OPINIÓ

Qui diu «pallasso» diu «fe»

«L’ascens a llocs de responsabilitat de figures peculiars com la de Pesarrodona es produeix com a resultat incontrolat del mecanisme d’autodefensa»

per Francesc-Marc Álvaro, 19 de maig de 2022 a les 20:00 |
Hi ha moltes maneres d’abordar el fet que el pallasso Jordi Pesarrodona hagi estat la persona més votada a les eleccions al secretariat nacional de l’ANC i que pugui esdevenir president de l’entitat que va ser el motor de les grans mobilitzacions del procés. La primera i més òbvia és enfocar-ho pel cantó de la crisi de lideratges que pateix l’independentisme i el país en general. La segona, una mica més envitricollada, és agafar l’assumpte pel rebuig visceral que generen els polítics i activistes professionals entre les bases més desenganyades per tot el que va venir després de l'1-O. Aquests són terrenys que ja s’han trepitjat. Parlaré del pallasso Pesarrodona des del punt de vista de la fe.

A mesura que el col·lapse del procés s’ha convertit en una realitat tossuda, els ciutadans que van prendre part en aquesta empresa col·lectiva han elaborat una sèrie de mecanismes de defensa per sobreposar-se a la sensació d’impotència que s’ha instal·lat en el cor d’aquest espai. El primer mecanisme consisteix a dir i repetir que "el poble va ser traït" per la cúpula processista, que no va tirar endavant el que havia proclamat, un relat que demonitza els líders i els seus entorns mentre idealitza les bases, que no van sacrificar-se perquè els que manaven "es van rendir". El segon mecanisme -que es desprèn del primer- consisteix en un canvi de mentalitat que identifica "fer política" amb l’engany sistemàtic per part de les camarilles de torn. L’ascens a llocs de responsabilitat de figures peculiars com la de Pesarrodona es produeix com a resultat incontrolat -inevitable- d’aquest segon mecanisme d’autodefensa. Ara toca que mani un altre personal. És com el retorn -amb més pebre- d’aquella ocurrència de Quim Torra que va ser coneguda com "la llista sense polítics".


El pallasso és la resposta de la fe -diguem-ho així- al rebuig frontal del fer política que experimenta una part de la gent que s’identifica amb el projecte de la independència. El pallasso és una icona suposadament pura, que proveeix d’una il·lusió pal·liativa una part d’aquells que han aparcat la revisió crítica del procés perquè ho consideren una mostra de feblesa, derrotisme i botiflerisme. El pallasso ha vingut a omplir un buit de sentit amb una cosa que no vol tenir res a veure amb la política convencional. Davant de la frustració i del desengany d’un embat ple de febleses i càlculs erronis, el pallasso remet a la simplicitat d’un ideal que es pretén tan simpàtic i noble com el nas vermell del clown. Ho tornarem a fer i ho farem molt fàcil. La revolta dels somriures s’inspira ara directament en el circ. Què pot fallar?

Pesarrodona arriba després de personalitats com Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Elisenda Paluzie. L’etapa de Forcadell és la d’una ANC imparable que pretén marcar el temps de la política i ho aconsegueix. L’etapa de Sànchez és la d’una ANC que entra en el terreny dels partits, solapant-se i confonent-se en unes coordenades que desplacen les responsabilitats institucionals. L’etapa de Paluzie és la d’una ANC tancada sobre ella mateixa, cada cop més marginal, menys transversal, i totalment incapaç de fer un diagnòstic del fracàs del procés. Com serà l’etapa de l’ANC liderada pel pallasso Pesarrodona?


Jordi Pesarrodona és també vicepresident de l’Assemblea de Representants del Consell per la República, organisme en l’òrbita del president Puigdemont que intenta mantenir viva la flama d’una legalitat paral·lela des de l’exili. Vol o no vol fer política el futur president de l’ANC? Activisme real versus política virtual? O activisme simbòlic versus política de substitució dels partits? Fem memòria: Pesarrodona va ser regidor d’ERC a Sant Joan de Vilatorrada, va ser conseller comarcal, i va presentar-se en el lloc 33 de les llistes de Junts per la demarcació de Barcelona als comicis del 14 de febrer. Pesarrodona deixa enrere la política grisa de picar pedra, la seva legítima ambició el propulsa a missions més altes. 

En el circ, l’art i el risc es donen la mà per sorprendre el públic. L’espectador té fe en què l’artista assolirà el seu objectiu i no es trencarà coll i barres. També té fe en què els acudits dels pallassos faran riure. És una fe basada en el talent, l’estadística i l’assaig constant dels números que s’ofereixen. Em sembla que la nova funció que ens prepara l’ANC serà tota una altra cosa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
28/07/2022

Hi havia molt poca gent

14/07/2022

Tocqueville ens visita

30/06/2022

La tempesta Borràs

16/06/2022

Política i vida privada

02/06/2022

El viatge de Dolors Feliu

19/05/2022

Qui diu «pallasso» diu «fe»

05/05/2022

Es necessita líder (i més coses)

21/04/2022

Voladura i miratge

07/04/2022

Ha començat el desplaçament

24/03/2022

Pedaç, jugada mestra o canvi de model?

Participació