Li truco que ja són les deu tocades. Em sembla una hora prudent i no crec que el desperti, perquè a bona part d’Europa ja quasi que estan a punt de parar taula per dinar. Passa una bona estona abans no me l’agafa: “Paraulògic, ara. Disculpa, Pep!”, m’amolla un instant abans de penjar. Sí, “paraulògic”, crec que ha dit. Em quedo amb un pam de nas, sense saber què fer. Telefono llavors a un altre amic, al despatx. “Hola, Pep, bon dia. Escolta, t’aniria molt malament que parléssim més tard? Ja trucaré jo. M’agafes fent el paraulògic i ara vaig embalat!”. Li demano, sorprès: “Però, que no ets a la feina, ara, tu?”. I, molt professional, ell, em respon: “Sí, clar, on vols que sigui, si no? Però he descansat una mica de la paperassa i ara em distreia amb el paraulògic”. Es deu haver distret molt perquè no serà fins a quarts d’una de la matinada quan tindré notícies seves: ”Pep, ho sento, parlem demà. És que m’esperava a veure si ja havien sortit les paraules d’avui, però encara no. Fins demà!”.
 
Al Moto Club, al bell mig de la Rambla, demano un cafè com sempre. Del fons del bar m’arriba una exclamació que sembla italiana, malgrat que aquella xica la conec de Tarragona de tota la vida: Tuti, fa, tota joiosa, com si li hagués tocat la grossa, mentre branda el telèfon amb el braç enlaire en senyal inequívoc de victòria. I un conegut em saluda amb la mà i, de seguida, torna a fixar els ulls i tota l’atenció en la pantalla del seu telèfon mòbil, amb un interès entusiasta digne del més gran dels elogis. En sec, alça la vista per comentar-me: “Tu ja ho devies saber, no, que en català ‘imbècil’ pot anar amb accent o bé sense, perquè totes dues formes són correctes?”. Li dic que sí, clar, però no sé, francament, com m’he de prendre la pregunta. M’aixeco i vaig on seu ell i el veig atrafegat, dedicat en cos i ànima, a trobar paraules combinant unes lletres determinades d’un joc que s’anomena paraulògic. I ara començo a entendre-ho tot. Mentre això de la independència no arriba i tot fa pensar que ja serà passat l’estiu, la jugada mestra consisteix a tenir ocupat el personal independentista a salvar la llengua jugant al paraulògic. Realment, som, com a poble, únics i irrepetibles.
 
Anant cap a casa faig un truc a la Montse: ”Què, treballant, no?”, dic. “Sí, clar!”, fa. I continua: “M’agafes que esqueixo el bacallà, trenco el bull de les mongetes i confito la col, però ara, justament, intento trobar significat a algunes lletres, “c”, “u”, “p” i d’altres. És que també estic fent el Paraulògic, saps?”. Quan arribo a casa, em trobo la dona amb el telèfon a la mà, però parlant-hi, no potinejant tecles a veure què. Finalment, respiro alleujat, fins que sento que diu a sa germana: “No, Dolors, encara no he trobat cap tuti, avui, però ja en duc 63”. Em saluda amb un somriure i amb la mà lliure, mentre continua garlant. Obria la nevera per glopejar alguna cosa, quan truca la Carme amb el seu català occidental, tan net i clar, i em demana: “Que ja ha trobat el tuti, la Teresa? Digues-li que me’l passi de seguida que el tingui, que m’estic posant nerviosa. Jo en tinc 47. I ella, quantes en té, de paraules?”. Ufff, em fa l’efecte que m’estic quedant en minoria, com sempre, i he de prendre una decisió valenta.
 
La prenc. Demano l’enllaç del Paraulògic i hi començo a jugar. He de confessar que és d’allò més addictiu.  M’agrada. Però, això que em doni com a “incorrecta” qualsevol forma verbal que no sigui l’infinitiu em desconcerta. No seria més adient de fer servir l’expressió “paraula no vàlida” o bé “mot no vàlid”? Perquè, per cert, correcta sí que ho és qualsevol forma de la conjugació, encara que no es tracti d’un infinitiu. I el mateix podríem dir de diminutius de mots o d’altres solucions lingüístiques que llegim cada dia en qualsevol mitjà en català. Considerar “incorrecta” una paraula que sí que ho és no fa cap favor, diria, als que s’acosten a la llengua per primer cop d’una forma tan metòdica i regular perquè crea desorientació i d’això ja n’anem sobrats.
 
Es veu que tampoc no són considerats correctes els noms i cognoms. Però aquí no es tracta d’una mesura generalitzada, perquè hi ha alguns llinatges privilegiats que sí que hi són tinguts en compte. Per exemple Sansa, Nadal, Güell, Landa o bé Aute. Entenc molt bé que Carme Sansa és una artistassa com una casa de pagès, que els Nadal pesen molt a Girona i a Manacor, que això de comte de Güell és tota una nissaga, que l’actor Alfredo Landa, criat a Figueres, xampurrejava la nostra llengua i que el cantant Luis Eduardo Aute va ser un dels primers filipins a parlar català, però, no ho trobeu discriminatori per a tots els altres, amb una biografia més modesta? No admet topònims, però em sembla d’una gran sensibilitat cap a les minories que l’únic que accepti com a correcte sigui el de la població aranesa de Les, com a gest de discriminació positiva cap a la minoria occitana de Catalunya.
 
M’he passat tota la vida escrivint sant amb t final, home amb hac inicial i e final i també un tan sols amb dues lletres, i ara resulta que san, oma i unt també són correctes! Fins aquí ens ha dut el procés, sense estratègia unitària, ni full de ruta, ni res... No acostumo a beure gaire, però potser imamat quan m’adono que vinga a dir crossa un cop i un altre i es veu que muleta també és al diccionari. I sempre havia vist escrit outlet i deu estar malament, perquè el que apareix com a correcte és aulet. No entenc res. Com pot ser que no sigui correcte Laia o Etna i sí que ho sigui, en canvi, Tiama, que sembla més aviat propi de concursant en un programa de teleporqueria?
 
En fi, ja he descobert un fotimer de paraules noves que desconeixia, algunes de les quals no podia ni sospitar que existien, per exemple, junts, esquerra, república o bé unitat popular, i d’altres de lògiques i previsibles, per més que inusuals en la llengua quotidiana. I això em passa a mi, que no soc aglòs, ni àgraf,  ni indocte, ni maimó, ni quiescent, ni quec, ans tresco per la gleva opima dels llibres cada jorn a betzef. Està molt bé això del Paraulògic. I com que ja n’haurem après, quan toqui el tema aquest de la independència, ens hi dedicarem de ple, amb un entusiasme no menor al que emprem ara cercant paraules. Segur que, si ho fem amb la dedicació, la regularitat i la tenacitat d’ara, trobarem el tuti que ens durà, directe, a la victòria final...
 
I així les coses, em truquen de Nació Digital: “Hola, com va, que passa res? És que són quasi les vuit del vespre, hem de penjar el teu article i encara no el tenim!”. Té raó, tota. “Ostres, Ferran, perdona, és que, avui, entre una cosa i l’altra, he anat molt atabalat de feina. Te l’envio de seguida, no me n’havia pas oblidat”. En trec un dels dos o tres que, per a casos d’emergència tinc desats a la nevera, i li faig arribar. No sé què hauria pensat de mi si sabés que m’he passat tot el dia fent el Paraulògic.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor