opinió

Mentider, l'un. Maleducat, l'altre

«El gest impresentable del monarca espanyol és l’expressió insolent i arrogant d’un neocolonialisme que menysprea qualsevol cosa amb flaire de llibertat»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 17 d'agost de 2022 a les 20:00 |
En el transcurs de la seva visita a Sèrbia i a Albània, entre altres indrets de l’est d’Europa, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que no reconeix la independència de Kosovo, com tampoc no ho fan altres estats europeus com Eslovàquia, Grècia, Romania i Xipre, ha afirmat: “la declaració unilateral d’independència viola el dret internacional”. I ho ha dit així, com si res, amb una cara de ciment armat, conscient de la guatlla que amollava, sense cap respecte a la veritat, simplement perquè sabia que mentir afavoria els interessos d’Espanya en la seva lluita contra els drets del poble català.

En realitat, el Tribunal Internacional de Justícia amb seu a la Haia (Holanda), el 22 de juliol de 2010, va emetre una sentència en la qual sostenia just tot el contrari: “declarem que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència”. I, més encara, segons l’informe sobre el dret a l’autodeterminació dut a terme per la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, el 2013, aquest anava encara més lluny en establir que “quan existeix una contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que, en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan calgui la legalitat vigent”.


Contra Catalunya i els seus drets, la mentida forma part del posicionament públic dels governs espanyols, dintre i fora de l’Estat, tant se val qui hi mani, com quan el llavors ministre d’Exteriors Alfonso Dastis, avui ambaixador espanyol a Roma, tenia la barra de sostenir a la BBC que les imatges de la brutal repressió policial espanyola l’1 d’octubre de 2017 eren un muntatge, malgrat tractar-se d’enregistraments de la mateixa cadena britànica i haver de ser desmentit en directe pel periodista que l’entrevistava. No va passar gens de vergonya, perquè aquesta circumstància requereix tenir-ne.

Més recentment, en acabar-se la reunió de la mesa entre els governs espanyols i català, el representant de l’executiu presidit per Sánchez parlava tot cofoi, i no era pas l’únic, de desjudicialitzar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i de mesures de suport a la llengua catalana. No havien de passar gaires hores perquè més independentistes fossin encausats, amb peticions de penes de presó de set anys, i es produïssin noves agressions a l’ús de la llengua catalana, en qualsevol punt de la geografia nacional al sud dels Pirineus, per part de funcionaris públics, generalment uniformats. I sense que el fiscal general intervingués d’ofici. Noves mentides, doncs.


Pocs dies després, tornava a ser Espanya la que, a més de disposar d’un president mentider, demostrava tenir un cap d’Estat maleducat. Efectivament, el rei Felip de Borbó, representant de l’única monarquia restablerta al món el segle XX, gràcies a una decisió del dictador Francisco Franco, feia quedar el seu país com un drap brut. A la presa de possessió del nou president de Colòmbia, en entrar solemnement l’espasa de Simón Bolívar, duta per soldats de gala, va ser l’únic dels convidats a la presidència de l’acte que es va quedar assegut a la cadira, sense alçar-se com tothom en senyal de respecte, tot fent una exhibició de mala educació, de menyspreu a la sobirania nacional del poble colombià i de no tenir l’alçada humana, intel·lectual, institucional, política, cultural i diplomàtica més elemental que se suposa que han de tenir els caps d’Estat.

Suposo que li devia coure que, amb l’espasa que menystenia davant l’opinió pública internacional, Simón Bolívar, el Libertador, com és conegut a l’Amèrica Llatina, aconseguís d’alliberar diverses nacions americanes de l’explotació econòmica, l’opressió política, el genocidi lingüístic i cultural i la mala educació de l’Estat que ell  representava. Desconec si, a més, estava o no al corrent que el nou president Gustavo Preto havia estat a Catalunya l’1 d’octubre de 2017, seguint el referèndum, i que eren catalans tant el seu cap de campanya com el cap de coordinació dels comitès territorials de suport. 


En la seva lluita d’alliberament nacional per tota l’Amèrica Llatina, Simón Bolívar (1783-1830) es trobava el 1823 a la localitat peruana de nom Kaixamarka, en quítxua, acollit amb alguns dels seus seguidors a casa d’uns catalans que, en anar-se’n a continuar la lluita, l’obsequiaren amb menjar, cavalls i alguns diners. L’acolliment dels catalans i la complicitat amb la causa alliberadora que aquest representava van ser tan grans que el Libertador va exclamar: “Tant de bo al Perú i a Amèrica hi hagués el patriotisme que tenen els catalans!

El cognom del general va donar nom a tot un país, Bolívia, es diu “bolívar” la moneda de curs legal veneçolana des de 1879, país que oficialment s’anomena República Bolivariana de Veneçuela, on la Guàrdia Nacional Bolivariana és un dels cinc components de les Forces Armades Nacionals Bolivarianes i, també, un banc i altres entitats duen incorporada la significació bolivariana, i se’n manté viu el record no sols en els cinc països que aquest alliberà (Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú i Veneçuela), sinó a tot Amèrica Llatina.

El gest impresentable del monarca espanyol, justificat i aplaudit de Vox al PSOE, és l’expressió insolent i arrogant d’un neocolonialisme que menysprea qualsevol cosa amb una mínima flaire de llibertat, un gest de desconsideració cap als símbols nacionals d’un altre país, una manifestació impròpia d’algú que és convidat a casa d’altri i quan hi va no en respecta les normes, en definitiva, la demostració que ben fet que van fer els colombians d’alliberar-se d’Espanya, un Estat que continua comportant-se amb la  fatxenderia inculta de sempre. Deu ser per alguna cosa que el refranyer popular assegura que “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
05/10/2022

Atònits

28/09/2022

Votar divideix

21/09/2022

Caimó, la història divulgada

14/09/2022

La teoria del mitjó girat

07/09/2022

Orgull de llengua

31/08/2022

Per una memòria política nacional

24/08/2022

La llengua, finalment, normalitzada

17/08/2022

Mentider, l'un. Maleducat, l'altre

10/08/2022

Turisme «patriòtic»

03/08/2022

Potser ja hem tocat fons...

Participació