OPINIÓ

Reivindicar-nos

«Els (i les) neoliberals que defugen del feminisme fan servir sempre les graelles salarials dels càrrecs directius per explicar que homes i dones cobren el mateix»

per Ruth Gumbau , 8 de març de 2019 a les 19:13 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan estigueu llegint aquest article ja s’haurà acabat pràcticament el 8M. Ja haureu anat a la manifestació, haureu fet la vaga total, l’aturada de 2 hores o potser haureu decidit anar a treballar. És la vostra decisió. En el moment d’escriure’l, dijous 7 de març al vespre, encara algunes deveu estar pensant: "Què faig? Si és que tinc molta feina, i tot el que no faci demà se m’acumularà per dilluns, i com m’he de reivindicar perquè se’m reconegui a la feina si precisament hi falto?".

Tot plegat, reflexions normals i que moltes dones s’hauran fet, si no aquest any, potser sí en algun moment de l’any passat, en la primera aturada que reivindicava el Dia Internacional de les Dones. I algunes no l’hauran secundat per diversos motius. Potser perquè tenen caps que no entenen aquesta vaga i les han atemorit amb represàlies si la feien. O potser, simplement, perquè no en comparteixen els motius.


Però deixeu que us confessi una cosa. Jo no sempre he estat feminista. Preguntava la Míriam Hatibi en una enquesta a Twitter què havia portat les dones a fer-se (o considerar-se) feministes. En el meu cas li vaig respondre que ser mare era el que havia fet un "clic" en la meva consciència de dona. De cop ja no havia de lluitar solament per mi i pel meu futur sinó també pel de la meva filla. Amb això no vull dir, en cap cas, que només puguis ser una persona empàtica si ets mare –res més allunyat del que vull explicar– sinó que, en el meu cas, podia tolerar una derrota o una humiliació pròpia però no una que perpetressin contra la meva filla.

I sí. Jo abans estava enfadada amb les dones. Amb algunes dones. Creia en la meritocràcia com en un conte de fades i veia els sistemes de quotes com una imposició que ens infantilitzava i ens relegava a ser una discriminació positiva. Ho veia com un regal immerescut. Com si molts homes no haguessin estat a dalt de tot precisament per una discriminació positiva, la d’haver nascut nens.


M’enfadava quan les amigues eren mares i s’agafaven la reducció de jornada. "Però que no t’agrada la teva feina i la teva carrera? Per què no se l’agafa el teu company la reducció?", els preguntava. Fins que la lògica aclaparadora acabava amb la meva ignorància "És que el meu company cobra molt més que jo. Si s’agafa ell la reducció perdrem molts diners".

I és això exactament al que ens referim quan parlem de bretxa salarial. Els (i les) neoliberals que defugen del feminisme fan servir sempre les graelles salarials dels càrrecs directius per explicar que homes i dones cobren el mateix. Però la bretxa salarial no és això: és el fet que menys dones tenen el camí per arribar a aquests càrrecs directius i acabar guanyant el mateix que els homes.


Mentre seguim cobrant menys diners, mentre accedim a menys llocs de responsabilitat, mentre conciliar sigui pràcticament només un problema per a les dones, mentre ens pinteu de color rosa, mentre violar una dona sigui poc greu penalment... ens dieu que les dones som menys que vosaltres. Que no tenim entitat pròpia, que som petites i que us agrada fer-nos petites. I que ja ens deixareu una mica d’espai quan als homes us en sobri.

I penso que algunes no haureu pogut ni tan sols escollir si fer vaga aquest 8 de març perquè potser no en teniu de feina. Perquè no en trobeu o perquè no us compensa el poc que us pagarien amb haver de tenir tot el dia els nens amb cangurs.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Ruth Gumbau
Treballo a La Xarxa de Comunicació Local on he presentat informatius, especials nits electorals, programes esportius i la sèrie sobre refugiats Obre els Ulls. Escric per a les revistes Catalan International View i ONGC i per a Mèdia.cat. Soc professora associada del Grau de Comunicació de la UOC. A Twitter: @ruthgumbau
28/06/2019

Les terrasses són de tots?

14/06/2019

La sort ja ha estat tirada

31/05/2019

A rentar plats!

18/05/2019

Alerta, espòiler!

03/05/2019

100% mares

19/04/2019

​Un bloc de gel anomenat Cayetana

05/04/2019

Criticar les idees, no el físic

22/03/2019

«Soy tormenta»

08/03/2019

Reivindicar-nos

22/02/2019

Senyals de fum

Participació