opinió

Memòria de la repressió franquista

«Recordar i conèixer el passat no és obrir ferides, sinó explicar la veritat a la qual tothom té dret»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, Barcelona, Catalunya | 1 de desembre de 2021 a les 20:00 |
Fa una gelor insòlita per a aquesta època de l’any, a Tarragona, aquest dissabte. El fred s’endinsa cos endins i s’ensenyoreix de cada racó amb fiblades intenses que arriben fins al moll de l’os. Són les deu del matí i vora una vintena de persones, entre quaranta anys llargs i setanta curts, ens trobem davant la porta del cementiri per començar-hi la ruta de la repressió franquista, tapats amb bufandes i fulards. N’hi ha que duen guants i més d’un calciga el terra amb els peus, amb cops successius, intentant escalfar-se’ls.
 

Fa ja deu anys que el Fòrum de Tarragona per la Memòria organitza aquestes rutes, pels llocs emblemàtics de la repressió franquista a la ciutat. Qui en condueix el grup i en va fent les explicacions al llarg del recorregut, tot situant cada indret en el context de l’època, és l’historiador Xavier Tolosana, que es doctorà amb una tesi sobre la repressió franquista a les Terres de l’Ebre. Les seves paraules no es limiten a descriure uns fets ja històrics, amb rigor i coneixement, sinó que ho fa també amb tota la convicció política del demòcrata a qui repugna el franquisme, les connivències que en van fer possible la durada i les contradiccions que encara en blanquegen la memòria.
 

Al cementiri, tres fosses ens recorden l’indret on van ser enterrats molts dels 691 afusellats per aquell règim assassí que fou la dictadura franquista, beneïda pel nacionalcatolicisme, entre els quals una noia de 21 anys: Elisa Cardona i Ollé. Moltes de les víctimes van ser afusellades a la propera Muntanya de l’Oliva, mentre d’altres ho foren contra una tàpia interior del cementiri. A l’Oliva, un mural metàl·lic figura que en recorda els fets, però ho fa amb una ambigüitat que no respon a la realitat de la qual aquell paratge fou escenari: “Per tots els que van morir aquí defensant els seus ideals”.  Sembla com si fes encara por un relat verídic d’aquells crims, ja que no és que hi perdessin la vida, com qui té un accident laboral o de trànsit, sinó que van ser-hi afusellats, executats per un escamot militar uniformat i després de passar per davant d’un tribunal. I ni tan sols van poder defensar-se, perquè la majoria duien les mans lligades a l’esquena amb un cordill...
 

La gran esplanada dedicada a la fossa més gran, conté un inventari incomplet de les víctimes i el seu lloc de procedència, entre les quals una tomba a terra recorda Heinz Chez, la torna a garrot vil de Salvador Puig Antich. Les creus i altres senyals funeraris, damunt de la terra sota la qual colguen els cossos anònims de les víctimes, intenten recordar la memòria d’aquella o altra víctima amb el seu nom, com a gest purament simbòlic. Aquí hi reposa el metge Rafael Battestini, catalanista liberal i director de l’hospital de santa Tecla, que n’amplià el nombre de llits de beneficència i en retirà les monges dels serveis sanitaris substituint-les per professionals del sector. A pocs metres, el sepulcre sumptuós de qui va denunciar-lo. Entre la mar de nínxols, un nom crida l’atenció: Alba Companys i Jover, la germana monja del president, morta a Tarragona el 1958. I, en una capella lateral just a l’entrada, les despulles del general tarragoní Domènec Batet, que hagué d’entomar els fets del 6 d’octubre, afusellat també pels franquistes el 1937.
 

A la plaça del Pallol, hi ha l’Antiga Audiència on tenien lloc els consells de guerra, en aplicació del codi de justícia militar de 1890, però contra civils, acusats d’haver-se alçat en armes “contra los legítimos poderes del Estado, asumidos por el ejército a partir del 17 de julio de 1936”.  El món a l’inrevés, doncs. Els militars rebel·lats contra l’ordre democràtic de la República i la Generalitat acusen els que s’hi oposen de rebel·lió militar, adhesió a la rebel·lió, auxili a la rebel·lió i incitació a la rebel·lió, sense la més mínima garantia processal en la seva defensa i judici. Però la placa que hi ha a la façana de l’edifici de tot això no en diu res. I cal trepitjar la gespa i acostar-se fins al monument als morts tarragonins als camps nazis per interpretar què simbolitza el monument que s’alça al Camp de Mart, sense cap senyal que n’expliqui el significat.
 
La Falange, la guàrdia civil i l’ajuntament eren els autors dels informes als acusats, sovint a partir de denúncies fetes a base de simples rumors sobre persones d’ideologia d’esquerres, republicana o catalanista, sobre fonaments tan poc sòlids com ara: em sembla, em van dir, potser, diuen que, era amic de, anava amb aquell que era extremista... Els acusats eren “jutjats” en grups nombrosos i l’advocat “defensor” era sempre un alferes, de vegades estudiant del primer curs de dret. Curiosament, els testimonis no declaraven al consell de guerra i els acusats eren condemnats, generalment, només pel seu perfil ideològic i no pas per fets comprovats i degudament documentats.
 
El conegut com a Castell de Pilats, avui Museu d’Història de Tarragona, funcionà com a presó fins al 1948 i hi van passar vora deu mil republicans del Camp i de l’Ebre. A la sala on hi ha el Sarcòfag d’Hipòlit, s’hi amuntegaven en condicions deplorables prop de 200 persones, esperant cada matinada, amb esglai, el nom dels que aquell dia tocava afusellar. Un total de 152 preses van ser dutes des de Pilats al convent de les Oblates per funcionaris i guàrdies civils. El convent, per on van passar prop de dues mil dones, algunes amb nadons, era regit per deu monges especialitzades en la “reeducació de roges” i funcionà com a presó fins a 1943, període en el qual moriren 11 internes.
 
El recorregut de la ruta de la repressió dura unes tres hores i, lògicament, no pot aturar-se amb tant deteniment com fora desitjable a cada indret, ni tampoc visitar tots els llocs de la memòria de la repressió a la ciutat, com ara la Punxa, l’antic convent carmelita emprat com a presó i camp de concentració; el bell edifici on ara s’hostatja la Cambra de Comerç, abans antiga seu de la comissaria de policia franquista; la presó provincial i la dita Glorieta dels “caiguts”, naturalment els d’una sola banda, i on, fins al 1975, les autoritats civils, militars i religioses acudien per a fer-hi una cerimònia civil de recordatori de la seva victòria militar.

Recordar i conèixer el passat no és obrir ferides, sinó explicar la veritat a la qual tothom té dret. Per això cal aplaudir iniciatives com aquesta que ja fa temps que es van produint, en formats diversos, arreu dels Països Catalans. Iniciatives sorgides, en la majoria d’ocasions, de la societat civil i entitats memorialístiques que no volen oblidar, amagar o emblanquinar la memòria d’una repressió criminal menada per un règim dictatorial. És deure, però, de les institucions públiques el manteniment d’una senyalització adequada veraç i digna que no blanquegi el passat i que alerti les generacions actuals del perill d’un sistema polític que no volem que torni a senyorejar al nostre país.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
19/01/2022

Autoestima nacional (i II)

12/01/2022

Autoestima nacional (I)

05/01/2022

Abandonar el masoquisme nacional

29/12/2021

A l’altra riba, un país

22/12/2021

Als parlamentaris que són a Madrid

15/12/2021

Una vida amb noms

08/12/2021

​Cafè Lisboa

01/12/2021

Memòria de la repressió franquista

24/11/2021

Fuster de tot

17/11/2021

Això és Espanya

Participació