només pinten allò que França els deixa que pintin, i res més, atès que en el repartiment estratègic de les àrees d’influència entre Paris i Berlín, és territori d’hegemonia francesa. I punt. Als espanyols només els queda les engrunes… Algunes altres iniciatives, com el de l’Aliança de les Civilitzacions o el Fòrum de les Cultures, han tingut un ressò més aviat modest, sent magnànims. Naturalment, a dins de la UE, bàsicament, la seva funció és la parar la mà a veure què cau.


En definitiva, Catalunya, un cop independent, proposo que destini una partida d’ajuda solidària –aquesta sí que ho serà de debò- per tal que la societat espanyola no hagi de patir la inutilitat dels seus governs, la seva corrupció i la seva ineficàcia.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Sort
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
20/01/2017

A la primera no s'hi val, ni a la segona

10/10/2016

Catalunya ha ribotat el PSOE

12/09/2016

Amb cinc ja n'hi ha prou

27/06/2016

Unes eleccions de segona

30/05/2016

La cursa cap a l'esquerra

01/05/2016

Per què calen mestres si amb la xarxa els nens ho saben tot?

04/04/2016

L'estigma de l'esclava

29/02/2016

La Catalunya militar

25/01/2016

La DUI, com a pòlissa d'assegurança

14/12/2015

La gran oportunitat de la CUP

Participació