OPINIÓ

Un de cada cinc, veritats colpidores

«De mica en mica reparem les víctimes, les reconeixem com a supervivents i ens eduquem a entendre abans de jutjar, a no posar-ho mai en dubte»

per Laura Pinyol, 31 d'octubre de 2021 a les 20:00 |
He sentit dues frases aquesta setmana que em mantenen en un estat de trasbalsament cada vegada que hi penso. De fet, no me les trec del cap.

La primera li vaig sentir a Marina Guiu, una il·lustradora de 32 anys que, en un reportatge del Telenotícies emès el passat 25 d’octubre denunciava els abusos soferts quan tenia 9 i 10 anys. En el document –de les periodistes Mireia Prats i Anna Bonet– explicava com havia decidit denunciar-ho amb un contundent: "si no ho expliques, no ha passat".


L’altra corrua de paraules que no em trec del cap és la declaració infernal de la víctima d’una violació múltiple, i per torns, ocorreguda a Manresa l’estiu del 2019, que es va començar a jutjar a l’Audiència de Barcelona aquesta setmana. Diu: "La meva vida després d’això ha canviat molt, m’he engreixat 40 quilos en un any i mig per l’ansietat i pel fet de no sortir, no tinc contacte amb les meves amistats per la depressió i el malestar que tinc, he tingut i tinc molts atacs de pànic i ansietat, recordo constantment el que m’ha passat, tinc fòbia als homes, no vull que em toquin, no m’agrada ni em sento còmoda amb homes, sento que no puc anar sola pel carrer, no em sento segura, quan passo per la zona revisc els fets, dormo en estat d’alerta, no estic tranquil·la, no he pogut seguir més les classes, la meva vida ha sigut una puta merda".

Però no són les úniques notícies d’aquests dies. Albert Llimós, al diari ARA (23/10/2021), explicava en aquest reportatge, l’experiència de víctimes d’abusos infantils que han decidit auto editar llibres per explicar les seves experiències, en una mena de catarsi sobre la violència sexual. La primera és Mar Melón –La Voz escondida en el silencio– i les altres dues són les germanes Roser i Núria Guasch –Cicatrius, relats d’històries silenciades–. En el cas de la Mar, el seu pare va ser el seu abusador fins que va tenir 15 anys. En el cas de la Roser i la Núria, l’abusador era un oncle, i ho va fer fins que la Núria va dir-ho als seus pares, quan tenia 18 anys.


Encara hi ha hagut una altra notícia d’aquesta setmana que ha sotragat aquestes aigües encantades que camuflen els abusos sexuals infantils i la violència contra les dones. Ha estat la regidora de Capgirem Vic, Susanna Vives, que ha explicat a El 9 Nou (29/10/2021) els abusos que ella i la seva germana van patir del seu padrastre entre els 14 i els 19 anys.

Tot això ha estat aquesta última setmana, però se sumen a les denúncies i als casos de persones conegudes que han fet el pas d’explicar l’existència d’una violència sexual que, de tant tabú, es tendeix a invisibilitzar, com en el seu dia ho feu l’escriptora Bel Olid, la il·lustradora i escriptora, Paula Bonet, que els va recollir a la novel·la L’anguila (Univers, 2021) o el músic i bateria d’Els Pets, Joan Reig, després de publicar el tema Corvus (Som, 2018).


Hi ha tres coses que m’agradaria dir en aquest article que té poc d’opinió. La primera, sense les persones valentes que surten a despullar una veritat que és incòmoda, trasbalsa i trenca aquella idea d’una realitat sense violències ni tabús, no es podria parlar d’una violència contra els infants que és invisible i transversal, existeix, passa a prop, encara que ens sembli inassumible, i, segons les dades que Save the Children publica regularment, però també són dades que corrobora el Consell d’Europa, afecta 1 de cada 5 nens. És una demostració de valentia i generositat que les honora.

La segona, l’agraïment a les entitats com la Fundació Vicky Bernadet que treballen per l’atenció integral, la prevenció, la formació i la sensibilització. Seves són les dades que el 90-92% dels abusos no es reconeixen fins a l’edat adulta o que, en la majoria dels casos, entre el 80-85% es cometen persones de l’entorn de confiança o amb relacions intrafamiliars.

Per última, un reconeixement als mitjans de comunicació que decideixen trencar amb la llei del silenci i, com en el seu dia, quan es van començar a fer ressò dels casos de violència masclista contra les dones i a denunciar-los cada vegada que se’n coneixia un cas, dediquen esforços per recollir testimonis i fer-los sortir a la llum. I, així, de mica en mica reparem les víctimes, les reconeixem com a supervivents i ens eduquem a entendre abans de jutjar; a no posar-ho mai en dubte ni qüestionar la tragèdia viscuda.

Només així contribuïm a crear un marc mental que retrata una realitat que, com a societat, no tenim eines per identificar: 1 de cada 5 és víctima d’abusos sexuals abans dels 17 anys, el 90% no diran res fins a l’edat adulta, només el 10% es denuncien.

Segurament, no té res de deontològic. Però no sé, com a periodistes, si hauríem de tolerar una altra de les frases que em repiquen pel cap, també aquesta setmana: la de l’advocada d’un dels 4 acusats al judici de la violació múltiple de Manresa, que va preguntar-li a la víctima si havia intentat tancar les cames. Tots els monstres tenen còmplices.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
25/01/2022

És futbol! Però no només

09/01/2022

La gratitud

26/12/2021

Restriccions pel boc gros

12/12/2021

Hola, ministre Iceta

28/11/2021

De debò, en què esteu pensant?

14/11/2021

«Otras políticas» i causes perdudes

31/10/2021

Un de cada cinc, veritats colpidores

17/10/2021

Infants, els últims de la fila

03/10/2021

Malaurat 3 d'octubre

19/09/2021

Mentre duri l'empat

Participació