opinió

La campanya i la veritat

«El que triarà el 14-F l’elector amb estelada és si vol poca o molta veritat per continuar lligat a la causa que li dona esperances»

per Francesc-Marc Álvaro , 4 de febrer de 2021 a les 22:20 |
Les campanyes polítiques són un teatre que té una relació feble amb la realitat. No us escandalitzeu: vull dir que els missatges de tots els candidats no pretenen explicar el que faran sinó anul·lar els incentius pels quals el públic podria votar la formació que, en cada cas, els fa la competència directa i els pot restar més sufragis. Per exemple, el PSC recorda a la parròquia dels comuns que Salvador Illa és una aposta "més segura" si es tracta d’aconseguir que els partits independentistes no tinguin el Govern.

Aquest esquema no acaba de funcionar si parlem de la competència entre les forces que propugnen un Estat català. Perquè Junts diu que farà coses que tothom sap que no podrà fer, mentre ERC, la CUP i el PDECat assumeixen -cadascun a la seva manera- que hi ha unes limitacions fortes que condicionen les seves promeses. Dit d’una altra manera, la candidata Borràs no té problemes en alimentar la dissonància cognitiva, que és l’efecte que genera la fractura entre el que s’expressa i el que es fa; la cosa arriba fins al punt que trobem discrepàncies també entre el programa de Junts i algunes de les frases que la cap de llista amolla quan apareix en un míting.


En aquest context, el votant independentista té un dilema: si vota Junts, manté la il·lusió de la vigència d’un recorregut que va col·lapsar la tardor del 2017; si vota algun dels altres partits independentistes, assumeix de manera racional i explícita la decepció que comporta la rectificació de l’estratègia que va inspirar el procés. És una tria -no fàcil- entre la fantasia que apareix com a resistència i el realisme que apareix com a resignació. El cert és, però, que, més enllà de les retòriques efervescents, tots els partits independentistes llegeixen el mapa possibilista que van deixar-nos damunt la taula quan  Quim Torra va ser investit president. També ho fa Junts, encara que no ho digui.

Una pista: entrevistat per Jordi Basté a RAC1, Carles Puigdemont ha vingut a dir que cal fer confiança a la seva llista i ja ho trobarem. Ara impera la cautela i l’expresident ja no vol alimentar les expectatives engrescadores (i exagerades) que va posar en circulació durant la campanya electoral de desembre del 2017.  A Waterloo són -em sembla- més prudents que els que redacten els discursos de Laura Borràs.


Psicològicament parlant, el votant independentista no tria aquesta vegada entre estratègies d’alliberament nacional, com sembla si es mira des de lluny i com jo explico als corresponsals estrangers que em demanen les claus d’aquest moment. El que triarà el dia 14 de febrer l’elector amb estelada és si vol poca o molta veritat per continuar lligat a la causa que li dona esperances. La veritat és ingrata, és incòmoda, és impopular, és gris i -sobretot- és desmobilitzadora. Per això tothom coneix independentistes que, avui dia, confessen -amb posat trist o fatigat- que potser s’abstindran. Després, una part d’aquestes persones no ho faran, perquè sentiran aquella veu interior que els fa posar la papereta dins de l’urna, sense entusiasme, però amb el convenciment que seria pitjor el fet de quedar-se a casa (i donar avantatge als partits del 155 i etcètera).

Miro i escolto la campanya catalana i em sembla una mena d’escuma sobre una roca duríssima que fa segles que tenim al davant. L’escuma tapa la roca a estones, però no la pot dissoldre ni la pot perforar. Els límits de l’acció política no són qüestionats gairebé mai per les promeses de les campanyes, sinó per la capacitat d’oferir perspectives originals sobre els problemes coneguts que arrosseguem. I això només passarà a partir del dia 15 de febrer, si no és que tornem a quedar encallats, que també podria ser.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
18/02/2021

Entre el foam i el 51%

04/02/2021

La campanya i la veritat

21/01/2021

Patriotisme i mediocritat

07/01/2021

Els «nostres» d’Amèrica

24/12/2020

Tornar a estudiar el país

10/12/2020

L'obstacle principal

26/11/2020

Madrid, Otegi i la sopa d’all

12/11/2020

Acabar la feina

29/10/2020

L’hora del kompromat

15/10/2020

Estadistes, rebels i màrtirs

Participació