la veu de nació

L'esmena independentista

«Ara sabem que el proper cop, a la propera finestra d'oportunitat, caldrà com a mínim ser-ne més, ser més valents i dir-se més veritats»

per Ferran Casas, 29 de juny de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de juny de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Esquerra Republicana de Catalunya celebra aquest cap de setmana la seva Conferència Nacional. La militància ha presentat més de 1.400 esmenes als documents de la direcció i la majoria d'elles han estat acceptades. El text establirà que no es pot "renunciar a cap via pacífica i democràcia" (per tant, tampoc a la unilateral) per assolir la República i que cal estar amatent a "qualsevol finestra d'oportunitat per fer-ho", a més de fer un reconeixement de l'1-O. Al seu torn, el PDECat té a finals de mes la primer assemblea ordinària. Ha de servir per ampliar la direcció i, potser, per refundar-se com a Junts per Catalunya i fer entrar en vies de solució els desajustaments interns.

Però també per fixar l'estratègia política i adaptar-la a l'actual context d'acord amb les converses mantingudes amb els diferents sectors i també amb Carles Puigdemont, que esperen que accepti liderar formalment el partit. Han eliminat dels estatuts la via unilateral i reivindiquen una acció política "possibilista" a Barcelona i a Madrid que, segons ells, passa per fer efectiva l'autodeterminació per convertir Catalunya en una República.


Amb matisos formals, doncs, els dos grans partits independentistes han optat per revisar l'estratègia unilateral que van assajar -però no dur a terme- la passada tardor. Ho han intentat fer sense grans escarafalls. El temor a ser acusats de protagonitzar reculades que enutgen els qui no volen assumir la realitat de la derrota del 27 d'octubre -que no és la mort del procés com a tal però sí l'evidència que els terminis i objectius que s'havien fixat no eren realistes amb poc més de dos milions de voluntats- els ha obligat a fer equilibris que es tradueixen també en missatges contradictoris. Així, mentre s'afirma la vigència de l'1-O (que havia de ser vinculant i tenir efectes irreversibles al marge de la participació) s'explica, com si aquest no hagués valgut per res, que s'oferirà a Pedro Sánchez la celebració d'un referèndum pactat.

La negativa de Sánchez a negociar res que equivalgui a assumir que Catalunya és un subjecte polític sobirà es produirà formalment el 9 de juliol, quan Quim Torra el visiti a la Moncloa. Amb gran celeritat s'hauran cremat les etapes que, en un altre moment, haurien durant anys. La posició del president espanyol no serà, en el fons, diferent de la de Rajoy, però les formes, que sumades a les idees progressistes són el fonament d'un suport popular a Catalunya molt més alt del que mai podrà aspirar a tenir el PP, seran molt més suaus. Els partits independentistes han de decidir, doncs, de quina forma responen i actuen davant l'esgotament del marge.

A les portes del judici de l'1-O i amb els líders independentistes a la presó i l'exili -i sense possibilitats d'organitzar un procés de desobediència des d'unes institucions recuperades però més vigilades que mai-, es fa evident que el republicanisme està mancat d'estratègia. Ni les ponències d'ERC ni les del PDECat són per ara capaces ja no de fixar un calendari, sinó ni tan sols un full de ruta creïble que doni resposta al no de la Moncloa. I mentre, la CUP s'enroca en un maximalisme que es limita a cridar a una desobediència contundent (que, per cert, els aniria molt bé que l'alcaldessa de Berga tingués clar com exercirà) i que obvia que els seus companys de viatge republicans no estan disposats a fer República per la força i amb una majoria en el millor dels casos escassa.

Al fons del túnel, però, hi ha d'haver llum. N'hi ha d'haver perquè l'independentisme no té cap argument per recular mentre a Espanya no es configuri una majoria política regeneradora i disposada a fer una oferta amb capacitat de seduir com a mínim a una part prou significativa dels catalans partidaris del sí. Reforçar les estructures socials i polítiques de l'independentisme, activar el procés constituent i posar en pràctica, constantment, la confrontació democràtica, ja sigui nomenant Meritxell Serret delegada davant la UE, denunciant amb fermesa l'actitud de l'ambaixador espanyol als Estats Units o amb les lleis socials, difícilment enutjarà els propis. Ha de permetre sumar noves voluntats.


Clara Ponsatí diu que ella i els seus companys anaven de farol tot i que tres mesos després d'aquell suposat farol va acceptar anar de dos a la llista de Puigdemont, que era qui havia tingut les cartes a la mà en els dies clau d'octubre. No crec, però, en farols ni en enganys, més tenint en compte que es feia un camí que mai ningú havia desbrossat abans i hi havia respostes -començant per la reacció de l'Estat que eren inescrutables-. Senzillament, ara sabem que el proper cop, a la propera finestra d'oportunitat, caldrà com a mínim ser-ne més, ser més valents i dir-se més veritats.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
15/02/2019

El relator de la Moncloa: cinc notes

08/02/2019

Solucions o tots fills d'Aznar

01/02/2019

La «lechera» de la vergonya

25/01/2019

La bèstia que no marxa

18/01/2019

Assaltar el cel haurà d'esperar

11/01/2019

Ara només pot sortir malament

04/01/2019

Moviment Forn

28/12/2018

Tallar les ales a la tele i a la ràdio

21/12/2018

Tarradellas interpel·la

14/12/2018

El parany del 21-D

Participació