1 de 10
Opinió

Catalunya, la nació i l'Estat

per Enric Marín i Otto, 20 de maig de 2021 a les 20:45 |

«L'aposta democràtica guanyadora passa pel reforçament de la identitat de projecte des de la pluralitat i la diversitat»

Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de maig de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
1. L'autodeterminació. La sentència del TC del 2010 sobre l'Estatut va actuar com una guspira que va desencadenar el procés d'autodeterminació de Catalunya que ha marcat la política de la darrera dècada. Alguns encara creuen (o volen creure, o volen fer veure que creuen) que el procés va culminar l'octubre del 2017. Però el fet és que totes les evidències diuen que la relació de forces internes i externes feien inviable la proclamació efectiva de la República. La repressió posterior (amb exili i empresonaments) i les dificultats per avaluar de manera objectiva el punt en el qual realment es troba el procés d'autodeterminació han comportat tres anys de dol, de transitorietat i de provisionalitat. Una provisionalitat que es va fer progressivament insuportable amb la irrupció imprevista i imprevisible de la pandèmia global i la triple seqüela de crisi sanitària, econòmica i social. A mesura que passaven els mesos la recuperació del principi de realitat per part del sobiranisme polític es feia més i més urgent.

2. La nació. Encara que pugui semblar paradoxal, els anys en els quals s'ha plantejat l'accés a l'estatalitat catalana de manera més massiva i sostinguda han coincidit amb la proliferació d'indicadors preocupants referits a la vitalitat de la cohesió social i o la força de la llengua i la cultura catalanes. És només una paradoxa aparent. Pel que fa a la cohesió social, parlem del període afectat per la severa crisi financera del 2008. I quan encara no havíem superat del tot els seus efectes socialment nocius, va irrompre la pandèmia. Alguna cosa semblant ha passat en els temes del meu camp de treball a la universitat: la comunicació, la cultura i la llengua. Aquests anys han coincidit amb el canvi més important i més accelerat en el camp de les formes de producció, difusió i consum de tota mena de béns simbòlics. Les condicions econòmiques i polítiques en les quals s'ha produït aquesta transformació de l'ecosistema cultural i audiovisual fan que la llengua catalana tingui dificultats creixents per accedir a l'espai públic. Particularment, en els espais de socialització de la infància i la joventut. Avui, a Catalunya, les polítiques lingüístiques i culturals van penosament a remolc dels fets.


3. La identitat. La falsa paradoxa a la qual m'acabo de referir ha pogut fer pensar en una altra paradoxa: quan semblava que la societat catalana tenia més a tocar de mans l'accés a l'estat propi, més s'han debilitat les bases socials i culturals de la nació. Novament es tracta d'una paradoxa aparent. Però té la virtut de posar el focus sobre la qüestió de la identitat i la cohesió social. I la qüestió de la identitat i la cohesió social és la clau de volta del procés d'autodeterminació de Catalunya. Una part de l'independentisme català pot tenir la temptació de pensar que la nació ja està feta i que cal instal·lar-se en una identitat de resistència que legitimi la confrontació amb l'Estat. En realitat, aquesta és la via que facilita l'estratègia del nacionalisme espanyol de dividir la societat catalana per garantir la inqüestionable unitat d'Espanya. L'aposta democràtica guanyadora passa pel reforçament de la identitat de projecte. La identitat construïda des de la pluralitat i la diversitat que connecta el passat amb el present i el futur, reforçant la cohesió de la nació sencera, la nació realment existent.

4. La societat. En la seva intervenció inicial en el debat d'investidura el candidat a la presidència de la Generalitat Pere Aragonès ha afirmat que "Catalunya necessita una sacsejada". Ho ha fet per referir-se a les quatre transformacions que, segons Aragonès, ha de viure el país al llarg dels propers anys: la social, marcada per una economia de marcat accent progressista; la de la lluita contra l'emergència climàtica; la democràtica per fer inevitable l'amnistia i l'autodeterminació; i l'agenda feminista, que significa un canvi cultural tant radical com el de la transformació ecologista. La combinació d'aquestes quatre prioritats és il·lustrativa de la necessitat de renovació i de transformació social de la societat catalana. No hi ha disjuntiva entre emancipació social i emancipació nacional. De fet, sense apoderament democràtic i social no hi haurà accés a l'estatalitat catalana.


5. L'Estat. Cal "sacsejar Catalunya" per reforçar la identitat inclusiva i de projecte de la societat catalana. I no n'hi haurà prou amb renovar les bases de l'economia, facilitant la transició verda i la digitalització, o impulsant amb determinació política l'agenda feminista. També caldrà blindar la unitat civil mentre es fa possible un nou impuls de la llengua i la cultura. Un impuls encara més potent que el dels primers anys 80 del segle passat. No hi ha temps a perdre. I sembla del tot evident que tot això no serà possible sense el reforçament institucional de l'autogovern i el protagonisme de la societat civil. És a dir, sense una estratègia d'acció conjunta i complementària de la societat política i la societat civil. Cal, en definitiva, fer més forta la nació per conquerir l'Estat. I, amb la mirada posada en aquesta fita, els pròxims dos o tres anys seran claus, determinants. Més (o molt més) del que alguns semblen imaginar.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
Més articles de l'autor
04/12/2022

Educació, cultura, llengua i votar

20/11/2022

​Contra la derogació del delicte de sedició!

06/11/2022

Socialisme o barbàrie

23/10/2022

Debilitar el país... per erosionar ERC

09/10/2022

Nou cicle polític a Catalunya

25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

04/09/2022

La continuïtat del «nation-building» català

14/08/2022

Els Borbons i Simón Bolívar

31/07/2022

Borràs i el canvi de cicle

Participació