OPINIÓ

Coronabons per a què?

«Europa faria bé d’assegurar-se que els recursos europeus arriben on han d’arribar a efectes de garantir la igualtat d’oportunitats dels ciutadans»

per Clara Ponsatí , 20 d'abril de 2020 a les 07:00 |
Llençar diners des d’un helicòpter o regalar-lo als governs és una idea que xoca contra els tabús de la política monetària convencional. A priori, algú podria pensar que només es defensaria des de posicions perillosament intervencionistes. El cert és que aquesta és una proposta econòmica recuperada els darrers dies per acadèmics com Jordi Galí o Xavier Sala-i- Martín, economistes que l’imaginari popular no situa en aquest espai (de fet, Galí i d’altres han explorat teòricament la idea en papers acadèmics des dels anys 90).

La crisi que vivim ho ha esberlat tot, des d’allò més elemental –poder abraçar els nostres amics, avis, fills!- fins a les doctrines més elaborades i sobre les quals s’ha vessat més tinta –i més tuits.


Un altre exemple d’això és el fet que la cancellera alemanya Angela Merkel pugui estar disposada a pensar en l’emissió de deute europeu ("eurobons", "coronabons", "covid bons", etc.) per a crear un Fons de Recuperació que ens ajudi a sortir d’aquesta situació excepcionalment fatídica. Merkel contempla la proposta malgrat haver dit, anteriorment, que els eurobons no existirien mentre ella fos viva.

Si bé alguns ho percebran com una debilitat o una renúncia, com un “mira com se l’embeina”, jo m’ho prendria, més aviat, com un gest de grandesa política per part d’algú que no tindria cap inconvenient en assumir que, davant de situacions sense precedents com les que vivim, allò adequat pot ser, precisament, adoptar solucions diferents.


Aquests són dos exemples de no dogmatisme, i és així com crec que cal encarar la política en general i, especialment, en circumstàncies com les actuals. Aquest no dogmatisme seria, per cert, quelcom ben diferent a la naturalesa de la cultura política espanyola del sostenella y no enmedalla que els catalans coneixem tan bé.

Aquests dies, al Parlament Europeu, el president Carles Puigdemont, el conseller Toni Comín i jo mateixa vam votar a favor de diversos instruments (“bons Covid-19”, “Green Deal bonds” i un Fons de Recuperació) que insistien de maneres diferents en la mateixa idea: sí, és hora que les institucions europees emetin deute conjunt per un pla de xoc contra un virus que, en el seu origen, no és responsabilitat de cap govern ni de cap ciutadà europeu.


Aturem-nos un moment per aclarir alguns conceptes i evitar que ningú aprofiti l’abundància de termes per generar confusió: què significa la reclamada “mutualització del deute”? Mutualitzar un deute significa compartir-ne l’obligació de retornar-lo, és a dir, que aquell deute que no pogués retornar un país, pogués ser reclamat a un altre país més fort econòmicament. Per exemple, a Itàlia li podria interessar que una part del seu deute li pogués ser reclamat també a Alemanya. “Mutualitzar” voldria dir oferir la tranquil·litat al creditor que aquell deute el podria reclamar no només a Itàlia sinó també a Alemanya.

I, què són els “coronabons”, els “eurobons” o els “covid bons” als quals vam votar a favor Puigdemont, Comín i jo? Són diferents maneres d’anomenar el mateix: endeutament que prenen directament les institucions europees –o, en el mínim dels casos, avalat per aquestes i els Estats Membres. No és un país el que surt a endeutar-se als mercats, sinó que és la Unió Europea la que ho fa, amb l’aval dels Estats. No és Itàlia la que surt a convèncer als mercats que li prestin diners, sinó que són les institucions europees les que ho fan, amb el compromís econòmic de tots els països europeus darrere.

Per tant, que ningú no es confongui: el deute que emetin les institucions europees, els “coronabons”, serà deute per definició mutualitzat, perquè les institucions de la Unió en serien les prestatàries (les responsables de retornar-lo) i perquè, segons els primers esborranys del que podria ser el Fons de Recuperació, aquest deute vindria avalat solidàriament pels estats membres (és a dir, obligats a respondre-hi directament de manera conjunta).

És absurd dir que es pot votar a favor d’aquests “coronabons” però en contra de la “mutualització del deute”, depenent de si aquestes paraules literals apareixien en una esmena o en una altra. Si vam votar a favor de deute europeu avalat pels Estats, vam votar a favor de deute mutualitzat.

Els tres eurodiputats vam votar, fins i tot, que part d’aquest nou deute europeu pogués ser perpetu, sense interessos i adquirit pel BCE, de manera que, de facto, seria una creació permanent de diner (el més semblant a la proposta de “helicopter money” mencionada més amunt, idea a la que també hi ha fet referència recentment François Villeroy de Galhau, membre del Consell de Govern del Banc Central Europeu).

En relació a les picabaralles de vol gallinaci sobre quina esmena va ser presentada per qui, i quina es vota, i quina no, diria que, quan hom presenta una esmena, la tasca més important és la de tenir la discussió amb els altres grups polítics per persuadir-los abans de votar-la. Com que les divergències en aquest tema no són majors, estic segura que en properes ocasions serem capaços de fer-ho millor.

Sí, crec que la situació excepcional requereix de la creació d’eurobons. El país que es troba en una situació més delicada és Itàlia. Com en la resta de països, però en el cas italià especialment, sembla senzill posar-nos d’acord en què no seria just responsabilitzar el govern italià o els italians d’una situació generada per un virus que es van trobar a casa de la nit al dia. Si imaginéssim un moment en què seria adequat que operessin els mecanismes de solidaritat més compromesos entre els europeus, aquest moment seria ara. Raó addicional a aquesta, és que ningú no pot negar que, si a Itàlia se la deixa sola i acaba no podent pagar els seus deutes, aquesta situació ens arrossegarà a tots.

Però també Catalunya podria necessitar puntualment de recursos provinents dels eurobons. Els podria necessitar, en primer lloc, i no vull obviar-ho, perquè hi ha una sèrie de recursos addicionals dels quals no en podem disposar: el dèficit fiscal amb el qual es rescaten carreteres radials d’amiguets del règim o es finança un exèrcit que amenaça el nostre poble, segueix sent ingent. Més de 16.800 milions d’euros. Per moltes campanyes mediàtiques per evitar que parlem d’aquest tema, no callarem: 16.800 milions d’euros. A més, cal recordar que Catalunya sempre ha estat contribuent neta a la Unió Europea, que vol dir que hi ha aportat més diners dels que n’ha rebut.

En segon lloc, i això no obstant, la realitat és que, a data d’avui, no disposem d’aquests recursos, i Catalunya podria necessitar també dels coronabons perquè la Covid ha colpejat amb força els nostres serveis públics. ¿Com voldria que arribessin, a Catalunya, aquests recursos del conjunt dels europeus? Estrictament vinculats a: 1) la recuperació del sistema de salut pública, que haurà passat mesos de fort patiment; 2) les despeses que es derivaran de la baixada temporal de l’ocupació; 3) el foment d’una recuperació econòmica sostenible ambientalment.

I, com crec que haurien d’arribar a Espanya? Exactament de la mateixa manera. Si se m’apropés un dirigent europeu a cau d’orella i em digués: "Miri, és que no em fio del senyor Pedro Sánchez, diu moltes mentides", jo li respondria: "Té tota la raó. Jo tampoc me’n refio ni un pèl". Per tant, ¿Crec jo que Europa hauria de deixar a Pedro Sánchez que es gastés els recursos en allò que volgués? No, veient l’historial dels governs espanyols, líders en AVEs sense passatgers i aeroports sense avions, Europa faria bé d’assegurar-se que els recursos europeus arriben on han d’arribar a efectes de garantir la igualtat d’oportunitats dels ciutadans i de fer-nos sortir a tots d’aquest sotrac.

Crec, per tant, que aquesta ha de ser la posició catalana a Europa. Als catalans no ens cauran els anells per demostrar que els recursos de tots els europeus es destinen als serveis públics i als qui han quedat més colpejats. No veig perquè els altres no haurien de poder fer el mateix.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Clara Ponsatí
Eurodiputada de Junts per Catalunya i catedràtica d'Economia. A Twitter @ClaraPonsati
20/04/2020

Coronabons per a què?

Participació