08
de desembre
del
2023
Actualitzat
el
11
de desembre
a les
10:27h
El sector del llibre en català viu un bon moment. Les dades que va fer públiques fa uns dies el Gremi d'Editors de Catalunya ho testimonien: les vendes s'han incrementat un 12% (un 3,5% en el mercat espanyol), la facturació total del darrer any ha estat de 500 milions d'euros. Sense ser un any fàcil, pel context econòmic i per l'efecte que ha tingut la guerra d'Ucraïna en els costos de producció, hi ha optimisme en el sector. Paradoxalment, el destí no somriu a dos noms emblemàtics com el grup Enciclopèdia Catalana i Vicens Vives, que han anunciat amb pocs dies de diferència dos ERO que podrien afectar una part sensible de les seves plantilles.
En el cas d'Enciclopèdia, el caos que va generar el setembre del 2022 el llançament de la plataforma de distribució Entredós, fusió de la seva distribuïdora, Àgora, amb Les Punxes, ha estat l'enèsima crisi d'un projecte que ara afronta un moment dramàtic. El projecte era molt ambiciós i havia de suposar un abans i un després en el món de la distribució en català. Que les coses anaven de mal borràs ho van veure venir els llibreters que a la Setmana del Llibre en Català del 2022 veieren amb estupor que molts dels llibres esperats no arribaven. Es van produir greus retards en els repartiments i moltes llibreries van quedar sense material. Un total de 23 editorials van presentar el novembre una demanda judicial contra Àgora. La crisi s'ha precipitat i l'empresa, que presideix Xavier Cambra, ha anunciat que prepara un ERO.
Enciclopèdia ha reconegut un deute de 15 milions d'euros. Hi ha autors i traductors que han patit endarreriments en els seus pagaments. BonPreu ha comprat l'edifici d'Enciclopèdia al Poblenou per 8 milions d'euros, el que potser ajudarà a contenir els creditors, però que no resol el problema, que s'afegeix a un projecte sorgit els anys 60 i que ha anat acumulant crisis al llarg dels anys.
La plantilla d'Enciclopèdia està formada per 112 treballadors, que ara estan a l'espera dels detalls de l'ERO que presentarà l'empresa. La direcció, en un comunicat, ha assegurat que prepara un pla de reestructuració financera per garantir continuar duent a terme "la tasca fundacional" i que el grup "disposa de suficients recursos per fer front a les seves obligacions futures". Entre els treballadors, però, s'imposa el desànim després d'una trajectòria farcida de moments abruptes, com el del 2013, quan ja es va produir un altre ERO.
L'historiador Josep Lluís Martín Berbois és dels qui millor coneix la història d'Enciclopèdia Catalana, que defineix sense dubtar-ho com "un miracle, perquè fer una gran enciclopèdia en català durant el franquisme era això". El seu llibre Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país és referència obligada per conèixer aquest capítol de la història de la cultura catalana. La Gran Enciclopèdia Catalana va néixer de l'entusiasme patriòtic de personalitats com l'editor Max Cahner, el geògraf Enric Lluch i el filòleg Jordi Carbonell, convençuts que el país necessitava d'una obra que comprengués totes les branques del coneixement. Hi van col·laborar des de l'inici els millors especialistes de cada àrea i va tenir com a referent territorial la totalitat dels Països Catalans.
Encara ara impressiona la quantitat i qualitat dels noms que van col·laborar en una obra que havia de constar de 3 volums i que es va anar fent gran fins arribar als 15 del 1980, quan es va culminar la publicació. Hi havia gairebé tothom, des de Manuel Sacristán a Martí de Riquer, de Marta Mata a Albert Manent, passant per Joaquim Molas, Josep Massot, Benet i Jornet, Josep Termes, Josep Fontana, Francesc de Borja Moll, Montserrat Roig, Joan Fuster, Raimon Obiols, Raimon Aramon...
Els conflictes, però, van sorgir ben aviat. A més del pitjor context possible, el de la dictadura franquista, s'hi van afegir els problemes propis d'un excés d'entusiasme i una migrada cultura empresarial. L'obra va començar a sortir en fascicles el 1969, però la seva complexitat tècnica va allargar els treballs. La major part dels autors de les entrades eren joves i de posicions ideològiques clarament esquerranes. El suport de Banca Catalana va facilitar la supervivència de la iniciativa però va generar de seguida xocs frontals amb els autors, en un moment especialment impactat pel Maig del 68.
Martín Berbois recorda a Nació alguns episodis que no tenen pèrdua: "A Banca Catalana s'inquietaven perquè els fascicles no acabaven de sortir. No entenien que l'entrada del concepte "aigua", a cura d'Heribert Barrera, trigués una setmana". L'animadversió ideològica entre qui pagava i qui escrivia era evident. A més, des del banc es propugnava una enciclopèdia que estigués centrada en les humanitats i Carbonell, que va assumir la direcció acadèmica de l'obra, defensava que inclogués també àmpliament les ciències, com així va ser. Carbonell sostenia que l'entrada "aigua" era tan important com la de "Catalunya". En molts moments, es va delatar el caràcter amateur que sempre va respirar la iniciativa. Com el fet que els primers fascicles en aparèixer van ser els de la lletra B. Simplement, eren els que estaven més avançats.
A inicis dels 70, la tensió a la redacció va ser màxima. Es van fer actes de protesta i el mateix Carbonell va pujar un dia dalt d'una taula fent una crida a la vaga. Un Carbonell que va ser empresonat amb motiu del tancament d'intel·lectuals a Montserrat el 1970. El director de l'Enciclopèdia, a la presó! Quan a Banca Catalana es van cansar de la situació, Jordi Pujol mateix va assumir part del finançament. "Pujol va posar ordre i va salvar el projecte -explica Martín Berbois-, però va posar al davant un seguit de directors gerencials que no se sentien massa vinculats al món del llibre, com Ferran Ariño". El banc liderat per Pujol va arribar a desembutxacar 15 milions de pessetes en una ocasió.
En un moment determinat, el 1971, es va produir l'acomiadament de tota la plantilla. Joan Fuster va topar amb Pujol quan aquest va voler prescindir de Cahner. L'escriptor valencià va advertir al futur president de la Generalitat que "l'Enciclopèdia és Cahner i sense ell això serà com una enciclopèdia Salvat més gran". Cahner va continuar vinculat al projecte, però sense poder. En aquesta història va perdre diners i, fins i tot, una casa.
L'Enciclopèdia va ser un èxit, finalment, venent 200.000 col·leccions. En un acte de presentació del seu llibre, un antic venedor li va confessar que ell i el seu pare havien venut 5.000 col·leccions i gràcies a això s'havien pogut comprar una casa de segona residència. Però els grans errors estratègics van acompanyar sempre l'empresa, que es va constituir en fundació el 1980. Francesc Cabana, que hi va treballar de manera destacada, recordava en una entrevista a Nació que ell s'havia trobat en minoria moltes vegades a Enciclopèdia davant decisions que considerava errònies. Trasllats de seus, obres costoses per una empresa que no tenia diners, i un dels darrers era, segons Cabana, el trasllat de seu a la que ara tenia al 22@ i que acaba de comprar BonPreu, que presideix l'osonenc Joan Font.
L'operació feta amb la constitució del Grup 62, amb la confluència d'Enciclopèdia, la Caixa i Planeta no va reeixir, i Planeta va acabar fent-se amb el control, inclosos alguns dels segells més prestigiosos de la fundació, com Proa. Sembla que el destí empaita Enciclopèdia amb mala jeia.
El que va passar amb el llibre de Martín Berbois és un altre exemple de mala gestió. Enciclopèdia va encarregar a l'historiador una història del projecte. Va ser un encàrrec d'Albert Pèlach, l'antecessor de l'actual director general, Joan Abellà. Però els detalls que el llibre dona sobre els molts entrebancs interns i les batalles entre Banca Catalana i els autors va desagradar l'editorial, que no va publicar el llibre. Va costar Déu i ajut que la direcció del grup donés autorització per escrit a Editorial Base perquè assumís la publicació, com així va ser. Un llibre que va aparèixer fa uns mesos, com un anunci del que vindria.
La història de l'editorial Vicens Vives és diferent, però present algunes similituds sorprenents. La direcció també ha argumentat motius econòmics per proposar un ERO que pot afectar 82 treballadors. La setmana vinent hi haurà una reunió decisiva entre empresa i treballadors, molt emprenyats pel que consideren manca de transparència de la cúpula. La direcció ha explicat que l'aplicació de la LOMLOE (la llei orgànica que modifica la Llei orgànica d'educació) ha generat "un context incert", amb l'aprovació tardana dels currículums, que afegit a l'extrema competitivitat del sector i un descens en la demanda han dut l'empresa a adoptar l'ERO.
La reunió celebrada dilluns passat no va desbloquejar la crisi. Manuel Rodríguez, president del comitè d'empresa i membre de la Intersindical-CSC, explica a Nació que "els treballadors paguem els mobles d'una gestió mal feta i amb molta opacitat". Assenyala alguns dels erros comesos per la direcció: "Es va apostar per la digitalització amb molta pretensió creient que era el futur i s'ha vist que no era ben bé així, quan el principal benefici el continua donant el llibre físic". Fonts dels treballadors expliquen que quan les coses anaven bé, Vicens engruixia la plantilla de manera desproporcionada. El que ha sorprès és que l'empresa havia anunciat unes bones xifres de vendes, que s'havien incrementat un 30% el darrer any. Però el pes del deute ha estat excessiu.
Vicens Vives va ser fundada el 1961 per Pere Vicens i Roser Rahola, dos cognoms emblemàtics de la burgesia il·lustrada catalana. Vicens era el fill de l'historiador Jaume Vicens Vives, que havia mort l'any anterior i el segell es va convertir en una marca de prestigi especialitzada en el sector educatiu. Mentre l'editorial va estar en mans dels tres fills de l'historiador, Anna, Albert i Pere, les coses van anar rutllant i Vicens va mantenir un tarannà familiar que destaquen diversos treballadors. El fracàs d'un intent de venda a un inversor i la desvinculació de dos dels germans el 2020, enmig d'una baralla familiar, va ser una inflexió perillosa. El negoci va quedar en mans de Pere Vicens i el seu fill Jaume, als quals els ha tocat navegar el daltabaix.
En el cas d'Enciclopèdia, el caos que va generar el setembre del 2022 el llançament de la plataforma de distribució Entredós, fusió de la seva distribuïdora, Àgora, amb Les Punxes, ha estat l'enèsima crisi d'un projecte que ara afronta un moment dramàtic. El projecte era molt ambiciós i havia de suposar un abans i un després en el món de la distribució en català. Que les coses anaven de mal borràs ho van veure venir els llibreters que a la Setmana del Llibre en Català del 2022 veieren amb estupor que molts dels llibres esperats no arribaven. Es van produir greus retards en els repartiments i moltes llibreries van quedar sense material. Un total de 23 editorials van presentar el novembre una demanda judicial contra Àgora. La crisi s'ha precipitat i l'empresa, que presideix Xavier Cambra, ha anunciat que prepara un ERO.
Enciclopèdia ha reconegut un deute de 15 milions d'euros. Hi ha autors i traductors que han patit endarreriments en els seus pagaments. BonPreu ha comprat l'edifici d'Enciclopèdia al Poblenou per 8 milions d'euros, el que potser ajudarà a contenir els creditors, però que no resol el problema, que s'afegeix a un projecte sorgit els anys 60 i que ha anat acumulant crisis al llarg dels anys.
La plantilla d'Enciclopèdia està formada per 112 treballadors, que ara estan a l'espera dels detalls de l'ERO que presentarà l'empresa. La direcció, en un comunicat, ha assegurat que prepara un pla de reestructuració financera per garantir continuar duent a terme "la tasca fundacional" i que el grup "disposa de suficients recursos per fer front a les seves obligacions futures". Entre els treballadors, però, s'imposa el desànim després d'una trajectòria farcida de moments abruptes, com el del 2013, quan ja es va produir un altre ERO.
Una història de represa i conflictes
L'historiador Josep Lluís Martín Berbois és dels qui millor coneix la història d'Enciclopèdia Catalana, que defineix sense dubtar-ho com "un miracle, perquè fer una gran enciclopèdia en català durant el franquisme era això". El seu llibre Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país és referència obligada per conèixer aquest capítol de la història de la cultura catalana. La Gran Enciclopèdia Catalana va néixer de l'entusiasme patriòtic de personalitats com l'editor Max Cahner, el geògraf Enric Lluch i el filòleg Jordi Carbonell, convençuts que el país necessitava d'una obra que comprengués totes les branques del coneixement. Hi van col·laborar des de l'inici els millors especialistes de cada àrea i va tenir com a referent territorial la totalitat dels Països Catalans. Encara ara impressiona la quantitat i qualitat dels noms que van col·laborar en una obra que havia de constar de 3 volums i que es va anar fent gran fins arribar als 15 del 1980, quan es va culminar la publicació. Hi havia gairebé tothom, des de Manuel Sacristán a Martí de Riquer, de Marta Mata a Albert Manent, passant per Joaquim Molas, Josep Massot, Benet i Jornet, Josep Termes, Josep Fontana, Francesc de Borja Moll, Montserrat Roig, Joan Fuster, Raimon Obiols, Raimon Aramon...
Els conflictes, però, van sorgir ben aviat. A més del pitjor context possible, el de la dictadura franquista, s'hi van afegir els problemes propis d'un excés d'entusiasme i una migrada cultura empresarial. L'obra va començar a sortir en fascicles el 1969, però la seva complexitat tècnica va allargar els treballs. La major part dels autors de les entrades eren joves i de posicions ideològiques clarament esquerranes. El suport de Banca Catalana va facilitar la supervivència de la iniciativa però va generar de seguida xocs frontals amb els autors, en un moment especialment impactat pel Maig del 68.
Començant per la B i un director en vaga
Martín Berbois recorda a Nació alguns episodis que no tenen pèrdua: "A Banca Catalana s'inquietaven perquè els fascicles no acabaven de sortir. No entenien que l'entrada del concepte "aigua", a cura d'Heribert Barrera, trigués una setmana". L'animadversió ideològica entre qui pagava i qui escrivia era evident. A més, des del banc es propugnava una enciclopèdia que estigués centrada en les humanitats i Carbonell, que va assumir la direcció acadèmica de l'obra, defensava que inclogués també àmpliament les ciències, com així va ser. Carbonell sostenia que l'entrada "aigua" era tan important com la de "Catalunya". En molts moments, es va delatar el caràcter amateur que sempre va respirar la iniciativa. Com el fet que els primers fascicles en aparèixer van ser els de la lletra B. Simplement, eren els que estaven més avançats. A inicis dels 70, la tensió a la redacció va ser màxima. Es van fer actes de protesta i el mateix Carbonell va pujar un dia dalt d'una taula fent una crida a la vaga. Un Carbonell que va ser empresonat amb motiu del tancament d'intel·lectuals a Montserrat el 1970. El director de l'Enciclopèdia, a la presó! Quan a Banca Catalana es van cansar de la situació, Jordi Pujol mateix va assumir part del finançament. "Pujol va posar ordre i va salvar el projecte -explica Martín Berbois-, però va posar al davant un seguit de directors gerencials que no se sentien massa vinculats al món del llibre, com Ferran Ariño". El banc liderat per Pujol va arribar a desembutxacar 15 milions de pessetes en una ocasió.
En un moment determinat, el 1971, es va produir l'acomiadament de tota la plantilla. Joan Fuster va topar amb Pujol quan aquest va voler prescindir de Cahner. L'escriptor valencià va advertir al futur president de la Generalitat que "l'Enciclopèdia és Cahner i sense ell això serà com una enciclopèdia Salvat més gran". Cahner va continuar vinculat al projecte, però sense poder. En aquesta història va perdre diners i, fins i tot, una casa.
L'Enciclopèdia va ser un èxit, finalment, venent 200.000 col·leccions. En un acte de presentació del seu llibre, un antic venedor li va confessar que ell i el seu pare havien venut 5.000 col·leccions i gràcies a això s'havien pogut comprar una casa de segona residència. Però els grans errors estratègics van acompanyar sempre l'empresa, que es va constituir en fundació el 1980. Francesc Cabana, que hi va treballar de manera destacada, recordava en una entrevista a Nació que ell s'havia trobat en minoria moltes vegades a Enciclopèdia davant decisions que considerava errònies. Trasllats de seus, obres costoses per una empresa que no tenia diners, i un dels darrers era, segons Cabana, el trasllat de seu a la que ara tenia al 22@ i que acaba de comprar BonPreu, que presideix l'osonenc Joan Font.
L'operació feta amb la constitució del Grup 62, amb la confluència d'Enciclopèdia, la Caixa i Planeta no va reeixir, i Planeta va acabar fent-se amb el control, inclosos alguns dels segells més prestigiosos de la fundació, com Proa. Sembla que el destí empaita Enciclopèdia amb mala jeia.
Un llibre sobre Enciclopèdia que publica un altre
El que va passar amb el llibre de Martín Berbois és un altre exemple de mala gestió. Enciclopèdia va encarregar a l'historiador una història del projecte. Va ser un encàrrec d'Albert Pèlach, l'antecessor de l'actual director general, Joan Abellà. Però els detalls que el llibre dona sobre els molts entrebancs interns i les batalles entre Banca Catalana i els autors va desagradar l'editorial, que no va publicar el llibre. Va costar Déu i ajut que la direcció del grup donés autorització per escrit a Editorial Base perquè assumís la publicació, com així va ser. Un llibre que va aparèixer fa uns mesos, com un anunci del que vindria.
Dels germans dividits a un altre ERO
La història de l'editorial Vicens Vives és diferent, però present algunes similituds sorprenents. La direcció també ha argumentat motius econòmics per proposar un ERO que pot afectar 82 treballadors. La setmana vinent hi haurà una reunió decisiva entre empresa i treballadors, molt emprenyats pel que consideren manca de transparència de la cúpula. La direcció ha explicat que l'aplicació de la LOMLOE (la llei orgànica que modifica la Llei orgànica d'educació) ha generat "un context incert", amb l'aprovació tardana dels currículums, que afegit a l'extrema competitivitat del sector i un descens en la demanda han dut l'empresa a adoptar l'ERO. La reunió celebrada dilluns passat no va desbloquejar la crisi. Manuel Rodríguez, president del comitè d'empresa i membre de la Intersindical-CSC, explica a Nació que "els treballadors paguem els mobles d'una gestió mal feta i amb molta opacitat". Assenyala alguns dels erros comesos per la direcció: "Es va apostar per la digitalització amb molta pretensió creient que era el futur i s'ha vist que no era ben bé així, quan el principal benefici el continua donant el llibre físic". Fonts dels treballadors expliquen que quan les coses anaven bé, Vicens engruixia la plantilla de manera desproporcionada. El que ha sorprès és que l'empresa havia anunciat unes bones xifres de vendes, que s'havien incrementat un 30% el darrer any. Però el pes del deute ha estat excessiu.
Vicens Vives va ser fundada el 1961 per Pere Vicens i Roser Rahola, dos cognoms emblemàtics de la burgesia il·lustrada catalana. Vicens era el fill de l'historiador Jaume Vicens Vives, que havia mort l'any anterior i el segell es va convertir en una marca de prestigi especialitzada en el sector educatiu. Mentre l'editorial va estar en mans dels tres fills de l'historiador, Anna, Albert i Pere, les coses van anar rutllant i Vicens va mantenir un tarannà familiar que destaquen diversos treballadors. El fracàs d'un intent de venda a un inversor i la desvinculació de dos dels germans el 2020, enmig d'una baralla familiar, va ser una inflexió perillosa. El negoci va quedar en mans de Pere Vicens i el seu fill Jaume, als quals els ha tocat navegar el daltabaix.