Opinió

Poder i contrahegemonia

«Quan vols derrocar el règim és impossible anar de la llei a la llei i no es tracta de tenir estructures d’estat, sinó que cal tenir clar com s'assalta el poder, com has generat eines de contrapoder»

per Eulàlia Reguant, 20 de maig de 2018 a les 20:04 |
Hem parlat molt de com el procés ha fet virar el país cap a l’esquerra. De com els valors d’aquest país eren essencialment d’esquerres i no es podia atribuir mentalitat de dretes a la població catalana. Hi penso mentre Stathis Kouvelakis critica el lideratge (visible l’hi hauria de dir) de dretes del moviment independentista català. L’Stathis és un company de lluites grec que ha mostrat el seu suport sempre al dret a l’autodeterminació del poble català, exmilitant de Syriza i actualment a Unitat Popular de Grècia. No és susceptible de viure contaminat pels mitjans i les xarxes que aquests dies treuen fum pels tuits i articles racistes i classistes del nou president de la Generalitat.

Podríem pensar que l’anàlisi que sempre hem fet és erroni, però no. No és cert. Els darrers anys a Catalunya han guanyat les eleccions de manera clara les forces contràries al règim, les que tenen clar que cal fer-li front, des de diferents punts de vista. I voler plantar cara al règim per derrocar-lo i posar al centre la democràcia no és conservador.


Ara fa un any, al llibre “Referèndum d’autodeterminació: la clau que obre els panys” publicat per la CUP, el Quim Arrufat deia: “Allò cert és que l’immens teixit associatiu i social existent a Catalunya, i una llarga tradició de mobilització política i cultural a favor d’uns determinats valors de progrés, fan pensable que un procés constituent democràtic desemboqui en la constitució d’una República més justa i més democràtica”. La realitat segueix sent la que s’apuntava al llibre, malgrat la realitat del moment i els lideratges- per acció i omissió- la societat catalana no ha canviat. I en el no-canvi de lideratges, les crítiques seran benvingudes, com sempre ho són aquelles que des del respecte no comparteixen decisions. Només faltaria! 

Potser seria més fàcil d’entendre si partíssim del fet que els desacords no es basen en les aritmètiques parlamentàries, ni en dubtar que voluntat transformadora del procés d’autodeterminació és majoritària. Sinó que les diferències parteixen de no compartir l’anàlisi.

I és que alguna cosa estem fent malament. La vam fer malament abans de l’1 d’octubre i, sobretot, després d’aquells dies, quan no es va abordar el debat sobre l’hegemonia i la contrahegemonia, quan no vam abordar l’element central en qualsevol procés per derrocar un règim: el poder. Perquè quan vols derrocar el règim és impossible anar de la llei a la llei i no es tracta de tenir estructures d’estat, sinó que cal tenir clar com s’assalta el poder, com has generat eines de contrapoder que et garanteixen que en la pugna amb el règim tens eines que et permeten resistir l’embat. Durant molt de temps no vam parlar mai d’això, malgrat algunes ho avisaven.

Mirat amb perspectiva, és evident que qualsevol procés com aquest si vol ser exitós ha de provocar un canvi en l’hegemonia i parlar de les condicions materials per a dur a terme els canvis. Era naïf pensar que mentre s’intentava derrocar el règim que se sostenta gràcies a una varietat de poders econòmics, judicials i policials, aquests poders no farien tot el possible per mantenir l’status quo. Era naïf pensar que el poder està a unes institucions que durant anys han obeït els mandats dels lobbies i que des de fa uns anys estan intervingudes amb poca capacitat per fer política real.


Al llarg dels darrers anys, i sobretot després de l’esclat del procés destituent a l’Estat amb el 15M, com a societat vam començar a posar rostre al règim del 78, traçant les línies de connexió entre els poders econòmics, els judicials i els polítics, vam començar a definir de manera molt clara com funciona. 

El maig de 2011 de manera massiva es va descobrir que els bancs i les caixes formaven part d’aquell “No ens representen” perquè vivien dels poders polítics, però alhora alimentaven els poders polítics. I tot i això, de manera naïf ens vam sorprendre quan La Caixa o el Sabadell van decidir el canvi de domicili de la seva seu social. Realment pensàvem que davant de l’embat més gran a un règim autoritari i antidemocràtic, aquells qui han crescut amb i gràcies a ell acceptarien no fer tot el possible per seguir ostentant els privilegis? 

Moltes tenim més preguntes que respostes de tot el que va passar i no sabem, però hi ha preguntes que tenen una resposta senzilla si sortim de la zona de confort de l’independentisme màgic i pensem en les lògiques de poder, i en com al llarg de la història ha funcionat el capital. Hi haurà qui en una lògica nacionalista dirà que l’octubre de 2017 va espantar a “espanya”, però el que és cert és que en termes materials, el passat octubre va fer trontollar, i espantar, a totes les elits estatals: autonòmiques-catalanes incloses, evidentment. També a les europees, per cert. 

I a l’independentisme màgic que es va esfondrar, ara hi hem d’afegir el relat de “recuperar les institucions”. Quines institucions volen recuperar? Les de l’autonomia que sempre de manera directa o indirecta ha estat tutelada? Aquests dies es comença a fer evident el que molts negaven: formar govern pot “aixecar” formalment el 155 però la tutela i les amenaces no desapareixaran. De fet, es mantindrà la intervenció financera. Una intervenció financera que ve d’enrere i que té a veure amb la lògica del control de les polítiques públiques per la via econòmica que durant anys i panys les potències internacional han aplicat a molts països del món: “si no fas el que jo vull, no tens els diners que vols per fer les polítiques que tu vols”. I així, control i negació de sobirania(es) es converteix en una mateixa cosa. Així, amb la intervenció financera no es podran “recuperar les institucions”.

Però el panorama no és desolador, com massa sovint pot semblar. El llegat de l’1-O, el 3-O i el 8-N ens mostren una capacitat de mobilització enorme, com mai, una capacitat d’organització descomunal i una solidaritat i tendresa que són la base de la construcció republicana. Aquesta construcció, que no deixa de ser una conseqüència de la voluntat de subvertir el sistema, de derrocar el règim del 78, ens mostra el camí a seguir: la gent organitzada, les institucions al servei de la gent i els límits, que ens volen captius, superats i desbordats. 

I així li explico a l’Stathis: que cada cop més la gent s’organitza i té clar que cal subvertir i derrocar el Règim i que el poder el construïm entre totes, als municipis i als carrers. 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Eulàlia Reguant
Membre del secretariat nacional de la CUP i regidora a l'Ajuntament de Barcelona. A Twitter: @aramateix
20/05/2018

Poder i contrahegemonia

08/03/2018

Rodes als pals

25/04/2017

L'ACA, el capital o la vida

07/11/2016

Qui diu que no...

Participació