Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
OPINIÓ

Una llista per guanyar

«En moments excepcionals, solucions excepcionals. Cal una llista unitària que aplegui les diferents sensibilitats que es manifestaven dissabte passat a Barcelona»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 19 de febrer de 2019 a les 20:10 |
El judici als líders catalans ha dut noves energies positives al moviment independentista. Tothom en parla amb duresa cap a l’acusació i amb orgull i complicitat cap als acusats. Aquest dissabte, centenars de milers de persones van manifestar-se pel dret a l’autodeterminació, com a mínim quatre vegades més que els que, una setmana abans, ho havien fet a Madrid en contra. L’independentisme no recula, sinó que s’aferma i torna a recuperar la iniciativa. Parlo de l’independentisme com un moviment sociopolític ideològicament plural, d’aquests dos milions que voten partits  independentistes, molt més nombrosos que els trenta o quaranta mil militants que, sumats, tenen tots aquests partits. La manifestació de dissabte era pel dret a l’autodeterminació, concepte que no cal ser explicat, que tothom entén a nivell internacional i que forma part del seu ordenament jurídic. És un dret emprat per resoldre, de manera democràtica i pacífica, un conflicte nacional. I en el darrer mig segle, arreu del món, s’han dut a terme desenes de referèndums d’aquesta naturalesa.

Com que, en una consulta democràtica així, no hi ha una sola resposta, atès que hom pot optar tant pel sí a la independència com pel no, el dret és reivindicat no sols pels independentistes, sinó també pels sobiranistes, és  a dir, per tots els que consideren que només cada poble ha de ser sobirà per decidir el seu futur, sigui quin sigui, i no que un altre poble decideixi per ell. Justament, la manifestació de dissabte era una manifestació sobiranista, en la qual la majoria era, sense dubte, independentista. Va ser una injecció de vitalitat, de victòria, d’optimisme, de tots els que creuen que l’autodeterminació no és un delicte, sinó  un dret, i que no hi ha motius que justifiquin el judici i la privació de llibertat de ningú. Exactament això és el que pensaven els manifestants, fossin votants d’ERC, del PDECat, dels Comuns, de la CUP o abstencionistes, fossin o no membres d’Òmnium Cultural o de l’ANC. Ningú no exhibia la seva condició personal, fent-ne ostentació, ni ningú ho sol·licitava als que duia com a veïns a la protesta per la Gran Via. “Autodeterminació i llibertat presos polítics” era allò que els havia reunit, que els feia manifestar-se i que els agermanava en un mateix objectiu.


L’autodeterminació no és una reivindicació acabada d’arribar a la política catalana. Aquí, el dret a l’autodeterminació ja constava a l’Estatut de Núria, votat favorablement el 1931, i el “ple exercici del dret a l’autodeterminació” constituïa el punt tercer de l’Assemblea de Catalunya, durant el franquisme, aglutinadora de la totalitat i diversitat de forces democràtiques. I ja en l’etapa posterior, fins a l’actualitat, el 1989 el Parlament de Catalunya aprovà la “no renúncia al dret a l’autodeterminació” de la nació catalana, dret tornat a reivindicar, diversos cops, de llavors ençà.

Sóc del parer que en el cas d’eleccions Catalunya endins (municipals i Parlament), cal que els partits hi concorrin amb el seu propi model diferenciat de ciutat i de país. Però, ara, amb presos polítics i exiliats i amb el dret a l’autodeterminació centrant el debat públic, Catalunya enfora (Corts espanyoles i Parlament Europeu), cal una llista unitària que aplegui les diferents sensibilitats que es manifestaven dissabte passat a Barcelona. La causa catalana per la llibertat quedaria greument perjudicada si la victòria electoral, a Madrid i a Brussel·les, se l’emportés un partit que hi fos contrari. En aquest cas, ja podríem recórrer a tants arguments explicatius com volguéssim, perquè la derrota del sobiranisme hauria estat evident. La sola manera d’evitar-ho i d’aconseguir convertir-se en la llista guanyadora, la més votada a Catalunya, és amb una llista que reuneixi els partidaris de l’autodeterminació, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. I res més!

Seria letal per a la credibilitat del moviment català, que reivindica la solució del conflicte a les urnes, que fos derrotat, precisament, a les urnes, a la primera oportunitat que s’hi presenta. I que ho fos després d’haver renunciat a ser-ne el guanyador inequívoc. Per això no ens podem permetre la frivolitat d’esperar, passivament, des de la trinxera de cada sigla de partit, el triomf d’una opció contrària a l’autodeterminació i a la llibertat dels presos i exiliats. Si això passés, l’evolució del procés es veuria francament molt malmesa, així com la percepció internacional de la seriositat i consistència del sobiranisme català que restaria notablement afeblit per la seva imatge de divisió interna.

Ara es tracta de passar a l’ofensiva amb il·lusió, de respondre amb un gest de força democràtica, d’aconseguir una mobilització electoral sense precedents, de fer visible, en una cruïlla històrica decisiva, que hi ha una majoria social a Catalunya que es reclama minoria nacional a Europa, poble nacional, societat nacional diferenciada. I, com que és majoria social, per aquest motiu guanya les eleccions. Si, en canvi, les perd en anar en llistes separades, per més que, potser, sumades donin més vots o escons, és el sobiranisme que haurà perdut les eleccions i l’unionisme espanyolista, en qualsevol de les seves variants, qui les haurà guanyades. Les enquestes que fan passar ERC de dos escons a un i al PDeCat d’un a cap són prou clares.


En moments excepcionals, solucions excepcionals. En una situació d’emergència nacional, solucions nacionals d’emergència. I quan és tota la nació la que és atacada i que s’arrisca de perdre bous i esquelles, els membres de la nació tenen el deure cívic d’anar units, junts, en una llista unitària, a defensar els drets que són de tots els compatriotes i que no són propietat de cap sigla o partit en solitari. Una llista per guanyar, en ple judici, i davant tota la Unió Europea, és el millor gest de solidaritat amb els perseguits.

Hi ha precedents ben oportuns: a les eleccions del 16 de febrer del 36, les darreres abans de la guerra, amb el president Companys i els seus consellers a la presó i algun a l’exili per haver proclamat l’Estat Català, en un context d’hegemonia absoluta d’ERC, tots els republicans i partidaris de l’amnistia per als empresonats hi van concórrer en una llista unitària que va ser la que va guanyar. Hi havia des de la moderada Acció Catalana fins als independentistes marxistes del Partit Català Proletari, entre altres, amb models de societat molt distints, però compartint objectius essencials,

Els líders nacionals valents són aquells que tenen la valentia de mirar lluny, més enllà del propi redol i de la immediatesa, per adoptar decisions que beneficiïn tota la nació i no sols els correligionaris de la mateixa sigla. Ara no hi ha, doncs, espai per al dubte, la negativa o la dilació. Quan el perill és tan gran, la sola resposta efectiva i positiva ha ser una resposta nacional. Esperem, doncs, dels nostres líders, generositat patriòtica, mirada llarga, sentit d’Estat, visió de la jugada i cintura i intel·ligència política. La llista unitària és l’únic revulsiu capaç de tornar-nos l’esperit de victòria per remar tots en la mateixa direcció i guanyar en tots els fronts, en una victòria electoral mai no vista. En nom de què, doncs, de quina causa superior a aquesta, hauríem de renunciar-hi?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
19/06/2019

Campi qui pugui

12/06/2019

Final del judici

05/06/2019

Vots, no. Diners, sí

22/05/2019

D'oca en oca

15/05/2019

L’èxode

08/05/2019

Reformar Espanya, ara?

01/05/2019

Paisatge després de diumenge

24/04/2019

​Com si res?

17/04/2019

Guanyar o dir la veritat?

03/04/2019

A galet o amb got?

Participació