Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

​Darrere de les flors

«Com passa amb tota la "cultura instagramer", la recreació estètica corre el risc de tapar realitats no tan amables o de no explicar, o no voler veure, totes les cares del prisma»

per Miquel Andreu , 24 de març de 2019 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És normal que territoris considerats històricament poc atractius busquin la manera de fer-se un lloc en l'imaginari col·lectiu, de fer-se més amables de cara enfora. Sota aquest propòsit, en aquest país hem inventat moltes marques i denominacions per a indrets difícils, digues-li Costa Brava, digues-li Raval de Barcelona. Des de fa poc, sembla que va quallant #fruiturisme, per portar gent al Baix Segre, a la comarca del Segrià; i ho poso així amb hashtag perquè crec que fa més justícia a la idea, una idea que és eminentment estètica, molt visual, molt d'Instagram, que consisteix bàsicament en el passeig, contemplació –i, sobretot, foto!– per grans extensions d'arbres fruiters en flor, que de moment són presseguers. I tot això està molt bé, perquè al capdavall és treure profit d'un recurs ja existent, sense haver d'inventar-se res més que la promoció i, pel que sembla, està funcionant.

Però com passa amb tota la "cultura instagramer", la recreació estètica corre el risc de tapar realitats no tan amables o de no explicar, o no voler veure, totes les cares del prisma. Una, per exemple, és tenir present que tota aquesta impactant quantitat de flors no és cap espectacle de la natura, com es diu a vegades, sinó el fruit d'una profunda industrialització del camp nascuda als anys 60. Una industrialització que homogeneïtza el paisatge i les varietats i arracona els matisos, que busca l'estandardització de tot i que no admet tares i on, per tant, difícilment hi cap una manera de produir, per exemple, que no faci un ús intensiu de pesticides i herbicides.


Una industrialització que, irremeiablement, concentra la terra cada vegada en menys mans, també empreses alienes al món agrari, com les que provenen de la construcció o els cada vegada més presents fons d'inversió. Una industrialització que té per objectiu produir, produir i produir –que no és el mateix que alimentar–, amb la vista més posada en l'exportació que no en el comerç local i, per tant, molt més exposada a vaivens del mercat internacional com un veto rus, que ho fan trontollar tot d'un dia per l'altre. I quan això passa cal anar a corre-cuita a trobar nous mercats, probablement més llunyans encara, amb tot el que suposa ambientalment en emmagatzematge i transport, i si no es troba la sortida al mercat, tocarà destruir tones i tones de fruita per intentar retenir la davallada dels preus i reclamar compensacions a l'Administració.

Dit això, m'agradaria que no se'm malinterpretés, perquè quan toques aquests temes, no sé per què, de seguida hi ha qui se sent atacat o, pitjor encara, considera que t'estàs posant amb les tres generacions de pagesos de la seva família. Res més lluny. Si a algú fa mal l'agroindústria, diria que és precisament al pagès, i remarco el terme pagès, perquè sembla que també es vol imposar el d'"empresari agrari". En una conversa de fa uns mesos amb un pagès (pagès) del poble, jove, que se les veu magres per quadrar els números de la fruita, ell tenia clar de qui era molta culpa: de l'entrada de grans empreses latifundistes. "Oh, és que els pagesos planteu massa", li deien, quan es queixaven dels preus irrisoris. "Com que plantem massa? Un pagès mai planta massa, com a màxim pot portar 15 hectàrees o ni això".


Doncs al Segrià fa anys que les explotacions de menys de 20 hectàrees cada vegada són més escasses i, per contra, les grans no paren de créixer. Total, que està molt bé contemplar els presseguers en flor; aneu-hi, feu-vos-hi fotos i, com a turistes, tombeu i dineu per allà i visiteu la comarca, però com a consumidors, destrieu també quin model voleu fomentar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Miquel Andreu
Miquel Andreu (Les Borges Blanques, 1980). Fa de periodista, però també podria viure fent una altra cosa. De moment, escriu cada dia a SomGarrigues i, a vegades, a l'Ara i Descobrir. A Twitter és @lotigre.
01/12/2019

Sacrificis

06/10/2019

Més enllà de les Rambles

08/09/2019

​Crítica i autocrítica en la pagesia

14/07/2019

Incendis capitalistes

16/06/2019

Potser no som tants

19/05/2019

L'AMI ja no serveix

21/04/2019

​Amics pallaresos

24/03/2019

​Darrere de les flors

24/02/2019

La vaga als pobles

27/01/2019

A fora fa fred

Participació