Al fill del Duc de Feria, el jutjat només li ha trobat al compte 247 €. Segurament ningú creu que aquest Gran d'Espanya tingui aquesta quantitat al banc per arribar a final de mes. Acusat d'estafa, falsificació documental i blanqueig de diners va cobrar una comissió milionària per intermediar en la venda de mascaretes a Madrid. En plena pandèmia, mentre morien milers de persones, ell comprava un veler. La mentida indigna i mostra el menyspreu i cinisme dels qui es pensen estar per sobre de les lleis.

A Catalunya hi ha un 26,3% de persones en situació de pobresa -un 3% més que abans de la pandèmia-. La pèrdua del lloc de treball, de l'habitatge, l'empitjorament de la salut, la saturació dels serveis i l'augment de la precarietat és important i aquesta recessió no sembla tenir una clara solució.

Aquesta situació s'agreuja amb un sistema burocràtic que exclou qui més ho necessita. Silencio administrativo, de Sara Mesa, és un llibre de capçalera. Desenvolupa a partir d'una experiència concreta com, malgrat els debats polítics i les mesures per pal·liar la pobresa -sempre condicionades a l'acreditació de la mateixa– l'aporofòbia és central al sistema i l'omple de prejudicis que es tradueixen en un laberint burocràtic que exclou les persones necessitades.

Mesa explica el cas d'una dona sense llar que ha anat caient en una situació cada cop més extrema fins a viure al carrer. En no poder acreditar la seva condició de sensellarisme no té accés a cap ajut. Pot semblar un cas extrem i excepcional, però és un fet més normalitzat del que sembla. De fet, en les darreres dues setmanes he pogut comprovar personalment altres exemples.

Una dona sense documentació que tramita el permís va a una oficina de treball. Tot just entén l'idioma i no es desenvolupa amb comoditat en espais administratius -com la majoria -. Demana gestionar un ajut, condicionat a la situació de pobresa i els ingressos. Per sobreviure ha fet de treballadora sexual. La persona que l'atén la tracta amb cert menyspreu, per no entendre-la, i quan li demana sobre els diners que té al compte –més que el duc estafador– crida al davant de tothom "treballadora sexual? Que vols dir? Treball? Sexe?" L'avergonyeix davant la resta de gent i ella calla, no sap argumentar i marxa amb la cua entrecames. Altres treballadores sexuals han estat més intel·ligents i no han ingressat els diners, ella haurà de seguir treballant al carrer perquè l'ajut era la seva forma de plantejar-se un canvi. No podia acreditar la seva situació ni els seus ingressos.

Una família monoparental necessita acreditar que una de les criatures –la gran– no té pare, malgrat que ho digui el llibre de família. Abans del 2005 la llei, de 1958, obligava a registrar les criatures nascudes a nom de dos progenitors. De forma, gairebé automàtica, hauria de produir-se el canvi. Però el registre civil, malgrat saber que la llei està derogada, malgrat el títol de monoparentalitat de la Generalitat, obliga a comparèixer la filla -ara ja major d'edat– per tal que testimoniï que no té pare.

El laberint de la burocràcia extrema exclou i crea desigualtats. La diversitat és una realitat negada, la pobresa invisibilitzada. Tot va bé, ens en sortirem, deien.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor