OPINIÓ

Neocolonialisme?

«Espanya i el seu Estat, en ple segle XXI, continuen comportant-se amb nosaltres, descaradament, emprant totes les pràctiques més abjectes del colonialisme de sempre»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 26 de maig de 2021 a les 20:05 |
Generalment, tendim a associar el colonialisme o imperialisme, l'acció duta a terme per un Estat per dominar políticament, econòmicament, culturalment i lingüísticament un poble o pobles concrets, a èpoques passades, pensant en el cas d’antigues potències colonials com la Gran Bretanya, França, Espanya o Portugal, i també, més recentment, els Estats Units d’Amèrica del nord o l’antiga URSS, avui transformada en la Federació Russa.
 

Els territoris sotmesos al domini global d'una potència forana són anomenats, habitualment, colònies. I és cert que, fins ara, quan fem referència a colònies o antigues colònies tendim a pensar en països del tercer món, de l'Àfrica, l'Àsia o, en certs aspectes o en temps més reculats, a l’Amèrica llatina, però no pas, habitualment, en països d'Europa. L'Índia o Malta, posem per cas, són antigues colònies britàniques, com en van ser de França nacions com Algèria o el Senegal, d’Espanya els Estats Units Mexicans o Xile i de Portugal països com Angola, el Brasil o Moçambic.
 

Semblava, doncs, desencertat d’emprar mots com ara imperialisme, colonialisme, colònies i, menys encara, metròpoli, en relació amb situacions d’opressió nacional al primer món.  És cert, però, que l’opressió nacional ha estat i és una realitat a tots els cinc continents, tot i que aquesta coincidència fonamental no ha estat prou considerada  per a homologar casos evidents de colonialisme, malgrat la diversitat de situacions existents, en cada cas, i també una pluralitat tan gran pel que fa a l'estructura econòmica, la cultura política i un pes determinat de cada idioma nacional.
 

He de confessar que, fins ara, quan se’m demanava, en relació amb el cas català, si érem o no colònia d'Espanya, la resposta sempre feia de mal dir, sobretot si ens havíem de limitar a l’ús de la terminologia convencional, com també deu passar el mateix pel que fa a Escòcia en relació amb el Regne Unit de la Gran Bretanya o al Quebec en relació amb el Canadà. Aparentment i en una primera reacció, poca cosa a veure comparant-ho amb la definició del vincle colonial de Timor Oriental amb Portugal o Indonèsia, de Cap Verd amb Portugal, del Congo amb Bèlgica, de Kenya amb el Regne Unit o bé de Madagascar amb França, sobretot per la manera tan bèstia, violenta i depredadora de comportar-se els estats oficialment civilitzats.
 
Les potències colonials eren estats, en tots els casos, més avançats en tots els àmbits que els seus territoris colonials i la seva capital, la metròpoli, exercia també una inqüestionable capitalitat supraestatal, imperial, doncs. Es tractava de règims democràtics, industrialitzats, cosmopolites, amb una població viatgera i, generalment, plurilingüe, estats i metròpoli per on havien penetrat i després exportat totes les manifestacions de la modernitat en tots els àmbits: polític, cultural, científic, tècnic, filosòfic, esportiu, religiós, etc.
 
El nostre cas nacional, doncs, el dels Països Catalans, no fa de bon encaixar en aquest estereotip colonial, ja que, ben mirat, reunim molt més que no pas l’imperi i que la seva metròpoli, clarament, tots els ingredients característics de la modernitat. Tenim una inequívoca cultura democràtica, una tradició industrial, una mentalitat oberta que ens fa saber més idiomes i viatjar molt més que a la resta de territoris de l'Estat, un tarannà innovador i emprenedor, uns tics anti estatista que ens fan confiar més en la societat que en la burocràcia i ha estat sempre a través de la nostra nació per on han penetrat a la península els grans exponents de la modernitat.
 
En canvi, però, Espanya i el seu Estat, en ple segle XXI, continuen comportant-se amb nosaltres, descaradament, emprant totes les pràctiques més abjectes del colonialisme de sempre: amb un saqueig fiscal desfermat i persistent, un fre permanent al desenvolupament econòmic de les empreses en el nostre territori, unes infraestructures insuficients i inapropiades, la uniformització cultural supeditada a una matriu espanyola única, la imposició del seu idioma en tots els àmbits en substitució del català, una legalitat pensada no per a la defensa dels drets democràtics bàsics i les llibertats fonamentals sinó per al manteniment de la integritat territorial, una estructura d'Estat totalment centralitzada a la seva capital, un aparell estatal, administratiu, polític, militar, policial, judicial, comunicatiu, religiós i unes infraestructures pensades, exclusivament, per al manteniment dels interessos i els privilegis de les elits improductives que fa segles que viuen d’aquesta situació.
 
No sé com hauríem d’anomenar la nostra peculiar situació d'opressió nacional, amb la corresponent alienació nacional de bona part dels integrants de la nostra societat, però si dels que van a viure als pobles en diem neorurals; neofranquistes, als partidaris de l’antic règim que ara van sortint de l'armari i, neoliberals, als defensors del liberalisme econòmic més desfermat, si Espanya ens tracta com una colònia i continua amb la seva mentalitat colonitzadora de sempre, des de plantejaments propis d’un colonialisme de manual, no deu ser perquè practica un neocolonialisme que ens ha convertit, ras i curt, en una neocolònia?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
16/06/2021

Ideologies esfilagarsades

09/06/2021

Provincianisme idiomàtic

02/06/2021

Ñ, la darrera salvatjada

26/05/2021

Neocolonialisme?

19/05/2021

La seguretat de Puigdemont

12/05/2021

Els bolets de Catalunya

05/05/2021

Espanya, al·lèrgia i vaccí

28/04/2021

Casals, una veu al món

21/04/2021

De banderes, himnes i visques

14/04/2021

Adeu a un protestant català

Participació