Xavier Giró: «Fer periodisme és fer política»

Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB durant més de tres dècades, Giró recorda que la "ideologia" impregna la premsa i es mostra crític amb la gestió de l'actualitat: "No ho fem bé quan oferim una informació tan puntual dels crims masclistes"

El professor Xavier Giró.
El professor Xavier Giró. | Hugo Fernández
07 d'octubre del 2023
Actualitzat el 08 d'octubre a les 21:14h
Xavier Giró Martí (Badalona, 1955) arriba a la redacció de Nació amb la mateixa decisió amb què entrava a les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per obrir els ulls a estudiants de periodisme. Barret a la mà, per protegir-se del sol, i camisa blanca amb mànigues arremangades, preparat per obrir discussió sobre l'ofici. Els prolegòmens de l'entrevista són més que una conversa informal. Giró improvisa una classe breu amb elements de l'actualitat. Un retorn a l'aula que s'agraeix, encara més en una setmana de densitat informativa, com la que va sumar la investidura fallida d'Alberto Núñez Feijóo i el debat de política general al Parlament.

Les lliçons del professor que ressonen a la redacció no caduquen, per molt que s'hagi jubilat. Giró diu que treballa tant o més que mai, ara lluny de les aules a les quals va dedicar més de 30 anys de recorregut acadèmic. En la conversa volgudament extensa, guiada per qui la firma -un exalumne seu de l'Autònoma-, s'acumulen deures per a la premsa. Comença la classe.

Quan li vaig proposar fer aquesta entrevista, vaig dir-li que buscaríem una estona llarga encara que coincidís amb la setmana de la investidura fallida de Feijóo al Congrés i del debat de política general al Parlament. I em va dir aquesta frase: "Dediquem molts esforços a coses que tenen poc interès".

Cada dia em salto més pàgines de la premsa. La premsa entra en detalls de coses supèrflues. Comprenc que poden ser entretingudes, però no tenen cap mena de transcendència, no tindran cap pes després. Però com que hem d'omplir un espai i s'hi ha d'afegir color... Però quin color hi hem de posar? Hi ha coses més importants que la decoració. I això passa sovint. Un exemple en són els actes anunciats. De fet, no en caldria fer ni notícies d'allò que estava previst. Si és extraordinari, ja ho direm.

Això passa especialment en la informació política?

Sí, perquè la informació política és una agenda feta. Els polítics tenen una batalla permanent, que és la de conquerir l'espai públic. I, per això, tenen una agenda i la comparteixen amb els mitjans, sabent que els va perfecte. Perquè és difícil començar el dia analitzant què passarà. Has de tenir una agenda de previsions. I si aquesta agenda de previsions ja te l'han omplerta, els mitjans hi dediquen atenció i en volen treure rendiment de l'esforç.

"Que els mitjans prenguin posicions polítiques no ens hauria d'escandalitzar"

A The New York Times o The Washington Post hi ha baralles per publicar. Tenien i tenen tanta gent competint per un espai que no esperen sempre l'agenda, es prioritza la peça més interessant. Si no és interessant, no publiques. Aquí és al revés. Aquí tenim un espai, escrit o audiovisual, i s'ha d'omplir. I, a vegades, omplir-lo és una feinada. La política hi ajuda amb la seva agenda.

Segur que en l'anàlisi s'hi ha d'afegir la precarietat de recursos del sector i també que la premsa s'ha acostat massa al poder.

Sí. Talment així. Hi ha mitjans més o menys propers a determinades posicions polítiques. I no és estrany i, fins i tot, és legítim que facin més cas a aquestes posicions que a unes altres. Una altra cosa és com això entra en col·lisió amb la idea hegemònica que els mitjans han de ser crítics amb el poder. I aquí es produeix una fricció. Però que els mitjans prenguin posicions no ens hauria d'escandalitzar.

El que és essencial és com els mitjans es veuen arrossegats pels poders existents. Si tens el govern, ets més important. Si tens un grup parlamentari gran, ets més important que si el tens petit. Hi ha una inèrcia del pes del poder que impregna l'agenda dels mitjans. Si hi afegim que el personal és el just per treballar diversos temes alhora i, per tant, la competència pels temes és complicada, el resultat és el conegut. En línies generals, això converteix la premsa en portaveu dels grans poders. Però hi ha encara un element afegit.

L'escolto.

La filosofia estàndard del periodisme crític diu que, quan tu cobreixes la informació d'un partit, has de trencar tota relació d'amistat amb els dirigents d'aquell partit. Ni copes, ni sopars, ni cafès. I aquí ho fem al revés. Es practica la proximitat perquè ens expliquin coses. El periodisme d'investigació està bé, però hem de reconèixer que és periodisme de filtració. Hi ha excepcions, però la immensa majoria és així.
 

Xavier Giró, a la redacció de Nació. Foto: Hugo Fernández


El periodisme polític és endogàmic amb el poder.

Està atrapat. Ha de ser a prop del poder per analitzar què fa i ha de ser lluny del poder per ser crític. Però hi ha moltes maneres de ser a prop del poder. Es practica un periodisme discursiu i no de fets. Fem periodisme sobre el que diuen, no sobre el que fan. Fins i tot titulem en futur. "Aquest farà tal cosa". Que ens hem begut l'enteniment? Això és tan generalitzat que ni ens n'adonem. En podríem trobar més exemples.

"Fem periodisme sobre el que diuen, no sobre el que fan. Fins i tot titulem en futur. Que ens hem begut l'enteniment? Això és tan generalitzat que ni ens n'adonem"

Diu que els fets han deixat de tenir importància. Deixi'm tornar a la investidura de Feijóo per treure profit de la seva mirada de professor a partir d'un exemple. En la portada posterior a la primera jornada del debat al Congrés, La Razón va fer aquest titular de portada: "Feijóo guanya el debat". Quina reflexió li mereix?

És un exemple de presa de partit, que és legítima, del trasllat d'un editorial a la portada. És una estimació elaborada a partir d'una línia política en què els fets i les formes tenen un pes relatiu.

Fa temps que defensa, com deia ara, que els editorials han traspassat el seu espai natural per ubicar-se a la portada i a l'interior dels textos.

Els textos estan impregnats d'ideologia i les portades sempre ho estan. A vegades són explícites, com la que comentàvem, i a vegades són implícites. No podem dir que menteixen, podem dir que és la seva estimació. L'exercici que seria interessant implicaria preguntar en què es basa el diari per titular que Feijóo va guanyar el debat.

Això d'escriure per la pròpia parròquia és un problema generalitzat i creixent?

Sí, ho és. Perquè això es veu reforçat amb les xarxes. S'han creat les zones de confort o també anomenades cambres de ressonància. Escoltem el que volem sentir. Fent això es tanquen les possibilitats de discutir, reflexionar, avançar, assolir acords, situar-se en la pell de l'altre. És normal que tots pensem que tenim raó. Alguns més que d'altres. Però gairebé tothom és capaç de practicar l'empatia. Passa quan es troba l'esfera humana en l'adversari.
 

El professor Giró, durant l'entrevista amb aquest diari. Foto: Hugo Fernández


És un estudiós dels conflictes. I ha defensat la tesi que, ja des de la dècada dels 80 i els 90, els mitjans de comunicació van contribuir a una pitjor comprensió del conflicte territorial de l'Estat.

Ho han fet també els polítics.

Però s'ha accentuat?

És difícil de dir, és una impressió. No tenim un estudi, tot i els intents, d'analitzar la influència mútua entre el sector mediàtic i el polític. El que passa és que a Espanya, i també a Catalunya, la premsa és força partidista. No hi tinc res en contra de prendre partit. Però prendre partit pot implicar creure't més alguns que d'altres. Els polítics maximitzen els errors de l'enemic i minimitzen els propis, i maximitzen els encerts propis i minimitzen els de l'enemic. I els mitjans segueixen la corda.

La nostra feina com a periodistes no hauria de ser "aquest ha dit això". Mai hauria de ser el titular. A vegades, hauria de ser més valoratiu sobre el que es diu: "Això que va dir aquest no ho va fer". Sempre hauríem d'anar un pas per davant. De fet, la premsa ho va fer durant un temps. Quan va aparèixer la immediatesa de la ràdio i la televisió, la premsa escrita va comprendre que ja no tenien notícies, per la falta de rapidesa. Què és això d'explicar què va passar ahir? Explica'm què passarà demà. No fem el diari d'ahir, fem el de demà. El futur fonamentat, fets.

En contra del periodisme de declaracions. 

Jo tinc el meu tema. L'habitatge, la llengua, l'ocupació..., el que sigui. I en aquest tema, en què el meu objectiu és denunciar una situació o plantejar solucions a un problema, potser algun actor, polític o no, ha dit una frase que a mi em pot interessar. Però el tema no són les declaracions. De fet, el que fem és que deixem que el titular de les declaracions aparegui si ens va bé ideològicament. Sabem que això ens portarà més clics. Allò interessa al nostre públic. I així es colen altres titulars de declaracions menys problemàtics.

Ramon Besa també lamenta que els diaris hagin assumit el pitjor vici de les ràdios i les televisions, l'obsessió per l'audiència. Tot s'explica només per la rendibilitat dels mitjans. És només això?

Depèn dels vicis als quals ens referim. Si és el vici de l'audiència, és una qüestió de calers. Combinada amb l'orientació política que volem. Els objectius d'un mitjà són bàsicament dos: influir i guanyar diners. Si no es guanyen diners, se'n volen perdre el mínim. Però aquest binomi és permanent. Influir vol dir tenir audiència i, si tens audiència, guanyes diners. I, si no guanyes diners, has de tancar. Però si tens molta influència, hi ha algú que és capaç de tapar els forats.

Tanmateix, hi hem d'introduir la dinàmica interna d'això, vinculada a tres columnes. El primer, guanyar públic. El segon és ser sostenible. I el tercer és la realitat mateixa, el producte. Si tu produeixes discurs podrit sobre la realitat, no tindràs influència. Et passarà com a la televisió del Tito a l'antiga Iugoslàvia, que la gent mirava la televisió per saber el que el poder volia que pensés la gent.

"Un diari és un actor polític. Això ho hem d'assumir humilment sense enredar la gent"

Els diaris ben fets tenen intenció.

Els diaris han de tenir un objectiu, una estratègia, una coherència. Un diari és un actor polític. Fer periodisme és fer política. Això ho hem d'assumir humilment sense enredar la gent. Però això costa molt d'acceptar. Demanem a la gent que confiï en nosaltres i cada dia li donem arguments perquè mantingui la confiança en nosaltres, però reconeixent que tenim una posició i que és discutible, perquè no tenim la veritat absoluta. La nostra societat no està molt preparada per això. En realitat, contínuament està rebent el missatge contrari.
 

Giró defensa en la conversa amb Nació que els diaris són actors polítics. Foto: Hugo Fernández


Es parla de l'objectivitat dels mitjans per desconeixement?

Les dades tampoc estan despreses d'ideologia. Per exemple, abans del discurs feminista, es publicaven les dades de pobresa sense filtres. Ara, entemem que no es poden donar les dades de pobresa sense diferenciar entre homes i dones. No és perfecte, però hem millorat, i això és ideològic. El que no ens hauríem de permetre és dir opinions perquè sí.
     
El poder mediàtic de Madrid no ha vulnerat principis que estava detallant? 

Crec que sí. Però a Catalunya ha passat el mateix.

Ara parlarem de Catalunya. Però determinada premsa de Madrid no ha fet que existís un forat negre que ho xucla tot?

Molt sovint, els polítics reaccionen en funció del que han dit els mitjans. És un joc que es retroalimenta, amb una immediatesa que no és l'adequada. Perquè, quan respons de manera automàtica, la reacció s'ajusta a la ideologia dominant, el que tenim automatitzat. La ideologia impregna la nostra vida sense que ens n'adonem. Pensem que no són ideològiques coses que ho són.

En situacions de crisi i conflicte, s'hauria de pensar abans de reaccionar. Seria digne que un polític, quan se li planteja una reacció immediata sobre un assumpte succeït, fes el pas de dir que allò no ho pot comentar sense una reflexió. Una altra cosa és que el polític sempre s'escapi de l'escomesa dels mitjans.

"Durant el procés, a la premsa catalana hi hauria d'haver hagut un esperit més crític, s'hauria d'haver frenat. I, potser es podia, però no va passar"

Agafo el fil de la reflexió, per enfocar l'escenari mediàtic català. A Catalunya, els mitjans van presentar carències per explicar el procés sobiranista, també condicionats pel context. Va haver-hi preguntes, però no sempre respostes. Part de la premsa va fer autocrítica, no sé si un propòsit d'esmena generalitzat. Com hauria d'haver actuat la premsa catalana en els anys àlgids del procés? Era complicada una altra actuació?

Utilitzaré l'empatia. Quan una cosa no m'agrada, la primera pregunta que em formulo és per què va passar. Si no entens per què va passar, no es pot plantejar si es podia fer d'una altra manera. I per què va passar? La situació política era escandalosa des del 2010, amb la sentència de l'Estatut, que va fer de palanca. La inèrcia, la força, el vector cap a la independència era més gran.

I si una part important de l'opinió pública oscil·la cap a aquests postulats, la més ideologitzada i la que consumeix més mitjans, és normal que el dia a dia se t'emporti. Encara que facis preguntes crítiques. És cert que hi hauria d'haver hagut un esperit més crític, s'hauria d'haver frenat. I, potser es podia, però no va passar.
 

Giró, a la redacció de Nació. Foto: Hugo Fernández


Defensa que totes les decisions periodístiques tenen un pòsit polític, i també que no s'ha de llegir de manera pejorativa el concepte activisme. Però, en el context del procés, no s'hauria d'haver fet periodisme sense activisme?

Hem de definir activisme.

Ja sabem que l'activisme pot tenir moltes accepcions.

Posem el cas d'un mitjà que fos de línia independentista. És legítim. Com a actor polític, ha de pensar la seva pròpia estratègia. Per tant, pot posicionar-se a favor de la independència, però també ha de pensar com exigeix a la classe política saber quin serà el següent pas. Els mitjans també s'havien de situar en el pas següent. El que no pot ser és desfer-nos d'aquesta responsabilitat. Si som actors polítics, assumim-ho plenament.

Però es tractava de fiscalitzar.

Contribuïm al debat i fiscalitzem els polítics. De la mateixa manera que la política defineix les seves estratègies, el mitjà també pot dir si un escenari no porta enlloc. El problema no és ser activista sinó pamfletari. El problema és prendre partit sense indicis versemblants, prendre partit davant d'un pla aventurer. Un diari és un dirigent davant del panorama general.

I una altra reflexió. La definició de l'activisme, a vegades, només apareix en l'embolcall. Es camufla. Perquè tots som activistes, ja sigui de l'antiracisme, de la democràcia, dels drets humans o del feminisme. Pots ser un mitjà no activista en la forma, però ser totalment partidari d'un determinat programa polític.

De l'statu quo, per exemple?

Per exemple. I qui diu que això no és activisme?

"No tothom qui escriu als mitjans és periodista"

Tanmateix, no troba molt estrany que, en els anys àlgids del procés, hi haguessin articulistes que durant el dia escrivissin columnes d'anàlisi i, al vespre, fessin conferències pel país dient al públic sobiranista que el reconeixement del nou estat català seria immediat? Sense saber-ho, perquè no va passar. No es van alimentar creences en lloc d'atendre els fets? Això no lesiona el periodisme?

Hi ha una confusió. No tothom qui escriu als mitjans és periodista.

I no s'han d'atendre els fets?

S'ha d'oferir una explicació versemblant de com encaixen els fets. Entendre la realitat i fer-ne una avaluació, i després que l'anàlisi derivi en una proposta. El que passa és que molts articulistes es queden en l'anàlisi, sense fer la proposta. Tenim moltes columnes que no mereixerien ser publicades en una publicació seriosa, perquè no tenen base.
  
També ha descrit un altre mal del periodisme: la malaltia del jo. Ho pot desplegar?

El jo va reaparèixer arran de les crisis del periodisme, perquè la premsa parlava de coses que no interessaven. I per mostrar més implicació amb el públic i renovar-se, la premsa va utilitzar el jo, per donar autenticitat al producte. Augmentat el component de credibilitat via el jo. I això té un crèdit durant un temps.

Però aquest jo ha passat de ser autèntic a ser postmodern, en la pitjor versió de la paraula. Cadascú diu el que pensa i qualsevol apreciació té el mateix valor. En termes humans, sí que és acceptable, però periodísticament no té el mateix valor. Més enllà de la firma de l'article, el valor del jo hauria de ser secundari davant de les proves que has pogut reunir en un text després de l'observació d'una realitat.

El que diu és contracultural, perquè el que està passant és que la dieta mediàtica de molts lectors s'articula a partir de les firmes.

Sí. Amb les xarxes socials es veu multiplicat de nou. No anem bé.

Ha analitzat com es legitimen les violències masclistes en el discurs mediàtic, especialment a la televisió. Què es podria fer diferent?

En la cobertura de les violències masclistes, hi ha hagut una gran millora. En molts casos, també s'aporta una anàlisi de les causes. Però hi ha massa pes de la lògica punitivista, la lògica del càstig als agressors, i no del canvi estructural, que passa per l'educació i la deconstrucció del patriarcat. S'hauria de posar l'èmfasi en la reparació, no pas en l'oblit. I no estem educant en això. I llavors no ens poden estranyar les reaccions que hi ha hagut amb la llei del només sí és sí, en què totes les crítiques s'enfocaven en la reducció de penes.

"Hi ha una cosa que crec que no fem bé: donar una informació tan puntual dels crims masclistes"

Això entronca amb una cosa que crec que no fem bé: donar una informació tan puntual dels crims masclistes. Perquè cada cop que mostrem un nou crim masclista, suposant que no donem detalls, que és una bestiesa, estem donant visibilitat a un individu que ha actuat amb violència per mantenir el seu estatus de mascle. L'agressor reacciona amb masclisme castigant la persona que l'ha desafiat. Una persona que pensi igual que l'agressor i que veu un individu que ha actuat, perquè els mitjans li mostren, és fàcil que pensi que hi ha gent que sí que té el valor d'actuar.
 

El professor Giró, amb el passeig de Gràcia de fons Foto: Hugo Fernández


Els mitjans no haurien d'informar de cada crim masclista?

Els mitjans haurien d'informar d'una altra manera. No cal que informem puntualment de cada crim. I, si ho fem, cal un reenfocament. Quan informem de suïcidis, no informem de suïcidis puntuals, busquem una mirada social sobre els suïcidis. Hauria de passar una cosa similar. El que estem fent no està funcionant, perquè tenim legislació, però els crims se succeeixen.

Deixi'm parlar de premsa i extrema dreta. Quan, en informacions vinculades a la immigració, no s'aprofundeix en les causes estructurals dels conflictes, s'aplana el terreny a la ultradreta?

Sí. Si no anem al fons, a les causes i la qüestió estructural, afavorim la resposta visceral. El nombre de gent necessitada es manté molt alt. Ha augmentat el nombre de contractes, però la precarietat està disparada. Els joves estan instal·lats mentalment en la precarietat. Això ha de ser una despesa psicològica contínua. Davant la situació de crisi global que tenim, amb l'afegit de l'emergència climàtica, si no perseguim les causes, deixem el debat a qui la diu més grossa.

I com que qui ha manat fins ara no ha estat l'extrema dreta, ho tenen fàcil per dir que els culpables del que ens passa són els migrants, les feministes i tots els dissidents contra l'ordre establert. I l'extrema dreta es presenta com a garant de retornar a la solidesa precrisi. Si ets dels que pensa que el capitalisme és una de les principals causes de la crisi, amb l'afegit del patriarcat, no fas cas d'algú que culpi els migrants i les feministes dels mals del món. Una altra cosa és que els que diem això no tenim una alternativa realista.

"Descartem la utopia que la gent llegeix molts diaris i contrasta. Això no està a l'abast de molts mortals"

Per a algú que era trotskista i ara es presenta com a pacifista, quina és la dieta mediàtica?

Primer, descartem la utopia que la gent llegeix molts diaris i contrasta. Això no està a l'abast de molts mortals. És com dir que ara tens accés a tot perquè tens Internet. El teu temps no és il·limitat. Llegeixo un diari dels grans, que em diu la mirada estàndard i em permet criticar-lo amb exemples, abans a les classes i ara en xerrades. I com que és un diari estàndard, sé que és un diari de referència per a un part molt important de la població, també de les televisions i les ràdios. I això em permet entendre l'ADN de l'establishment.

Però si només llegís això, seria insuficient, perquè fàcilment m'aniria impregnant d'una realitat i abandonaria les idees més crítiques. Per tant, també llegeixo premsa que es diu alternativa, que toquen temes que els altres no toquen, que també tenen una mirada crítica sobre l'agenda dominant i, fins i tot, escriuen d'altres coses de forma pamfletària. I consumeixo articles i butlletins d'altres mitjans catalans i espanyols, a banda de premsa estrangera, en digital i ràdio.
 

Giró proposa un nou pacte de la premsa amb el públic per afrontar la crisi reputacional Foto: Hugo Fernández


Fem que, per acabar, els lectors escoltin l'últim consell dins de l'aula. Doni'm alguna recepta perquè el periodisme deixi enrere la crisi reputacional en què sembla estar instal·lat.

Quan un té un problema i no sap com sortir-se'n, és probablement perquè el problema està mal plantejat. I és bo fer dues passes enrere. Crisi reputacional és falta de credibilitat. Perquè hem basat la credibilitat on no l'havíem de basar. Fins i tot els pactes implícits que havíem fet, que aportaríem la veritat objectiva i l'opinió aniria a banda, són falsos. Hem construït un pacte amb el públic que és fals. I seria un error recuperar la credibilitat a partir d'aquesta falsedat.

Possiblement, hem de fer un nou pacte amb el públic. Dir que fer periodisme és fer política. Dir que nosaltres ens reconeixem com a actors polítics particulars. No som un partit, no som un moviment de masses. Som una organització que té idees polítiques i que, ineludiblement, el nostre discurs estaria impregnat d'això. Però ens comprometem que la nostra ideologia no distorsioni l'encaix de la realitat. Ens comprometem a oferir el que creiem que és la millor anàlisi possible en el moment en què ens trobem, amb la intenció de millorar la societat i buscant alternatives.

Està descrivint un acte d'honestedat pur.

És el que hauríem de fer. Estaríem en crisi, però en sortiríem nets. Si no, continuem instal·lats en una trampa. Perquè, pel mateix camí, recuperar la credibilitat seria recuperar l'engany.