opinió

La vida dels altres... i nosaltres

«L’escàndol és la invasió abusiva i autoritària de la intimitat i la voluntat prepotent i molt maldestrament dissimulada de difamar»

per Enric Marín i Otto, 5 de novembre de 2020 a les 20:29 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de novembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les notícies sobre la significativament anomenada Operación Volhof m’han portat el record de la magnífica pel·lícula alemanya La vida dels altres (Das Leben der Anderen) guardonada amb l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2006, dirigida per Florian Henckel von Donnersmarck, i superbament protagonitzada per Ulrich Mühe en el paper del capità Gerd Wiesler del departament de seguretat de l’Estat -la Stasi-.
 

La història, situada en el context històric dels darrers anys de la RDA, arrenca amb l’encàrrec que rep Wiesler d’espiar el cèlebre dramaturg Georg Dreyman per comprovar si és lleial al règim de la RDA. Wiesler, un funcionari solitari i amb una vida social molt limitada acaba fent de voyeur de la intimitat de Dreyman descobrint un món radicalment diferent dels dels kafkians corredors i despatxos de les dependències de la Stasi. També descobrirà que l’encàrrec tenia més motivacions personals que polítiques. La trama de La vida dels altres remet a l’imaginari kafkià, però encara més a la distopia orwelliana del Big Brother, el Gran Germà. A la distopia d’un estat totalitari i invasiu que tot ho veu i tot ho controla.
 

En el cas del Regne d’Espanya, les pràctiques d’espionatge invasiu de la intimitat no afecten només a l’independentisme català. I per descomptat, no són una singularitat espanyola. Són perfectament habituals en tots els règims totalitaris i, lamentablement, més freqüents dels que seria desitjable en règims democràtics consolidats. Però en el cas de l’independentisme català hi ha uns patrons fàcilment identificables més enllà de la motivació "patriòtica" a la que es referia en una recent entrevista periodística un personatge tan extraordinàriament cinematogràfic com José Manuel Villajero.
 

És el patró o la plantilla que han aplicat a David Madí, Xavier Vendrell i Oriol Soler. Primer, s’entreveu la possibilitat d’atribuir delictes econòmics o polítics a líders socials o polítics independentistes. Segon, se’ls sotmet a un monitoratge total (habitatge, automòbil, telèfon...) durant mesos, i quan ja és evident que no hi ha res prou concret per incriminar de manera concloent, o bé es creen proves falses (cas Xavier Trias, per exemple), o es redacta un informe amb un relat farcit d’imprecisions, apreciacions subjectives i insinuacions no demostrades. Això sí acompanyat d’una estudiada selecció perfectament editada de fragments de converses que mostrin una imatge tan mafiosa com sigui possible dels espiats.
 
En tinc notícies genèriques del contingut de les converses enregistrades, però ni he fet una audició de les converses enregistrades i publicades, ni la penso fer. En conseqüència, tampoc les penso comentar. Senzillament, no haurien d’existir i no em crec en dret a escoltar-les. Sé que hi ha qui les pot trobar més o menys escandaloses, però l’escàndol no és una categoria absoluta, és una categoria moral, relativa. Allò que ens escandalitza ens defineix tant com allò que no ens escandalitza. Així, per exemple, per a un integrista catòlic les mostres públiques d’afecte homosexual poden ser escandaloses. Ho puc respectar, però no em sento concernit. A mi no m’escandalitzen en absolut.
 
En termes relatius, en el cas de les escoltes de “l'Operació Volhof”-Vólkhov en català- el que és realment escandalós no és el contingut de les converses robades. L’escàndol és la invasió abusiva i autoritària de la intimitat i la voluntat prepotent i molt maldestrament dissimulada de difamar. No és la primera vegada que veient aquest tipus d’invasió política de la privacitat i la intimitat em pregunto qui seria capaç de passar la prova de ser espiat i enregistrat les 24 hores del dia durant mesos i no oferir una mostra ben variada i abundant d’expressions que publicades fora de context mostressin una imatge més aviat lamentable. Ningú, segurament. Tampoc el jutge que les ordena, o els funcionaris dedicats a observar la vida dels altres i redactar informes amb la voluntat d’incriminar. Les pràctiques que recorden la imatge del Gran Germà orwellià escandalitzen, però la distopia que evoquen fa por. Por i repugnància.
 
Per cert, la ficció narrada
a La vida dels altres transcorre al Berlín Oriental, l’any 1984. Orwell, altra vegada! Només cinc anys més tard queia el mur de Berlín.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
14/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (1)

23/09/2021

Llengua i sentit d’estat

09/09/2021

El valor de la mesa de negociació del conflicte polític

26/08/2021

Nou curs polític i taula de diàleg

11/08/2021

¡Hasta siempre, Leo!

29/07/2021

L’hegemonia independentista a Catalunya

15/07/2021

L’actualitat d’Òmnium 60 anys després

01/07/2021

Política, relació de forces i escenificació

18/06/2021

Museus, aeroports i projecte de país

03/06/2021

El trilema de Rodrick del nacionalisme espanyol

Participació