opinió

Aquella DUI

«Les meves paraules van prendre una dimensió inesperada en ser les primeres a ressonar dins el Parlament després del resultat de la votació»

per Dolors Sabater , 27 d'octubre de 2020 a les 20:05 |

Aquella DUI del 27 d’octubre de 2017 la tinc gravada a la pell de l’ànima, i ara que ja han passat tres anys -un temps raonable per sobreposar-se als dols- en puc parlar una mica. L’aniversari ens atrapa en ple context d’agreujament de les múltiples crisis que ens travessen, mentre ressona de música de fons el recent canvi constitucional que el poble xilè s’ha guanyat lluitant. Faig memòria crítica, per avançar, convençuda que el sobiranisme català és oportunitat per tots els pobles i persones de l’estat espanyol, perquè a més de portar-nos a la República Catalana té el potencial d’obrir un procés constituent de superació del règim del 78. Fa tres anys es feia molt més evident i semblava imminent, però igualment ara el repte i l’oportunitat segueixen vius, encara que sigui en format més latent. Totes les lluites populars no-violentes, especialment quan són de gran magnitud, requereixen planificació, estratègia i anticipació d’escenaris. La mirada crítica sobre la gestió que es va fer del conflicte després de l’1 d’octubre no ens ha d’abocar al sentiment de fracàs sinó a l'aprenentatge per fer-ho millor en tornar-hi.

Aquell divendres 27 d’octubre la presidenta Carme Forcadell comptava els vots, i jo ho seguia des d’una sala del Parlament, no sabria dir quina, per una pantalla, i mentre ella feia l’escrutini jo reescrivia les paraules que havia de pronunciar representant el municipalisme. Ho havíem debatut força, si acceptava o no ser l’alcaldessa que prendria la paraula. La condició acordada era poder incidir en el contingut. No les tenia totes. D’una banda, per bé que el govern de la ciutat tenia una majoria sobiranista, el nostre Ple Municipal no, i aquella no era una decisió consensuada. D’altra banda era l’oportunitat per fixar un missatge inclusiu i social que ningú millor que una ciutat metropolitana plural i diversa com la nostra podia aportar. La República Catalana com a oportunitat per bastir un nou ordre al servei de la vida digna de la majoria. Com a pas en ferm per implementar un sistema on la política de proximitat sensible als problemes del viure real i quotidià fos el model a impulsar i impulsor alhora, de baix a dalt, dels grans canvis per posar la política al servei de l’esperança. Canvis cap a una plena justícia social, una autèntica radicalitat democràtica  i cap a la imprescindible transició ecològica, feminista, decolonial i superadora del capitalisme ferotge que ens ha portat a les crisis globals que ens tenallen.



Posar Badalona representant el municipalisme al capdamunt de l’escalinata del Parlament en un moment en què el rumb del país enfilava una cruïlla de canvi revolucionari era posar l’accent en una República Catalana que ha de prioritzar la lluita contra la pobresa i la lluita contra qualsevol tipus d’exclusió, xenofòbia i odi. Una Catalunya independent inclusiva, de valors republicans, que no deixa ningú enrere i que construeix posant la vida al centre, des del bé comú. Era dir que les perifèries també som el país i que el país no podrà avançar sense comptar amb nosaltres. Va ser un moment molt solemne, vibrant, però estrany. Ningú del govern havia pres encara la paraula, i es respirava una tensió inquietant. Érem el focus de l’atenció mundial. Les meves paraules van prendre una dimensió inesperada en ser les primeres a ressonar dins el Parlament després del resultat de la votació. El missatge va ser diàfan i contundent. I segueix vigent.

Al seu llibre Trencar el silenci Mireia Boya es lamenta d’haver proposat Badalona atès que al cap i a la fi l’acte de declaració de la DUI va ser una representació fallida, una mena de comèdia, i en canvi la moció de censura perpretrada 8 mesos després pel bloc del 155 (PP +PSC + C’s) al govern de Badalona va ser una realitat tangible. Sempre he defensat que en la moció que va estroncar el Govern del Canvi a la tercera ciutat catalana (ara ja quarta) aquella intervenció no hi va tenir res a veure, que els motius autèntics van ser purament electoralistes. Però el relat va estar servit i en un context de criminalització de l’independentisme la condició independentista actua com a estigmatitzador. Durant molt temps he trampejat aquesta pregunta que m’han fet insistentment politòlegs i periodistes de totes les tendències: sabent com saps ara, que la DUI del 27 d’octubre de 2017 va ser una declaració fallida, i que la classe política badalonina no et perdonarà mai aquell gest, si fossis a fer ara, el tornaries a fer? Cal una mirada llarga i ampla. Jordi Cuixart diumenge a l’entrevista al Quatre Gats de TV3 deia que no pot parlar pels altres, però que Òmnium segur que no anava de farol. Em passa exactament el mateix.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Dolors Sabater
Pedagoga, activista i exalcaldessa de Badalona. Actualment és portaveu de Guanyem Badalona a l'ajuntament i impulsora d'Assemblea de Càrrecs Electes. A Twitter és @mariadolorsa.
25/11/2020

Tractar el dolor de llengua

12/11/2020

Inconsciència masclista

27/10/2020

Aquella DUI

13/10/2020

Maria la Molinera

29/09/2020

Brúixoles enmig la boira

12/12/2019

Deroguem la llei Montoro

24/11/2018

Feminisme i seguretat

03/10/2018

L'esperit del 3-O, el camí

Participació