opinió

Seguim

«Un cop efectuat el desallotjament hem seguit reivindicant 'Les casetes i l'alzina pels veïns i les veïnes!' mentre esbotzaven la porta»

per Teresa Roig, 14 de febrer de 2019 a les 21:00 |
Aquesta matinada, quan m'he llevat de puntetes per no fer soroll, el nostre fill de set anys m'ha preguntat a on anava. A l'alzina, li he contestat. Una altra vegada?, m'ha dit ell. (Ahir vam tenir assemblea). Sí, carinyo, perquè els senyors propietaris, que encara estan enfadats, volen enviar policies per fer-nos fora de l'espai, i anem a fer el possible per impedir-ho. En Pau ha pensat un instant i, al poc, hi ha tornat: això és com el dia de les urnes, oi? Exacte, li he respost. (Què li havia de dir, si no? La canalla té un sisè sentit per a detectar les injustícies.) D'acord, mama, ha sospirat ell abans de tornar a adormir-se. I així, amb un ai al cor molt similar al d'aquell dia –i una bossa plena de termos i entrepans–, he enfilat cap al "nostre" jardí.

Malgrat havíem quedat a les sis per fer un esmorzar popular, hem recollit brossa, anat a penjar cartells, endreçat coses, tret branques, i compartit impressions, no només té, cafè i croissants. Tot plegat, amb gent diversa a qui fa setmanes ni coneixia i que ara admiro, per la capacitat de resiliència i fer front comú per allò que creiem just i necessari, de la millor forma que podem i sabem. Fins i tot hem convidat a esmorzar al mediador dels Mossos; aquell que ahir, quan va contactar-nos per primer cop, deia que ja no hi havia temps per a negociacions... I ha vingut, sí. Però acompanyat. I molt. Massa.


Un cop efectuat el desallotjament, gentilesa de la comitiva judicial i un desproporcionat desplegament de la Brigada Mòbil, hem seguit reivindicant "Les casetes i l'alzina pels veïns i les veïnes!" mentre esbotzaven la porta. (Se'ls hi ha dit com obrir-la, però ni cas.) Estàvem a l'entrada del carreró, tallat pels furgons dels Mossos, negociant per poder passar a recuperar les nostres pertinences, quan ha passat per davant d'ells un pare amb un xiquet, dient-li: Mira, quants dolents. Dos dels homes han deixat anar una ganyota, evident malgrat anar amb el rostre cobert. Mentrestant, al meu darrera, alguns joves que dies enrere també ocupaven l'espai, cridaven ara consignes en contra dels efectius desplegats i l'especulació.

Al cap d'una estona, a mesura que els presents hem anat dispersant-nos, ha aparegut personal de tota mena, teòricament professionals– alguns amb vestuari d'empresa, però també altres sense identificar— i han accedit a l'espai. Han despenjat les pancartes i han col·locat, de nou, el cartell de les obres. Quines? Esperem que les millores de seguretat per les quals els propietaris van interposar la denúncia, i no per procedir amb l'enderroc que vam interrompre... I així, amb la taula parada enmig del carrer, tal com vam començar aquell 7 de novembre, acaba l'ocupació de les casetes del carrer Encarnació.

Què ha passat? Han vingut els policies?, m'ha preguntat en Pau quan l'he recollit a l'escola. Sí, fill, i hem jugat a arrencar cebes. I després?, ha insistit. Després... He dubtat. Només un moment. I ell ho ha vist. I ara què, mama? Doncs seguirem, fill. Treballant per aconseguir el que vam proposar-nos. I confiant que tothom serà coherent i respectuós; que qui s'ha omplert la boca dient que estima el patrimoni natural, arquitectònic i el barri farà el correcte… Igual que nosaltres hem procurat fer. Seguirem. Perquè sí: continuo creient que tots som bons. Sols que ara els toca a uns altres demostrar-ho.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Teresa Roig
Teresa Roig (Igualada, 1975) és mare, escriptora, articulista i blocaire. Després de treballar en el sector audiovisual, actualment compagina l’escriptura amb la criança, en el marc de l'educació lliure i respectuosa. És autora, entre d'altres, de L'herència de Horst (Ara) Premi Setè Cel 2007, El primer dia de les nostres vides (Proa) Premi Roc Boronat 2010, i L'arquitecte de somnis (Columna/ Roca, 2013). Li agrada escriure sobre l'actualitat social i cultural perquè és com reflexionar-hi en veu alta, iniciar una conversa amb el lector i el món que l'envolta, per així (potser) aconseguir entendre'l. I entendre's. A Facebook.
14/02/2019

Seguim

16/11/2018

Tots som bons

06/09/2017

Pesat, present i... fotut?

26/07/2017

Res (per vacances)

12/07/2017

Quina merda

28/06/2017

Una de festivals

14/06/2017

(Amb) perdó (o no)

31/05/2017

Penso, per tant opino

17/05/2017

Entre foc i masa

03/05/2017

El dia de... la mare que els va parir

Participació