Per què hi ha catalanoparlants que no se senten identificats amb l'estàndard?

El debat és obert. Certs grups de catalanoparlants no se senten identificats amb la llengua estàndard. Aquesta varietat, però, precisament sorgeix per convertir-se en un instrument de comunicació complet i de referència bàsica per als membres d'una comunitat lingüística. Per això l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) proposa una varietat que "contingui suficients elements comuns al diasistema", perquè "pugui assolir el valor referencial i, alhora, sigui una varietat no monolíticament unitarista, sinó més aviat múltiple", és a dir, que "disposi d'opcions alternatives d'acord amb les grans varietats territorials que configuren l'espai català".

Així doncs, per què s'ha anat estenent aquesta falta d'identificació si, tenint en compte la realitat sociolingüística de la comunitat catalanoparlant, l'IEC projecta un estàndard de caràcter composicional —conté elements de tots els dialectes— i polimòrfic —per a un mateix fenomen s'admeten diverses solucions—? Experts de diversos àmbits d'estudi de la llengua i de diferents territoris debaten entorn d'aquesta problemàtica a Nació i proven d'arribar al quid de la qüestió.
 

Un concepte complex

D'entrada, sembla que tothom té clar el concepte d'estàndard. Tot i això, els experts consultats per Nació assenyalen com a primer problema el desconeixement de què significa i quines funcions té. A més, tampoc és que hi hagi una única definició del concepte, revela Elga Cremades, lingüista, sintactòloga i professora a la Universitat de les Illes Balears. Si n'ha de triar una, però, es decanta per la del lexicògraf Jordi Ginebra, que explica que l'estàndard "és una varietat supradialectal, explícitament sistematitzada i formalitzada, apresa per tots els membres de la comunitat lingüística —que l'accepten com a varietat neutra i representativa de la llengua—, pròpia dels registres formals més generals i pauta de referència per als altres registres, i identificadora dels membres de la comunitat lingüística amb els parlants d'altres idiomes". En aquest sentit, Eloi Bellés, doctor en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals i professor a la Universitat de les Illes Balears, aclareix que realment l'estàndard "no serveix per entendre'ns: ja ens entenem; un estàndard ha de servir per reconèixer-nos com a comunitat".

Així mateix, Isidor Marí, sociolingüista i membre de la Secció Filològica de l'IEC, detalla que al final les dificultats de l'estàndard no són conceptuals, sinó sociolingüístiques i funcionals: "La consolidació de la varietat estàndard en l'ús real només pot avançar en la mesura que hi ha una participació general de la societat en els intercanvis comunicatius públics i formals. Només així s'acaben de perfilar les característiques formals de la varietat estàndard —lèxic, gramàtica, pronunciació— i els parlants s'hi arriben a familiaritzar gràcies a la freqüència dels seus contactes amb les comunicacions supralocals de tot tipus". I hi coincideixen la resta d'experts consultats, que creuen que "el problema no és la base de l'estàndard, sinó com percebem i difonem aquesta varietat".
 

El dilema de la percepció i la difusió 

Les mancances en la percepció i la difusió de l'estàndard provenen de diferents àmbits. D'una banda, Cremades apunta a "una educació fins a cert punt poc enfocada en el desenvolupament de la competència sociolingüística, el treball dels registres i de la variació lingüística, i la difusió del concepte d'estàndard en si mateix". I de l'altra, Bellés i Marí indiquen que en tot això també hi influeix el fet que "som una comunitat lingüística desarticulada" i que "el nostre espai comunicatiu encara presenta fragmentacions importants". És a dir, "bona part dels territoris de llengua catalana no tenen una relació intensa i fluida amb els altres, tant en els mitjans escrits com sobretot en els audiovisuals; i fins i tot en els territoris on aquesta comunicació supralocal és més freqüent i general, no podem oblidar que moltes persones no hi tenen gaire accés", rebla Marí. 

A part, assenyala Cremades, "des d'alguns sectors s'ha fet sovint una interpretació fins a cert punt restrictiva del concepte, cosa que ha fet que es tendís a difondre uns models de llengua molt concrets que han reforçat les idees errònies sobre l'estàndard, com ara que l'estàndard es correspon amb el català oriental central, o fins i tot amb el català oriental central barceloní". I, per si no n'hi hagués prou, diu Bellés, en general "hem tendit a confondre estàndard amb normativa, i encara hem aplicat la normativa de manera esbiaixada i restrictiva".
 

D'on ve aquesta falta d'identificació?

En certa manera, la falta d'identificació de molts catalanoparlants amb l'estàndard és fruit d'aquestes mancances en la difusió i la percepció. Tot i això, Maria Josep Cuenca, lingüista i catedràtica de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de la Secció Filològica de l'IEC, diu que és cert que "hi ha varietats que són més pròximes a l'estàndard que unes altres", de manera que els parlants de les varietats més allunyades "es poden sentir estranys o exclosos usant unes variants que no són les pròpies i per això reclamen un estàndard més proper als seus parlars". Però el que moltes vegades no saben aquestes persones, adverteix Bellés, és que "bona part de les seves formes lingüístiques poden formar part de l'estàndard; se'ls ha explicat molt malament com poden sentir-s'hi identificats".

Segons Cremades, aquest fenomen probablement es relaciona amb el que els investigadors Ivan Solivellas, Christopher Little i Anna Tudela anomenen "identificació dialectal", que implica que els joves s'identifiquen d'una manera molt forta amb la varietat geogràfica que fan servir —que anomenen amb el glotònim corresponent a cada indret: valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, alguerès...— i magnifiquen les diferències dialectals, que llavors es veuen com a més importants que els punts en comú, malgrat que aquests punts en comú siguin més rellevants. Això passa, prossegueix la lingüista, perquè el català es vincula, encara ara, amb la ideologia lingüística que l'antropòloga Kathryn Woolard va anomenar "autenticitat", és a dir, que s'assigna valor al català en la mesura que s'identifica com la llengua "dels d'aquí", amb tots els trets específics de cada territori.
 

Cal una renovació de l'estàndard?

Per tant, la solució és renovar l'estàndard? Els experts consultats coincideixen que no, perquè l'estàndard ja es va renovant constantment. Ho corrobora David Paloma, lingüista i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona: "Regularment es van modificant, actualitzant i revisant qüestions molt diverses de la llengua, sobretot el lèxic, però també estructures sintàctiques, perquè es necessiten noves maneres, sobretot en el món de la comunicació". Per exemple, destaca el lingüista, "a la CCMA que s'hi sentia molt central i ho van corregir perquè volien que hi hagués representació d'altres accents, i ara hi ha veus com Fàtima Llambrich, Víctor Sorribes, Marina Solà, Montse Castany, Lluís Caelles, Artur Peguera i Jordi Grau, entre d'altres".

Així doncs, la solució passa pels mitjans i els professors, que tenen un paper important en la societat i, per tant, capacitat per influir en la percepció i la difusió de l'estàndard. Per Bellés, "cal que els professors, des de primària fins a la universitat, expliquin millor què és l'estàndard, i ensenyin millor els recursos que hi ha a l'abast". Però també considera que els mitjans n'han de fer un ús responsable: "Això inclou la normativa, però també l'aposta decidida per un model autocentrat i respectuós amb tots els dialectes. Normalitzar cada variant fora de la seva àrea dialectal original és un gran exercici".

D'altra banda, Marí i Cuenca posen en relleu els avenços de les institucions en aquest sentit: "L'IEC ha fet un esforç important al llarg de les darreres dècades per oferir noves orientacions actualitzades per a la varietat estàndard". A més, remarca el sociolingüista, "s'ha formalitzat un acord entre l'IEC —que té la responsabilitat sobre el conjunt del territori— i les dues grans institucions amb atribucions formals en els respectius territoris, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears, amb la intenció de col·laborar en el nou diccionari normatiu". Precisament, aquest nou diccionari farà un pas decisiu i ampliarà el català estàndard: "Com que serà en línia, eliminarà les limitacions d'espai del format en paper i permetrà situar en el mateix nivell els geosinònims —com ara nen, xiquet i al·lot—, sense necessitat de fer remissions, com és ara el cas", conclou Cuenca.
 

El model ideal

Hi ha un model ideal d'estàndard? Per exemple, Marí diu que l'estàndard ideal o la societat ideal no es poden definir a priori. En canvi, Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de Sociolingüística Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i membre de la Secció Filològica de l'IEC, s'atreveix a explicar al llibre que acaba de publicar, Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica. Noves mirades des de la sociolingüística catalana (Publicacions de la Universitat de València), l'estàndard que anhela: "Un model cohesionador del col·lectiu sencer de la llengua, bastit des de la diversitat, una diversitat moderada que satisfaça la identitat d'uns usuaris que la reclamen". 

Ara bé, segons Cuenca, "l'estàndard que englobi tots els parlars ja existeix, però es coneix poc i cal completar-lo en alguns punts". També hi insisteix Cremades, que afirma que tenim un model composicional i polimòrfic, però falta que s'apliqui bé. Com a conclusió, la lingüista i sintactòloga deixa clar que, "si els principals mitjans de vehiculació de l'estàndard, com ara l'Administració, l'ensenyament i els mitjans de comunicació, prenen consciència de les possibilitats que ofereix la normativa i l'apliquen com toca, tenint en compte la coherència des del punt de vista geogràfic i l'adequació al registre i al grau de formalitat, aconseguirem un estàndard veritablement composicional i polimòrfic en tots els sentits, cosa que facilitarà que els parlants s'hi identifiquin i que, per tant, esdevingui plenament funcional".