«Macagundeu»

«Abans que europeus som catalans i no ens cal ser tan diplomàtics ni 'polites'; nosaltres som de la ceba, del caganer i del “va parir”...»

per Teresa Roig , 19 de març de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha paraules que m’agraden i no sé per què; i n’hi ha que m’agraden i sí. Aquest és el cas del "macagundeu", un gest i una expressió molt nostrada, que s’utilitza des de temps immemorials –potser abans de Crist i tot-. Qui sap.

Entre la blasfèmia i el lament, passant per la sorpresa i el desesper, és punt d’inflexió i esbravament. El revulsiu ideal. Versàtil com un fulard, que serveix per abrigar-te el coll si fa fresca, però no deixa de ser un mocador. Com casar-se i (sobre)viure; en la tristesa i l’alegria, la salut o la malaltia, la riquesa i l’estar pelat. A l’altura de saudades, wabi-sabi o cualacino. Una locució tan original que hauria d’incloure’s en aquells powerpoints de fotos acolorides i expressions peculiars o intraduïbles que omplen les xarxes socials— malgrat interpretacions com la castellana que recentment vaig llegir de “me cago en un pie” , o les queixes del Vaticà pel caire escatològic del mot en qüestió... Malgrat tot.

"Macagundeu".

Aquest és el títol del meu article d’avui al NacióDigital. Un espai d’opinió que pretenc convertir en altaveu de l’esperit crític que tots portem a dintre, i que tan saludable és d’alliberar –sobretot amb humor i de forma constructiva-. Perquè abans que europeus som catalans i no ens cal ser tan diplomàtics ni polites; nosaltres som de la ceba, del caganer i del “va parir”... Ara, també –tot sigui dit- és un homenatge al meu pare, que ja no hi és (aquí, físicament entre nosaltres), i a la part d’ell que hi ha en mi. La menys diplomàtica. La que va actualitzant-se al llarg de la vida, i que al tenir un fill va donar-me al benvinguda a l’univers del renec. En majúscules.


Del meu pare vaig aprendre moltes coses. Especialment les que no va ensenyar-me. Gràcies a ell no em qüestiono si sóc bona mare, prioritzo la vida a la feina, expresso el que sento i procuro escoltar als altres, visc el present, sóc feliç... Amb el temps, totes les creences que em va transmetre s’han convertit en un fantàstic exercici d’aprenentatge i transformació. Un llegat invisible. Inestimable. Malgrat l’escola. Perquè, en el fons, les coses importants s’aprenen a casa. Arreu. I les portes estan sempre obertes, tots els dies de l’any. Si un vol, és clar.

Com sempre dic, tot està bé i és perfecte... fins i tot blastomar. Jo ja firmo per arribar als 85 anys, cagant-me en deu –i tal com ell afegia, en broma- en onze, dotze, tretze i catorze. Malgrat el càncer que ens el va prendre... O potser per això, també: va per tu, papa. En el teu dia. I va per nosaltres. Tots. Gràcies.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Teresa Roig
Teresa Roig (Igualada, 1975) és mare, escriptora, articulista i blocaire. Després de treballar en el sector audiovisual, actualment compagina l’escriptura amb la criança, en el marc de l'educació lliure i respectuosa. És autora, entre d'altres, de L'herència de Horst (Ara) Premi Setè Cel 2007, El primer dia de les nostres vides (Proa) Premi Roc Boronat 2010, i L'arquitecte de somnis (Columna/ Roca, 2013). Li agrada escriure sobre l'actualitat social i cultural perquè és com reflexionar-hi en veu alta, iniciar una conversa amb el lector i el món que l'envolta, per així (potser) aconseguir entendre'l. I entendre's. A Facebook.
27/10/2020

La nostra naturalesa

14/02/2019

Seguim

16/11/2018

Tots som bons

06/09/2017

Pesat, present i... fotut?

26/07/2017

Res (per vacances)

12/07/2017

Quina merda

28/06/2017

Una de festivals

14/06/2017

(Amb) perdó (o no)

31/05/2017

Penso, per tant opino

17/05/2017

Entre foc i masa

Participació