Opinió

Una nova ANC?

«Que les bases hagin votat massivament Elisenda Paluzie és un motiu per a l’esperança, perquè no té cap dels vicis que ens han dut fins aquí ni ha cedit mai a cap xantatge»

per Maria Vila Redon, 19 de març de 2018 a les 22:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dissabte passat, l’ANC va triar un sou secretariat nacional enmig del desconcert programàtic de l’independentisme i la polèmica per l’exclusió de determinats candidats per part d’una junta electoral que ningú no sap ben bé com es tria. Les batalles internes de les entitats serien una anècdota de capelletes sense importància si no fos perquè són –i han estat- determinants per a entendre moltes de les accions empreses per les institucions al llarg de tot el procés. La falta d’una ciutadania crítica amb els seus propis líders, juntament amb una constant apel·lació buida a “la unitat”, han donat peu a tota mena de xantatges i silencis que han contribuït a dur-nos a la situació de fracàs en què ara ens trobem.

La “transversalitat” i la “unitat” sovint són meres excuses per a justificar la manca de transparència i de debat democràtic, que algunes vegades s’eviten expressament i d’altres miren de silenciar-se. Fa dos anys, quan uns quants brandaven el “Mas o març” mentre uns altres callaven per no provocar “una guerra interna”, Jordi Sànchez va disculpar-se públicament per haver demanat el vot per a qualsevol dels partits independentistes a les eleccions del 27 de setembre de 2015. La CUP s’hi havia presentat amb la consigna de no investir Artur Mas, però segurament l’ANC confiava que la promesa no s’aguantaria gaire temps i que més d’hora que tard cedirien a les pressions.


Més enllà de causar la baixa d’uns quants socis –entre els quals m’hi compto-, aquest escàndol no va generar cap mena de debat. Tampoc el fracàs del ja vell “President, posi les urnes” entonat per l’aleshores presidenta de l’entitat Carme Forcadell per condicionar el suport de l’ANC a la pantomima del 9-N a la celebració d’unes eleccions de manera immediata. Van trigar gairebé un any.

Els missatges enviats per l’ANC dies abans de l’1 d’octubre, en què demanaven que la ciutadania es limités a fer-se fotos amb la papereta a la mà davant dels col·legis tancats, són una altra mostra d’aquest gran despropòsit que arrossega l’entitat. D’això tampoc no n’hem parlat, segurament perquè l’1 d’octubre la gent hi va passar per damunt i va decidir que el que volia era votar i no fer més perfomances. I perquè l’aleshores president de l’ANC és a la presó, i la repressió impedeix tota crítica.

Ara, després de passar-se mitja vida fent de crossa del Govern (o d’una part del Govern) de manera més o menys dissimulada, els mateixos fundadors que controlen el secretariat nacional a l’ombra i que difonen llistes d’afectes i desafectes per condicionar el vot es queixen de l’enrenou generat al voltant de la campanya de les eleccions al secretariat i en culpen els emissaris dels partits, que segons ells volen atacar la imparcialitat i independència de l’ANC. Veure per creure.

En aquest context, el fet que les bases hagin votat massivament Elisenda Paluzie és un motiu per a l’esperança, senzillament perquè l’Elisenda no té cap dels vicis que ens han dut fins aquí ni ha cedit mai a cap xantatge, i ha treballat sempre de forma desinteressada –i des de fa una pila d’anys- per la independència. Si el nou secretariat nacional és capaç de convertir l’ANC en una eina efectiva i allunyar-la de servilismes i de la dinàmica de performances i samarretes de colors, és possible que s’enceti una nova etapa basada en la veritat i en el debat democràtic dins de l’independentisme. Si no comencem a dir les coses pel seu nom, tot s’anirà podrint més encara.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
14/10/2019

El Govern i la mobilització

30/09/2019

Què queda de l'1 d'octubre

16/09/2019

L'arrossegament de Netanyahu

05/08/2019

L'ase dels cops

22/07/2019

Més residuals que mai

08/07/2019

Les trampes del «30 minuts» sobre el català

24/06/2019

Hong Kong sota el gegant xinès

10/06/2019

Eixamplar la base dels altres

28/05/2019

No ens n'hem sortit, però això és el principi

30/04/2019

Més enllà del resistencialisme

Participació