Els darrers dos anys han estat un trànsit cap a un canvi important, el tema és, cap a on? Vam dir que sortiríem bé, inclús millor, en canvi, tot ha anat regular i la desconfiança s’ha cronificat. La malfiança en la política ja fa anys que hi és i això comporta un allunyament de les institucions, però també dels projectes. Els projectes, si no són compartits, no són possibles, i, ara per ara, som en la recuperació d’una certa normalitat que tot apunta serà pitjor i més precària.
 
Es cronifica la desconfiança però també la crisi econòmica i social. La pobresa i la precarietat han crescut. La recuperació sona lluny i s’han consolidat dinàmiques tòxiques. S’han mantingut els desnonaments, s’han perdut llocs de treball, la feminització de la pobresa ha augmentat, el futur no es veu gens clar... el No future torna a ser una realitat. La majoria de joves no veuen un futur amb possibilitats, es parla d’angoixes -l’angoixa és el sistema capitalista i patriarcal en si mateix- climàtiques, agorafòbies, digitalització malpaïda i mal executada, una possibilitat de guerra mundial i un món dividit i ple de desigualtats. Cap a on anem?
 
En aquest context es porten a terme actuacions que generen desafecció: una burocràcia extrema, que es digitalitza i consolida, que no ajuda ningú i acaba sent el que aferma les desigualtats, la ciutadania vivim sota sospita constant de frau, d’estafa i sobre aquesta sospita es desenvolupa el sistema. L’estat del benestar nascut després de la Segona Guerra Mundial va ser un avanç important, però l’arribada de crisis consecutives va comportar retallades i incerteses que han canviat, a poc a poc, allò que s’havia planificat. En lloc d’avançar cap a una millora del benestar de la ciutadania hem precaritzat la vida i ha augmentat la pobresa i l’exclusió. El fet de treballar de forma remunerada no és garantia i els treballadors i les treballadores pobres són una realitat excessivament propera.
 
No podem sortir d’aquesta darrera crisi, provocada per la pandèmia, des de la toxicitat i la desconfiança, per això cal que les administracions públiques i privades s’impliquin en la reconstrucció i no en facin negoci. Per posar un exemple, el rescat bancari era un préstec que la ciutadania fèiem i que se’ns ha de retornar per poder millorar les polítiques socials: habitatge per tothom  -és un dret fonamental- millora dels serveis públics i universalitat dels mateixos.

Aquesta reconstitució ha de partir de l’aliança social, els beneficis han de ser socials per a tothom i no monetari per uns quants. El sistema actual és caduc i tòxic, cal donar protagonisme i valor a la societat civil i deixar de fer clientelisme. Tot plegat ha produït populisme, individualisme i ha destruït la comunitat. Algunes administracions han aprofitat per aniquilar la societat crítica, un gran error. Cal refer les xarxes, canviar el que és caduc i anar cap a un sistema més democràtic, obert i equitatiu.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor