la veu de nació

​La veritat

«Sense cap mena de criteri lògic repliquem a l’instant qualsevol rumor o falsedat donant-li la categoria de notícia contrastada»

per Karma Peiró, 6 de gener de 2018 a les 20:00 |
En 1973, quan els  reporters del Washington Post, Bob Woodward i Carl Bernstein, van començar a estirar del fil del cas Watergate, buscaven la veritat. I no van parar fins aconseguir-la, fet que va provocar la dimisió del llavors president dels Estats Units, Richard Nixon. El 2004, l’equip del presentador d’informatius de la CBS, Dan Rather, també cercava la veritat per demostrar que el president George Bush havia obtingut un tracte de favor en fer el servei militar en la guarda nacional i estalviar-se d’anar a la guerra del Vietnam. L'autenticitat dels documents sobre la qual es basava la investigació es va posar en dubte, i va provocar una polèmica político-mediàtica que va acabar amb la carrera professional de Rather. Més recentment, el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ) ha demostrat sobradament com presidents de governs i personatges rellevants de més d’un centenar de països- relacionats amb la política, les finances o els esports- estan involucrats en casos d’evasió d’impostos a través de paradisos fiscals.

El periodisme es basa en la cerca de la veritat. En perseguir-la, fins a esbrinar com van passar els esdeveniments. I la veritat s’aconsegueix fent preguntes. El bon periodisme també sap que el prestigi i la credibilitat no s’assoleix en dos dies, però que és molt fàcil perdre’ls d'avui per demà. Quan les audiències o lectors reconeixen aquests valors en un mitjà, contribueixen a la seva sostenibilitat. I ho fan perquè els aporta coneixement per entendre el moment i prendre decisions. Tot aquest raonament ha estat així fins ara, però estrenem el 2018 amb la veritat més qüestionada que mai per la intimidació constant de les notícies falses (fake news). Sense entendre gaire com, els rumors i la propaganda difosa- sobretot en campanyes electorals- guanyen pes i posicions enfront de la investigació periodística i de la comprovació dels fets. És a dir, software intel·ligent difon informació falsa de manera anònima i distribuïda, i els lectors de tot el món no només la consideren versemblant sinó que contribueixen a fer d'altaveus d'unes realitats fictícies.


Aquesta setmana el president francès, Emmanuel Macron, ha anunciat que promourà una llei per combatre la desinformació. ”Les notícies falses són una amenaça per a la democràcia”, ha esgrimit. Altres líders europeus han plantejat mesures similars, i no oblidem que el portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, va anunciar fa unes setmanes l'Estratègia de Seguretat Nacional on s'inclou un apartat dedicat al mateix propòsit. Macron ja es va enfrontar a les fake news durant la campanya del passat mes de maig i va acusar diversos mitjans russos d'haver-les difós. A més va denunciar al Front Nacional per haver publicat que tenia un compte en un paradís fiscal de les Bahames. El president francès no ha donat detalls de com aconseguirà acabar amb la desinformació però sí ha dit que permetrà als jutges bloquejar webs que difonguin notícies falses i eliminar comptes d’usuaris a les xarxes. L’anunci ha estat poc aplaudit i ha deixat moltes preguntes sobre la taula.  

Per entendre com hem arribat fins aquí cal fer-se tres preguntes. Qui produeix les fake news, qui les difon i qui les consumeix? L'estudi Freedom on the Net 2017- elaborat per l’organització independent Freedom House- assegura que les produeixen els mateixos governs i partits polítics. En els últims anys, “la pràctica s'ha tornat més sofisticada, amb empreses productores de propaganda i comptes falsos que exploten les xarxes socials per assegurar una alta visibilitat". Google, Facebook i Twitter són els principals difusors d’aquesta desinformació. El cercador ja s’ha vist obligat a alterar els seus algoritmes perquè les notícies falses i les procedents dels mitjans russos no surtin al primer lloc de les cerques. I els consumidors som tots nosaltres, que sense cap mena de criteri lògic repliquem a l’instant qualsevol rumor o falsedat donant-li la categoria de notícia contrastada. 

Però la mesura de Macron de resoldre per llei un problema tan complex no és la solució. En els darrers dies, el debat a les xarxes i els rotatius francesos demostren que caldrà molt més que aixecar la veu i treure pit per fer creure a tothom que resoldrà el dilema que amenaça la democràcia. Segons Freedom House, aquests sistemes de manipulació són molt difícils de detectar i combatre, "donada la seva dispersió i els centenars o milers de persones i bots (software intel·ligent) emprats". També alerten que els efectes d'aquestes tècniques sobre la democràcia i l'activisme cívic són devastadors perquè reforça la falsa percepció que la majoria de ciutadans donen suport a certs partits polítics o el govern, i les autoritats poden justificar repressions contra l'oposició". 

Per la seva banda, mitjans francesos s’han apressat a qüestionar com podrà detectar el govern la desinformació i l’emissor. El rotatiu Le Monde adverteix que legislar “sobre una tecnologia tan complexa i un tema tan crucial com la llibertat de premsa” és perillós. Per a Le Monde, el problema només es resoldrà amb l’educació dels ciutadans i la defensa dels models econòmics dels mitjans. I la ràdio pública France Inter es pregunta com es podrà certificar una informació sense restringir la pluralitat d’opinions.  


Malauradament encara parlarem molt de les fake news. Caldrà controlar més els productors de la desinformació, siguin empreses privades o els governs i partits polítics. Potser la solució vindrà del mateix mercat tecnològic, perquè ja comencen a aparèixer iniciatives com Ad.Verif.ai, que treballen amb intel·ligència artificial per delatar la propaganda. Però també caldrà obligar als gegants com Google o Facebook a fer públics els seus algoritmes per saber a quina mena de contingut donen prioritat. I, per últim, la recepta infal·lible: que cadascú de nosaltres, en rebre una informació, es faci preguntes lògiques per discernir entre el que és plausible o pura fantasia. 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Karma Peiró
Directora de NacióDigital
A Twitter: @kpeiro.
Fa 7 setmanes

​El sentiment dominant

Fa 8 setmanes

15.000 «bots»

Fa 9 setmanes

​El dret a protestar​

Fa 10 setmanes

Realitat o ficció?

Fa 11 setmanes

És una bogeria

Fa 12 setmanes

L'efecte bumerang

Fa 13 setmanes

Què fem, prohibim el futur?

Fa 14 setmanes

Soraya i els robots

Fa 15 setmanes

Sí, fem vaga

Fa 16 setmanes

El món que volem

Participació