OPINIÓ

La trampa de les dues Espanyes

«El futur dels catalans depèn d’entendre i fer entendre que, quan es tracta de Catalunya, malauradament no hi ha dues Espanyes, sinó una»

per Aleix Sarri , 2 de maig de 2021 a les 19:30 |
El catalanisme i el nacionalisme català primer i l’independentisme actualment fa ben bé 80 anys que viu atrapat en el dilema de les dues Espanyes. Cal donar suport a l’Espanya roja-demòcrata per barrar el pas a la blava-franquista?

Bona part de la política que se segueix depèn de la resposta que s’hi dóna. Quasi sempre, s’ha optat pel suport al PSOE i la oposició absoluta al món del PP, i quan s’ha intentat agafar una postura equidistant com amb el pacte del Majestic el fracàs ha estat sonor: la resposta va ser un ressentiment encara més gran contra Catalunya i la perversió definitiva del marc constitucional de 1978. 


Els darrers anys de la política catalana, després del 17, hi han tornat. Tota la política d’ERC (i el PDECAT) els darrers 3 anys s’ha basat en la idea que un govern de Pedro Sánchez i del PSOE és un mal menor i que per tant cal apuntalar-lo per evitar el govern de la dreta post-franquista. Tanmateix, aquesta lògica, potser basada en una visió massa romàntica de la 2a República, no ha donat cap fruit. Malgrat la votació reiterada de investidures, pressupostos i estats d’alarma, els presos segueixen a la presó, els exiliats a l’exili, el franquisme segueix envaint totes les institucions de l’estat i cap dels greuges econòmics, lingüístics o constitucionals dels catalans ha estat resolt (ni s’espera que ho sigui). L’ensarronada dels fons europeus hauria de marcar un abans i un després però el drama és que aquesta part de l’independentisme pot quedar atrapada per la seva pròpia retòrica si la previsible victòria d’Ayuso i VOX a Madrid recrea mediàticament el fantasma de les dues Espanyes, just en el moment en què comença a ser més evident que el pacte amb el PSOE ha estat eixorc. 

No cal ni dir que un govern espanyol amb Marlaska (sis cops condemnat per no haver investigat tortures), Robles (protectora del franquisme de l’exèrcit) o Calvo (d’instint nacionalista espanyol) no es pot considerar un bon govern per Catalunya. Tanmateix, el romanticisme amb la República del 31 ho ennuvola tot. També per als comuns, que negant-se a admetre que la reforma d’Espanya en clau federal o confederal és una impossibilitat evident, necessiten creure que el PSOE és un partit d’esquerres à la europea. Quan tots sabem que no és així.


La veritat és que els anys de Zapatero, malgrat el cinisme i les promeses incomplertes comencen a semblar un oasi. El PSOE nacionalista espanyol de José Bono (“mi padre era falangista pero honrado”) i Rodriguez Ibarra, ha estats substituït pels Lambán, Fernandez Vara i García-Page, que no es queden pas enrere en la seva catalanofòbia, molt sovint indistingible del PP o Vox. Senten que tenen tan marge que fins i tot es poden permetre seguir protegint Rafael Vera malgrat la seva implicació en el terrorisme d’estat dels GAL o ser els més monàrquics de la classe quan es tracta de protegir Felipe VI dels esquitxos corruptes del seu pare.

Com deia, s’aprofita el PSOE de la nostàlgia republicana i la necessitat de normalització de Podemos (cal reconèixer que Pablo Iglesias, amb les seves llums i les seves ombres, ha estat l’únic polític espanyol que s’ha atrevit a qüestionar el règim) que els ha portat a empassar-se masses gripaus i ja es troben desarticulats i sense capacitat de pressió real. 


Ja s’ha oblidat com Felipe González, el candidat preferit de Carrero Blanco per governar al PSOE (1), va matar políticament el seu propi exili per poder-se adaptar millor al nou règim. També com, malgrat el front comú el 6 d’Octubre del 34 contra el govern Lerroux-CEDA i el suport conjunt al règim republicà, durant la guerra civil Negrín i Indalecio Prieto van aplicar una política de setge al govern de la Generalitat, arrabassant-ne tantes competències com van poder, culpant-la del mal rumb de la guerra i menystenint els esforços del poble català tant en termes d’enviament de soldats al front com en l’acollida massiva de refugiats (a mitja guerra ja eren uns 300.000). En el seu ànim jacobí van prohibir que hi haguessin brigades catalanes i fins i tot van prohibir dur les quatre barres a l’uniforme militar (2). Dues afirmacions, una d’Azaña i una de Negrín serveixen per acabar de perdre qualsevol ànim nostàlgic. 

Deia Azaña el 1938, en referència a la pràctica de bombardejar Barcelona com a càstig polític: “El sistema de Felipe V era injusto y duro, però solido y cómodo. Ha valido para dos sigles”. Negrín per la seva banda, era igual de clar el juliol del 1937 i li deia al propi Azaña: “Aguirre no puede resistir que se hable de España. En Barcelona afectan no pronunciar siquiera su nombre. Yo no he sido nunca -agrega- lo que llaman españolista ni patriotero, pero ante estas cosas me indigno. Si estas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos las entenderíamos nosotros, o nuestros hijos, o quién quiera”. (3)

Ho afirmava després de les matances franquistes a Extremadura i Andalusia, i per tant ja plenament conscient de la crueltat i carnisseria bèl·lica de les tropes rebels, i tanmateix Negrín deia preferir Franco a la sobirania de Catalunya o Euskadi. Impressionant. L'antes franquista que rota de Negrín, és el vertader fil roig del PSOE envers la qüestió catalana. 

És exactament la lògica que ha portat el PSOE de Pedro Sanchez a legitimar i donar suport al 155, la presó, l’exili i la repressió judicial contra centenars de persones a canvi de protegir la unitat d’Espanya. Malgrat els escarafalls electorals actuals, fa dos anys Pedro Sanchez posava com a condició per participar dels debats televisius que hi fos també VOX, que era tractat per Pedro Sanchez com un partit amb “sentido de estado” fa just dos mesos quan aprovava l’ultracentralista decret de fons europeus; fa tot just dos setmanes el mateix PSC votava per protegir el dret de VOX a tenir un senador autonòmic al Parlament. No cal ni dir res del fet que es manifestessin plegats amb total normalitat la tardor del 17, hagin fet rodes de premsa conjuntes per defensar l’opositor veneçolà, el pro-espanyol Guaidó o equiparessin la formació neofranquista amb Junts per Catalunya amb el simple objectiu de estigmatitzar el President Puigdemont i tots els qui l’hi donem suport i blanquejar l’existència explícita de la ultradreta espanyola.

Escric sobre tot això perquè les eleccions madrilenyes han donat el tret de sortida a un nou revival del debat entre les dues Espanyes que en realitat només en són una de sola quan es tracta de Catalunya. Augmentarà la pressió per donar suport gratuït al PSOE malgrat la seva nul·la voluntat d’arribar a un acord per l’autodeterminació i la fi de la repressió. Per això és tan important que les forces independentistes expliquin la veritat sobre el PSOE als propis electors i a la comunitat internacional o ens quedarem atrapats de nou en la falsa retòrica d’un mal menor que no és tal. De facto, també és la única forma de donar incentius a l’oportunista de Pedro Sánchez per a que es mogui. Entenc que es vulgui mantenir un temps més la taula de diàleg, però paral·lelament és moment de començar a preparar-se seriosament per la previsible falta d’acords i un futur retorn del PP a Moncloa.

Escòcia vota el dijous i pot donar una supermajoria a les forces independentistes que els doni una nova oportunitat per fer un referèndum d’independència que poden guanyar. Si ho fan, serà el primer canvi a les fronteres de l’Europa Occidental des del segle XIX i pot marcar un canvi de mentalitat a la Unió Europea.  Paral·lelament, les sentències d’Estrasburg (si són positives globalment) podran donar una sacsejada. Però tot plegat només serà útil si s’arriba a un acord estratègic general que faci que els propers anys s’utilitzin totes les palanques institucionals i civils per forçar una negociació real, sí, però també per preparar un nou escenari de xoc amb l’estat espanyol, més que previsible i possiblement definitiu per tota una generació. El futur dels catalans depèn d’entendre i fer entendre que, quan es tracta de Catalunya, malauradament no hi ha dues Espanyes, sinó una.

Fonts:

(1)" La Transición española: el voto ignorado de las armas" de Xavier Casals, Ed. Pasado & Presente
(2)"Les relacions entre la Generalitat i el govern central", volum 14 de la sèrie ‘Catalunya durant la guerra civil dia a dia’, publicat per Edicions 62.
(3)"Anar de debò", de Borja de Riquer, Rosa dels Vents

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
02/05/2021

La trampa de les dues Espanyes

19/04/2021

Twitter: la batalla pel relat

04/04/2021

De Pasqua i tradicions

21/03/2021

El tancament de caixes de 1899: la «sedició» fiscal dels catalans

21/02/2021

L'Estat no ha canviat, nosaltres sí

11/02/2021

La dimensió internacional del 14-F

24/01/2021

Brexit: l’amenaça fantasma?

11/01/2021

La política internacional catalana: una mirada personal

28/12/2020

Hi ha catalanofòbia al Tribunal Constitucional?

13/12/2020

Minoria nacional

Participació