OPINIÓ

Famílies multilingües

«La convivència de dues llengües en la infantesa és productiva, enriqueix i avesa a l'aprenentatge de més idiomes»

per Josep Vallverdú, 15 de febrer de 2021 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de febrer de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
He llegit el testimoni d'un britànic resident fa anys a Catalunya -li direm Bill-, casat amb una catalana i pare d'un fill adolescent. Conversant amb gent adulta en situació semblant a la seva,  aquest ciutadà constata les diferents magnituds amb què, segons l'entorn, són parlades les dues llengües pels interessats. Si ambdós progenitors són anglesos, solen emprar en família únicament l'anglès, deixant el català per a breus intercanvis orals amb la caixera del súper i altres, i adreçant-se als fills en anglès.

De manera diferent, quan Bill i la muller van a parlar amb els professors, s'estableix el català, que és la llengua vehicular de l’ensenyament. Quan visiten els parents del Regne Unit la mare empra tothora l'anglès, però a Catalunya s'adreça al fill en català, cosa que molt ocasionalment fa també en Bill. Dedueix que és el millor sistema, aquesta flexibilitat no forçada, amb el resultat que el noi no atorga cap mena de preferència ni atribueix valor superior a una forma o una altra d'expressar-se.

        
La convivència de dues llengües en la infantesa és productiva; enriqueix, avesa a l'aprenentatge de més idiomes si escau; no pas un tercer, que també és conegut per l'escola, el castellà, sinó el francès, l'alemany, etc. Uns familiars meus que viuen a Barcelona decidiren, quan la filla tenia dos anys, que no la portarien al jardí d'infància, ans contractaren una noia estudiant, anglesa, que vingués unes hores, les que ells treballessin fora de casa i  fes de nurse a la nena, que l'eduqués a través dels jocs, les estimulacions, etc., sempre en anglès; la noia anglesa va continuar, amb menys hores, fins i tot quan la nena anava a parvulari. La nena ha crescut amb dues llengües.

        
Bill ha tret la conclusió que l'idioma és segons el context: en una reunió de gent que majorment s'expressa en català, s'imposa aquesta llengua, i l'anglès si la majoria són britànics. També l'àmbit pot inclinar a un idioma o un altre: un mercat a la plaça, la visita a pobles de la ruralia, d'una banda, o l’assistència a un concert al British Council o la visita dels amics anglesos de l'altra.

        
Anem a un tercer escenari: el castellà a Catalunya. Si els progenitors són ambdós de parla castellana vinguts a Catalunya, els fills entendran el català, però aquesta serà una llengua mai emprada en família, fins i tot en el cas que pare i mare vegin amb bons ulls el català vehicular de l'escola. Com parlaran els fills fora de casa? Les colles són el context, un context que va prenent de mica en mica més color únic: ha estat observat que el jovent té tendència a abandonar el català quan a la colla hi ha ni que sigui un sol castellanoparlant. Si això fan els catalans d'arrel, molt més ho farà aquell procedent de família de fora. Heus ací, doncs, un castellanoparlant nascut aquí, que només per un gir de la seva voluntat si així ho decideix d'adult, considerarà el català llengua pròpia i s'hi passarà.
        
Els casos de la Catalunya Nord i de l'Alguer són exemplars: tres generacions conviuen: els avis conserven el català/rossellonès/alguerès, amb el qual s'adrecen als fills preferentment;  els fills ja empren el francès o l'italià, i ocasionalment responen als de la primera generació en català/alguerès, però parlen sempre als seus fills en francès/italià. Els més joves, fora dels pertanyents a famílies molt voluntarioses, ja només empren la llengua dels pares, no la dels avis.
 
La reversió d'aquesta perversió només pot venir de la segona generació, la dels pares, la del mig, que caldria que es plantegés de valorar la llengua pròpia i fer de pont entre avis i nets. Si no fan aquest esforç, uns avis es trobaran com parlant en el buit, i la llengua desapareixerà en aquells territoris. Allí ja no es tracta de context: es tracta simplement de supervivència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
21/06/2021

La cinquantena

07/06/2021

Torsimany

10/05/2021

Coca de cogombre

26/04/2021

Assaig final

12/04/2021

Josep Carner-Ribalta

29/03/2021

Mecanografia

01/03/2021

Què hi ha al darrere?

15/02/2021

Famílies multilingües

18/01/2021

Populistes

07/12/2020

Fem la carta als Mags

Participació