«Camamilla Party»

«El debat entre esquerres i dretes divideix el procés i és millor deixar-lo per quan siguem un país normal l’endemà de la independència»

per Roger Palà , 8 de juliol de 2015 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de juliol de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El Tea Party és un moviment polític nord.americà de dretes i conservador que ha estat capaç de marcar l’agenda política dels EUA durant els últims anys. En el sí del Tea Party hi conflueixen tendències diverses: hi podem trobar fins a nacionalistes ultraconservadors i religiosos fins a neoliberals recalcitrants. El Tea Party ha basat la seva expansió en un discurs demagògic de tall populista i una capacitat notable d’incidència en l’opinió pública a partir d’opinadors i tertulians mediàtics. Han estat capaços de marcar l’agenda i el relat de la política als Estats Units.

Catalunya també té el seu Tea Party particular. Però com que aquí el te es un producte més aviat d’elits, al Tea Party català se’l coneix amb un altre nom: el "Camamilla Party". No se sap ben bé qui va encunyar l’expressió, però ha fet fortuna en el món virtual. Els arxius de Twitter remet a una persona: el "cupaire" Abel Caldera. En tot cas, el concepte ha quallat. Fins i tot David Fernàndez s’hi referia el passat divendres en una xerrada per valorar les eleccions municipals: “hem constatat que Catalunya té el seu propi Tea Party, el ‘Camamilla Party’”. La camamilla, ja se sap, és una beguda més pròpia de la tieta catalana benpensant que no pas el te.


Per esdevenir un correcte militant del "Camamilla Party" es requereix compartir diversos preceptes ideològics i, sobretot, expressar-los a les xarxes socials amb vehemència. Per exemple: l’independentisme català ha de ser transversal i hi ha d’haver una llista unitària, però tot plegat ho ha de liderar indefinidament el molt honorable president Artur Mas, perquè és el més preparat per fer-ho. El debat entre esquerres i dretes divideix el procés i és millor deixar-lo per quan siguem un país normal l’endemà de la independència, però com que Espanya ens roba i el tripartit ho va fer molt malament hem retallar la sanitat perquè no hi ha alternativa. Les acusacions de corrupció contra CiU, encara que siguin provades per un jutge, són guerra bruta de l’Estat contra Catalunya. En canvi, tot el que es diu del PP i el PSOE a Espanya és totalment cert. Esquerra són uns envejosos (Junqueras el primer) i l’únic que volen és fer un altre tripartit espanyolista. I així tot.

El bon activista del "Camamilla Party" ha tingut l’últim any dues obsessions constants: Podem i Ada Colau. Podem, malgrat haver defensat el dret a decidir, és el partit polític més perillós i hostil contra Catalunya que existeix, més encara que el PP, el PSOE o Ciutadans. És possible que només hi hagi una cosa més nociva que Podem: Iniciativa. La nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és quelcom similar a les set plagues d’Egipte. Des que Barcelona en Comú va guanyar les eleccions que a la capital de Catalunya no ha sortit el sol, tot és fosc i no es pot comprar paper de vàter als supermercats. Colau, tot i haver votat "sí-sí" a la consulta del 9-N (detall menor als ulls de l’activista mig del "Camamilla Party") és la icona unionista per excel·lència, rivalitzant amb Pablo Iglesias.


El "Camamilla Party" no és només una caricatura de Twitter: els seus membres més ben educats està ben situat en tribunes d’opinió i tertúlies mediàtiques. En aquest article hem parodiat el seu discurs més descarnat, però la versió destil·lada del seu relat ideològic està molt present en els mitjans de comunicació catalans. Tenen capacitat de generar relat i marcar agenda en el sí del sobiranisme, perquè l’independentisme d’esquerres està acomplexat. El vestit ideològic del "Camamilla Party", però, té nombrosos estrips. Cal detectar-los i fer-los evidents, passant a l’ofensiva en la batalla de les idees. Estar a la defensiva no serveix de res: ara és l’hora de plantar cara. 
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
11/11/2019

Tres escenaris després de l’ascens de Vox

27/05/2019

S’atrevirà ERC a pactar amb els Comuns?

28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

01/11/2016

La ideologia no pot aparcar-se

Participació