opinió

Com s'aconsegueixen les lluites compartides?

«En les lluites compartides és molt important el què i el com: els objectius que s’estableixen i les maneres que es decideixen seguir per aconseguir-los»

per Jordi Mir, 23 d'agost de 2021 a les 20:05 |
El concepte lluites compartides resulta molt atractiu i s’ha incorporat a un determinat imaginari. És un recurs fàcil i directe per fer referència a una realitat que es considera positiva: gent diversa que comparteix lluites per fer possible una societat millor. Més enllà del recurs fàcil i directe, una altra cosa serà entrar en l’anàlisi de quines són aquestes lluites compartides, qui les ha protagonitzat, com s’han desenvolupat, què vol dir fer possible una societat millor... Els darrers dies se n’ha tornat a parlar força amb motiu de l’episodi de l’inici de les Festes de Gràcia, el pregó de Jordi Cuixart, les escridassades a Ada Colau, la resposta del president d’Òmnium...

El concepte de les lluites compartides s’estén en el debat públic a partir d’una campanya d’Òmnium que mira al passat per construir en el present. Aquests exercicis poden ser tant interessants i positius com arriscats i perillosos. Són interessants i positius perquè ens poden fer recordar, conèixer, allò ja fet, aquella història poc coneguda i poc explicada de les lluites socials. Que una entitat es proposés entrar en aquest terreny podia ser una gran aportació per elaborar coneixement i divulgació d’aquestes lluites que han transformat la nostra societat. Aquestes lluites i mobilitzacions han estat poc ateses per una historiografia, un periodisme, una societat, massa atenta a allò que passa a Palau i poc allò generat des de les places, els barris, els moviments socials.


Aquests exercicis també tenen el seu perill i el seu risc davant de la possibilitat de caure en un presentisme que fa mirar el passat amb ulls del present o responent als interessos del present. Aquesta campanya que volia recuperar lluites compartides va ser pensada per assolir en el present una lluita àmpliament compartida al voltant dels objectius d’Òmnium en el present. Una campanya legítima. El problema pot arribar quan aquest presentisme ens porta a desatendre la història, a veure-la parcialment, a forçar-la per interessos actuals. El presentisme és un dels mals de les maneres de fer història i té molt a veure amb la necessitat de qui des del present vol reconstruir la història, un passat que li és propici. No és un problema d’Òmnium, és un problema de la manera de fer història i convé tenir-ho sempre present.

L’historiador Marc Andreu, que de tot això en sap molt, aquest passat diumenge (22 d’agost) publicava l’article "Cultura unitaria y luchas compartidas" a El País. El mateix dia a l’Ara en Jordi Muñoz en publicava un altre que portava per títol "A qui fan nosa les lluites compartides?". Dos interessants articles que partint de l’episodi del pregó de Gràcia van molt més enllà. Andreu, des de la perspectiva històrica i la seva trajectòria investigadora, busca aprofundir i aclarir aquest concepte de lluites compartides i assenyala aquelles que no ho han estat. Un necessari exercí de rigor. Muñoz, des d’una perspectiva politològica i mirant més cap al futur que desitjaria, reflexiona sobre la necessitat actual d’aquestes lluites compartides, construïdes des d’un espai ampli i transversal.


Són dos textos diferents, amb objectius no necessàriament compartits, però que ens ajuden a entendre i a pensar. He volgut aprofitar la seva publicació per aportar algun element més a l’anàlisi, la reflexió i el diàleg sobre les lluites compartides. Potser cal fer públicament una pregunta clau: com s’aconsegueixen les lluites compartides?  Si estem d’acord en la importància de les lluites compartides, en allò que tenen de positiu, caldrà preguntar-se com s’aconsegueix que ho siguin. Què fa que una lluita sigui compartida? Motius per lluitar n’hi ha molts i diversos, què fa que alguns siguin compartits? Què fa que algunes d’aquestes lluites aconsegueixin ser compartides? Mirar i conèixer la història, també el nostre present, ens pot fer aprendre molt per intentar respondre a aquestes preguntes. A la mateixa història de Catalunya hi ha diferents episodis que en són una bona mostra. Per això destacava el potencial per a la transformació social que una entitat com Òmnium decidís analitzar, recordar, divulgar aquests episodis. Tenim molta feina a fer en aquest terreny.

En les lluites compartides és molt important el què i el com: els objectius que s’estableixen i les maneres que es decideixen seguir per aconseguir-los. Lluny de la idea que hi hagi receptes màgiques, experiències idíl·liques o edats d’or a què tornar, cal tenir molt presents algunes realitats de passat i present. Una lluita difícilment podrà ser compartida si no es construeix des d’una gran atenció als objectius que es defineixen (a curt, mitjà i llarg termini) i a les formes d’actuació que se seguiran per assolir-los. Una lluita compartida aconseguirà aglutinar gent força diversa i plural, i això tindrà la seva traducció en els objectius i en les maneres de fer. Els enfrontaments, els atacs, les imposicions, dins del bloc que vol compartir una lluita no acostumen a donar resultats positius. Acceptar la diversitat, buscar objectius que puguin ser desitjats per diferents tipus de perfils i col·lectius, construir la lluita de manera inclusiva i democràtica... Això sí que acostuma a donar resultats positius. En el passat i en el present podem trobar exemples molt il·lustratius. Penso, per exemple en la constitució i el recorregut del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona durant la dècada dels seixanta, o en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca avui, o... Pensem-hi, parlem-ne.


No totes les lluites seran compartides, ni han de ser-ho. Però si es vol aprofitar la gran capacitat de transformació social que tenen les lluites compartides caldrà treballar per tal que ho siguin. Actualment som una societat que parla molt de mobilització, que la practica, però que potser l’analitza poc, que hi pensa poc, que no se n’ha preocupat gaire... Per no parlar de com ha arribat fins i tot a criminalitzar-la... Coneixem molt poc de les lluites que estan darrere dels canvis socials que han fet que la nostra societat sigui més justa, tingui drets abans inexistents, pugui crear democràcia (per limitada que encara sigui)...

Convindria dedicar més atenció a la importància d’aquesta mobilització social que ens permetrà conèixer d’on venim i ens ajudarà a decidir cap on volem anar. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Mir
Doctor en humanitats, professor a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i a la de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. És membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (UPF) i l’Observatori del Sistema Universitari. A Twitter: @llambordes.
18/10/2021

Dret a l'habitatge i model policial: dels carrers als parlaments

20/09/2021

Què vol dir creixement?

11/09/2021

La Diada de l'Aeroport

23/08/2021

Com s'aconsegueixen les lluites compartides?

26/07/2021

Els nous incendis de la crisi climàtica

17/07/2021

La il·lusió del final de la pandèmia

14/06/2021

El sentit comú ecologista no és suficient

17/05/2021

15-M i 1-O: dues cares d'una mateixa moneda

19/04/2021

Debats que no tenim

22/03/2021

El Parlament més d’esquerres

Participació