Opinió

Obsessió lingüística

«L’aplicació del 155 intenta, un cop més donar sortida a aquesta obstinació d’acabar amb el català, perquè, desenganyem-nos, és això el que es persegueix»

per Carme Porta, 16 de febrer de 2018 a les 20:45 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa uns anys quan la immersió lingüística començava la seva implementació, la meva mare va rebre una trucada d’un parent que viu a Madrid. Durant la conversa i amb preocupació el meu parent va plantejar a ma mare una qüestió: «Quin enrenou teniu a Catalunya, eh?». La meva mare, sorpresa va respondre amb certa innocència «enrenou? Què ha passat?». La resposta va ser clara: «Dona, això del català, de les escoles! Aquí hi ha manifestacions en contra dia sí dia no». La resposta convençuda de la meva mare – aragonesa i castellanoparlant- va ser «ah, sí? Doncs això deu ser a Madrid, perquè aquí ningú diu res i estem la mar de contents!». És una anècdota però que mostra la obsessió que hi hagut des d’alguns sectors del Regne d’Espanya amb la implementació i normalització del català a les escoles.

Vaig treballar fa anys per Esplugues TV fent una sèrie de reportatges sobre temes d’actualitat. Amb un company i bon amic vam fer un sobre la implementació de la immersió lingüística i com ho vivien les criatures. Vam fer seguiment d’un parell infants i les seves famílies, castellanoparlants. La satisfacció era plena, tant infants com famílies estaven contents del procés d’immersió lingüística. Poder és una altra anècdota però també diu molt de l’obsessió malaltissa i les falsedats sobre la divisió social i la «Catalunya de todos» que alguns proclamen amb el castellà com a única llengua vehicular.


La immersió lingüística ha estat un eina de normalització, de pervivència del català, no ha donat pas a la substitució social del castellà. De fet la diglòssia que es dona en una societat bilingüe no ha comportat una situació de prestigi del català per sobre del castellà. El castellà és la llengua del regne, la que s’usa de forma molt majoritària social i institucionalment. Malgrat les informacions que destaquen l’ús «únic» del català per part de la Generalitat -tenint en compte que es troben en ambdós idiomes les informacions al web, als formularis, etc. La utilització del català a l’administració de justícia, per posar un exemple, és residual. La utilització del català per part de l’administració estatal a Catalunya és gairebé inexistent, per posar un altre exemple. En el conflicte lingüístic a Catalunya, quina és la llengua recessiva? A nivell social, administratiu, quina es la llengua que augmenta el seu ús i quina és la que el disminueix? Realment podem dir que la immersió ha fet que el català sigui una llengua dominant, que ha desplaçat el castellà?

Les falsedats interessades són moltes perquè les estadístiques ens mostren quina és la utilització real. Les persones que, com jo, no vam estudiar català a la primària, malgrat utilitzar-ho en alguns àmbits, pocs, vam haver de fer formació extraordinària, possible gràcies al Consorci de Normalització Lingüística –un consorci posat en dubte abans i ara però que era, ha estat i segueix sent fonamental-. Moltes, moltíssimes, persones que no vam poder gaudir d’un procés normalitzador a l’escola i a l’institut, l’hauríem volgut tenir i no va ser possible perquè es mantenia un ensenyament que mantenia els fonaments del franquisme, el règim que va prohibir entre moltes altres coses la utilització del català.

L’obsessió per la llengua no és contemporània, ve de lluny tal com va mostrar l’estimat i enyorat Francesc Ferrer i Gironès en gran part de la seva obra però especialment a Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història, però l’aplicació del 155 intenta, un cop més donar sortida a aquesta obstinació d’acabar amb el català, perquè, desenganyem-nos, és això el que es persegueix.

L’any 2005, al llibre Els altres Andalusos es parlava del tema. Diferents persones castellanoparlants d’origen andalús escrivien el seu procés i conflicte personal. M’interessa destacar avui el que deia Marta Riera, perquè es el que moltes i molts hem viscut: «Jo vaig començar a parlar utilitzant llengua castellana, perquè els meus pares van pensar que era la manera d’afavorir el meu aprenentatge a l’escola. La persona que es va encarregar que, des de ben petita, jo també parlés català va ser ma mare, la d’Almeria.»

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Carme Porta
Tècnica en imatge fílmica, he treballat principalment en l’àmbit audiovisual i periodístic. Membre de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores, del Grup de Periodistes Ramon Barnils i del PEN Català. Directora de la col·lecció Tinta Fèmina de l’Editorial Trabucaire. Diputada al Parlament de Catalunya en la VI i la VII legislatura. A Twitter: @carmeporta.
17/08/2018

​Veus i silencis

20/07/2018

Mai soles. Mai en l'oblit.

15/07/2018

​Corinna i M.

23/06/2018

Quan la justícia és un despropòsit

08/06/2018

Cineastes en peu de càmera

11/05/2018

Trenquem el silenci

13/04/2018

El «Dixan» i la cortina de fum

16/03/2018

La presó i els voltors

16/02/2018

Obsessió lingüística

19/01/2018

​La segona fila

Participació