​Una conxorxa d'enzes

«Tenim dificultats per gestionar la discrepància i entendre que és la diferència la que ens fa avançar i créixer»

per Ramon Piqué , 22 de setembre de 2020 a les 13:53 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de setembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
John Kennedy Toole va marxar d'aquest món deixant una obra escrita per a deler de la resta de mortals. Curiosament en la nostra llengua hi ha dues traduccions, una cosa poc habitual en obres contemporànies. Una feta per una dona i una altra feta per un home. Un exercici interessant seria comparar les dues traduccions i cercar les pistes que segur que han deixat ambdós traductors. A primer cop d'ull, la principal diferència la trobem en el títol, mentre que la traductora opta per parlar d'Una conxorxa d'enzes, el traductor aposta per Una confabulació d'imbècils.

En qualsevol cas, ambdós títols són prou suggerents i ja en les primeres pàgines descobrim el personatge central, l'Ignatius J. Reilly que encarna una manera de viure i de veure el món propi d'aquells que s'entesten a creure que el món roda al seu entorn. Probablement aquesta manera circular de concebre la vida i tot allò que succeeix en el món està força arrelada en aquesta part del planeta. L'eurocentrisme, que traspassa l'Europa mateixa, és probablement un dels seus exemples més clars.


Pensar que una conxorxa, una confabulació, mou els fils de tot allò que ens afecta és una manera d'acceptar sense cap mena de resistència el nostre destí, i trencar aquesta roda és un dels primers objectius per capgirar l'statu quo. Això val tant per la dimensió personal com la dimensió política de les persones.

L'Ignatius J. Reilly postula, des del dret que li dóna ser el protagonista de l'obra, que ell "només es relaciona amb els seus iguals i que, atenent que no té iguals, senzillament no es relaciona amb ningú". Aquesta sentència fa pensar en les dificultats que hi ha en el món de les relacions humanes per gestionar la discrepància i entendre que és la diferència la que ens fa avançar i créixer com a persones. I si això serveix per a la dimensió individual, també serveix per a una dimensió col·lectiva, en tant que també les comunitats creixen, maduren i accepten reptes que poden ser molt diferents en funció de la dialèctica del moment.


Pensar que res no pot capgirar la nostra realitat és abandonar la batalla, entesa com a iniciativa col·lectiva, abans de començar, i crec que la història ens dóna prou exemples que ens diuen que res no està escrit abans d'hora. Mentrestant, el repte és fer de la diversitat bandera i de la diferència virtut.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació