OPINIÓ

Violència, unitat civil, rescat social i ambició nacional

«L’excepcionalitat del moment demana el compromís democràtic més ferm i polítiques de diàleg i negociació de geometria variable»

per Enric Marín i Otto , 25 de febrer de 2021 a les 20:46 |
1. Violència. Els vespres barcelonins d'aquests darrers dies recorden la imatge de "Barcelona rosa de foc". No és una representació imaginària. En la segona meitat del segle passat, l'historiador Eric Hobsbawm s'hi referia de la següent manera: "Barcelona ha estat la ciutat europea que més lluites obreres i rebel·lions populars ha viscut al llarg dels segles XIX i XX. Els anarquistes d'altres països la van denominar La Rosa de foc i el terme es va difondre amb ocasió de la Setmana tràgica". En el crepuscle del segle XIX, Friedrich Engels ja havia recollit una idea semblant: "Barcelona, el centre fabril més important d'Espanya, té en el seu haver històric més combats de barricades que cap altra ciutat al món". Per completar el panorama podríem afegir la frase atribuïda a Baldomero Espartero: "Pel bé d'Espanya cal bombardejar Barcelona un cop cada 50 anys". I, efectivament, en els darrers 200 anys Barcelona ha estat l'epicentre preferent del conflicte entre les classes populars catalanes i l'oligarquia catalana i espanyola i, de forma indestriable, entre el nacionalisme uniformista espanyol i la voluntat d'afirmació catalana.

Amb aquest rerefons històric, hi ha que es pot sentir temptat de pensar que la via violenta d'aquests dies pot obrir camins. Però no. Ni ara, ni abans. La violència mai ha estat la palanca de transformacions socials progressistes. Gairebé sempre ha actuat com un bumerang que ha afeblit els processos d'apoderament democràtic. Evidentment, és indispensable entendre les raons dels esclats de violència popular, però d'això mai no se'n deriva cap justificació política. La pràctica de la violència subalterna acostuma a legitimar la violència dominant i minoritza les lluites democràtiques. La violència suposadament revolucionària mai guanya, encara que ho pugui semblar.


2. Unitat civil. En els darrers 10 o 15 anys la societat catalana ha estat sotmesa a un sever càstig econòmic, polític i cultural. Econòmic per l'efecte de la crisi financera i els remeis neoliberals aplicats. Un càstig que s'ha endurit amb la pandèmia global i la crisi econòmica i social derivada. També un càstig polític amb el trencament unilateral del pacte constitucional que va representar la sentència del TC del 2010 i la posterior repressió sistèmica arran dels fets de la tardor del 2017. I un càstig cultural perquè en aquests darrers 10 o 15 anys la combinació de la lògica dels operadors globals de les indústries culturals i maquinària estatal ha fet que totes les innovacions tecnològiques en el camp de les comunicacions electròniques hagin portat a marginar la presència de la llengua i la cultura catalanes en la iconosfera audiovisual. També va ajudar, i molt, la política de dràstiques retallades del bienni 2010-2012. El fet és que la sensació d'amenaça de la llengua i la cultura catalanes és molt més viva i forta ara del que ho era fa trenta anys.

En aquest context, no és estrany que reivindicació independentista s'hagi normalitzat fins a esdevenir el main street de la política catalana. Però tampoc ha d'estranyar que la distància entre l'ambició de l'accés a la plena sobirania i l'acumulació de forces real amenaci la vitalitat de la unitat civil catalana. Una unitat civil que està en la base de tot projecte col·lectiu d'emancipació social i nacional.


3. Rescat social i ambició nacional. No cal tenir grans coneixements de la història contemporània de Catalunya per entendre que no hi ha cap projecte de progrés social català que no comporti un projecte polític autocentrat que trenqui amb la lògica del poder oligàrquic espanyol i els seus aliats locals. I, ara mateix, l'acumulació de forces necessària per donar continuïtat al procés d'autodeterminació (social i nacional) de Catalunya passa per prioritzar el rescat social i reforçar la unitat civil de la societat catalana. I això no serà possible sense un govern català que sigui capaç d'assumir un programa ambiciós en el terreny social i nacional.

Un programa sense calendaris tancats que incorpori una agenda de resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i Espanya en la que hi figurin l'amnistia i el dret a l'autodeterminació. Però no només. També un programa de transformació econòmica, reconstrucció social i transició ecològica. I, amb la irrupció del feixisme a la política catalana, també caldrà un compromís antifeixista de totes les forces polítiques de tradició democràtica.


La totalitat d'aquest programa hauria d'obligar de forma solidària i inequívoca el pròxim govern de Catalunya. Però hi ha aspectes del programa que haurien de comprometre de forma clara a forces polítiques que no participaran del govern, però que tampoc faran una oposició sistemàtica. L'excepcionalitat del moment demana el compromís democràtic més ferm i polítiques de diàleg i negociació de geometria variable per reforçar la unitat civil i donar forma a projectes col·lectius inclusius.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. President de com a president de CatSí. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
08/04/2021

'E pur si muove!'

25/03/2021

Com TV3 no hi ha(via) res

11/03/2021

L’hora dels Països Catalans

25/02/2021

Violència, unitat civil, rescat social i ambició nacional

11/02/2021

L’hora de les polítiques republicanes

28/01/2021

Catalunya decadent?

14/01/2021

La irresponsabilitat més gran

31/12/2020

El 14-F com a contracte electoral

17/12/2020

Contra el mentrestant

03/12/2020

Pressupostos i independentisme boirós

Participació