opinió

L’hora del kompromat

«La reputació de l’independentisme es manté (molt abonyegada) i això és una nosa per aquells que treballen a la sala de màquines de l’Estat»

per Francesc-Marc Álvaro , 29 d'octubre de 2020 a les 21:31 |
En aquesta pel·lícula de russos que el jutge Joaquín Aguirre dona per bona, només hi veig una cosa veritablement digna del gran imperi de l’est: el kompromat. Aquesta paraula russa és l’acrònim d’un sintagma que significa “material comprometedor” i que remet a una de les tècniques clàssiques que els serveis secrets i les màfies d’aquelles latituds empren per fer xantatge, amenaçar i perjudicar a qui toqui. El kompromat és una arma per rebentar la reputació de qui es posi per davant. El seu resultat és la mort civil de la víctima, tot un detall tenint en compte que les morts literals (estranyes i poc clares) també es donen i s’han donat a la Rússia postsoviètica. 

Més enllà de les acusacions contra els detinguts a l’operació Volhov, i més enllà del que s’acabi provant finalment com a eventualment delictiu, el que ara té més valor polític és la difusió a doll de diverses converses telefòniques enregistrades per la Guàrdia Civil, especialment aquelles on les principals figures investigades parlen del procés i dels líders de l’independentisme, amb la crua duresa de qui manté una xerrada informal i no pensa que allò que diu acabarà transcendint públicament. Aquesta divulgació de comunicacions privades és un gerro d’aigua freda sobre les bases independentistes i esdevé material caricaturesc i tòxic a disposició del debat social i les seves incessants fogueres.


Les misèries de la política i de la vida queden al descobert, el porno atrau les masses, ja se sap. A Catalunya i a Sildàvia. Ningú de nosaltres se salvaria si es fes públic el que parlem per telèfon amb persones de confiança o el que comentem en reunions restringides. La divulgació pirotècnica de frases que no tenen res a veure amb els possibles delictes que el jutge diu investigar no és altra cosa que la versió espanyola del kompromat rus. Ni més ni menys. Al marge de la sort penal de Vendrell, Madí, Soler i la resta d’investigats, un gran mal ja està fet: el de revelar la seva intimitat i convertir-la en material per a la barra lliure de l’opinió pública.

Cap moviment polític -ni cap organització del tipus que sigui- porta gens bé que les seves interioritats siguin ventilades alegrement, incloses les paraules que el personal amolla en situacions de tensió, de crisi, etcètera. Us imagineu què passaria si es filtressin -per exemple- els diàlegs (segurament vivíssims) entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias a l’hora de tancar la negociació dels pressupostos generals de l’Estat? Per cert, insultar un president de la Generalitat o un dirigent de tal o qual partit, en una conversa per telèfon, pot ser lleig o pot sonar molt malament, però no és delicte.


Dit tot això, feu un exercici d’empatia i intenteu pensar com ho fan aquells que han enregistrat i han divulgat aquests diàlegs (més o menys sucosos) entre persones rellevants del món independentista. L’independentisme -malgrat la seva tendència irritant a marcar-se autogols i a consumir-se en picabaralles estèrils- conserva unes bones expectatives electorals i és segur que tindrà un resultat important a les futures eleccions catalanes. L’independentisme té els seus màxims líders a la presó i a l’exili, però no ha desaparegut i, a més, marca el guió de la política catalana alhora que té una influència evident en la governabilitat espanyola. L’independentisme exhibeix una mala salut de ferro i porta el fracàs del procés amb una resiliència que els seus adversaris no acaben d’entendre. Contra tot pronòstic i contra dotzenes d’errors, el projecte independentista continua sent una opció per a molts catalans.

La reputació de l’independentisme es manté (molt abonyegada) i això és una nosa per aquells que treballen a la sala de màquines de l’Estat espanyol. Una sala de màquines on no tenen gens en compte que el gabinet de coalició PSOE-Podem s’ha compromès a rebaixar la tensió del conflicte català, agilitzar l’excarceració dels presos polítics, i tirar endavant la taula de diàleg. Tampoc tenen en compte -aquests vigilants del nucli de l’Estat- que sense el concurs d’ERC (i una part de Junts per Catalunya) serà complicat aprovar els pressupostos generals i fer efectiva la governança del nou estat d’alarma.


El kompromat contra Xavier Vendrell, David Madí, Oriol Soler i la resta de detinguts és l’única cosa russa de debò en tota aquesta faula, si deixem de banda les fantasies i fanfarronades de Víctor Terradellas i d’algun altre aprenent de James Bond.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
12/11/2020

Acabar la feina

29/10/2020

L’hora del kompromat

15/10/2020

Estadistes, rebels i màrtirs

01/10/2020

Fita de glòria i forat negre

17/09/2020

El simbolisme que es devora a si mateix

03/09/2020

Espectacle per a convençuts

23/07/2020

La història imaginada

09/07/2020

El mentrestant i la força

25/06/2020

De traïdors, sants i honors ferits

09/06/2020

De Jordi Pujol a Quim Arrufat

Participació